ANTÒNIA VICENS I PICORNELL
Arrels
A la memòria li han sortit arrels. Els records
són minúsculs com les monedes d'un cèntim. Cal
tenir-ne les butxaques plenes per poder anar al forn
a comprar pa.
El pare sempre m'ho deia:
Amb les butxaques buides perds l'equilibri.
El pa omple un home.
L'orgull omple una camisa.
Caminava satisfet pels passadissos del supermercat sota els neons.
Escopia el lleu d'un verd alga devora les pomes i les taronges.
Escopia flegmes d'un groc rovell davant la parada del peix.
La gent fugia de la seva cara de la Mort amb pebres
però ell tornava a casa amb una bossa plena de raïm
content de sentir-se alat.
M'ho deia sempre:
Als deu anys
vaig conèixer la mar gran.
Als dotze anys
vaig conèixer els temporals.
Els dofins. Els paranys dels horitzons.
No s'ho treia del cap:
Una vegada vaig perdre la roba i el rellotge.
Escrivia Joan en l'aire
quan la barca es va enfonsar. No
volia ser un negat anònim.
*
I deia la mare:
Camina empinat. Com si governés el vent.
Llàstima que no sàpiga guardar la seva roba. Tu
has d'anar més viva Antònia
no amollis mai allò que és teu.
I el camí dels llavis li regalimava pel mentó
igual que la sang
regalima
per les cames de les dones.
a la xarxa... i més... i més... i més...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada