SOMIEIG
En l'infant que jo vaig ser,
el record es torna en goig:
un llampec em punxa el cor
els matins de cada jorn.
Cel serè o ennuvolat,
he guaitat amb gran delit
—amatent per dir-ho clar—,
l'embravit carro del sol
despuntar la crestallera:
«la Serreta» du per nom,
que compren l'alt dels Dubots
i l'afamat de l'Ull del Moro
enllaçats per un tossal.
Un baló, com un bunyol,
treu el cap ben dematí,
escalfant tota la foia
i creuant tot seguidet
tot el cel, sense retard.
Molts veïns encara dormen,
es perdran l'exhibició
d'aguaitar meravellats
un bolig roda que roda,
pendolant amunt i avall
i corrent com muntanyenc
per marcar els equinoccis.
Un esguard que sobreviu,
d'uns instants que són somieig,
de l'infant que encara queda.
Alcoi, juliol de 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada