ENTRE CASSANA I LA CASA GRAN DE L'ALMUSSAI

 

Vista d'Alcoi, des de casa ma mare. Al fons la Font Roja.

Després d’unes setmanes estressants, necessitava llegir alguna cosa que calmara l’angoixa dels dies passats, i que millor continuar la segona part de la Trilogia del cicle de Cassana, Temps de batuda, d'Enric Valor que, havent començat a llegir-la fa uns mesos, vaig interrompre-la, ara no recorde ben bé per quin motiu. Com que encara no havia llegit massa fulls l’he començada de nou, més que res per tornar a endinsar-me en els noms i els parentescs familiars, que, a mi, em perden de seguida. Bé, i dic que necessitava una miqueta de pau i tranquil·litat i no vaig dubtar a tornar a mamprendre Temps de batuda perquè creia recordar, en el poc que havia llegit, els llargs passejos per les sendes muntanyenques en què Frederic, el protagonista, ens deleix una vegada instal·lat en el Mas de la Casa Gran de l’Almussai, unes vegades per baixar al poble, Cassana, altres per assolir les vistes panoràmiques que es veuen des dels cims. Unes passejades reblertes dels detalls més insignificants que segurament més d’un necessitaríem passar moltes vegades per poder donar compte de tot el que envolta un recorregut qualsevol. M’imagine les vegades que Enric Valor trepitjaria aquests caminals per poder traçar amb exactitud mil·limètrica aquests recorreguts que aconsegueixen transmetre al lector els detalls més minuciosos dels itineraris. De fet, mentre vaig llegint, em veig jo mateix, trepitjant el bosc com una ombra al seu costat, com un acompanyant qualsevol mentre vaig observant tot el que Frederic veu, pensa i comenta: boscs, serralades, ocells, una sorpresa en cada revolt del camí ple de filloles i amb compte de no perdre’s. En això que m’ha vingut al cap La passejada de Robert Walser, una altra delícia de lectura pel que fa a les passejades, només que amb Frederic em veig passejant per un terreny conegut, amb uns paisatges agrestes i plens de racons que m’han fet recordar excursions a algunes de les nostres serres més emblemàtiques com el Cabeçó d’or, el Montcabrer, les simes de Partagas en la serra d’Aitana, el Puig Campana, o el Maigmó per posar uns exemples que em fan recordar les fragàncies que desprenen els nostres paratges en comparació a la d’altres països amb més pluviometria que la nostra.