Després d'uns quants cursos veient passar de llarg alguns dels tallers de poesia que han anat fent, tant des de la universitat Politècnica com des de la de València, que no he fet per qüestions que no venen al cas. Enguany, finalment, m'ha arribat l'hora, i m'he matriculat en el Taller de poesia que la Universitat de València organitza des de fa uns anys, emmarcat dins de les escriptures creatives. Enguany ha tornat a comptar amb el poeta Josep Lluís Roig.
Han sigut vora dos mesos de llegir poesia i com no d'escriure'n, o millor dit de gargotejar versos en un tres i no res. Precisament una cosa que no es deu fer, però es disculpa perquè es tracta d'un taller de poca durada i no hi ha temps per a que els versos maduren. Els hem fet madurar artificialment, tot i que... qui ens diu que algun dels versos que hem escrit quede de romanent per a la posteritat, bé perquè és bo de veritat o perquè amb ell comença un projecte poètic? El temps ho dirà.
El que més m'ha agradat, de tot plegat, és que allà mateix, en el temps que durava cadascun dels tallers la nostra inventiva poètica havia de posar-se a treballar si o si. No s'hi valien excuses per a més tard. El primer dia, el grup de futurs poetes que s'havíem matriculat ens vam mirar expectants, amb una miqueta de recel, ja que cadascú proveníem de branques diverses, amb el gust, això si per la poesia, que la bonhomia i el bon fer de Josep Lluís va saber trencar de seguida.
Segurament, aquests versos no són prou bons, ni estan madurs del tot, però setmanes després d'haver-los escrit continuen agradant-me i això és un bon símptoma que el taller ha estat tot un èxit.
Segurament, aquests versos no són prou bons, ni estan madurs del tot, però setmanes després d'haver-los escrit continuen agradant-me i això és un bon símptoma que el taller ha estat tot un èxit.
Brillants com joies
fartes de sol i pluja.
Pengen olives.
Al cel implora
suplicant com l'espelma.
La xemeneia.
Encadenades
pel peduncle.
S'engronsen
unes cireres.
Despentinada
veta. De terra endintre,
arrel. Essència
per sempre conservada.
Oh!, estimat ginebre.
Després d'aquestos haikús dedicats a la natura i una tanka dedicada a les formes agosarades de les arrels del ginebre. Ara un poema que segons ens va dir Josep Lluís havíem d'escriure a la manera de Teresa Pascual. El deure era escàs, però eixa setmana vaig estar ocupada i no vaig tindre temps per escriure, així que vaig tirar mà d'uns versos a mitjan fer que tenia d'uns dies abans que no s'adeien per la temàtica. Però bé, ahí han quedat els versos.
A la manera de Teresa Pascual
Aquesta fumarel·la vella
i nova
que prova d'escapar-se cap
al cel,
i confondre's com un
tot en l'atmosfera,
puja dreta com el
deixant d'un coet.
A certa alçaria, però
s'entreté:
la pressió alta en té la
culpa.
Llavors, estiregassats
filaments,
voletegen indolents i
calmosos,
escampant-se en totes les
direccions.
Com nebuloses d'un
univers convuls,
altres tantes fumaroles,
espargides,
s'afegeixen per fer-li companyia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada