MARIA TERESA VERNET I REAL
(Caplletra.Revista Internacional de Filologia)
Rarament es troba en els poemes de Vernet una representació idíl·lica de l’amor, ans hi predomina la barreja de joia i sofriment, com en la poesia amorosa de Maria
Perpinyà. Val a dir que en Vernet aquest tòpic literari guanya versemblança i concreció en encarnar-se en escenes i personatges. Aquesta presència reiterada del sofriment en els seus versos, junt amb el fet que la poesia lírica, a diferència de la ficció narrativa, està més associada amb la confessió o la confidència personals, podrien ser les raons per les quals Vernet va decidir deixar d’escriure’n, com sembla deduir-se del poema que clou el segon llibre, «Mot final»:
Oh déu de la joia, Vent!
esberla el cristall del plor,
la impúdica voluptat
de sofrir,
la impúdica voluptat
de llançâ al món el ressò
del desig que furga en mi! [...]
Olímpic cantaire, Vent!
dóna’m cuirassa d’orgull. (64)
a la xarxa... i més...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada