dimecres, 3 d’agost de 2022

REMENANT CALAIXOS

 

SOMIEIG

 

En l'infant que jo vaig ser,

el record es torna en goig:

un llampec em punxa el cor

els matins de cada jorn.

 

Cel serè o ennuvolat, 

he guaitat amb gran delit

—amatent per dir-ho clar—,

l'embravit carro del sol

despuntar la crestallera:

«la Serreta» du per nom,

que compren l'alt dels Dubots

i l'afamat de l'Ull del Moro

enllaçats per un tossal.

 

Un baló, com un bunyol,

treu el cap ben dematí,

escalfant tota la foia

i creuant tot seguidet

tot el cel, sense retard.

 

Molts veïns encara dormen,

es perdran l'exhibició

d'aguaitar meravellats 

un bolig roda que roda,

pendolant amunt i avall

i corrent com muntanyenc

per marcar els equinoccis.

 

Un esguard que sobreviu,

d'uns instants que són somieig,

de l'infant que encara queda.

 

Alcoi, juliol de 2019

 


 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada