La casa de foc
Francesc Serés, un escriptor amb una trajectòria important, tot i que feia uns sis anys que no publicava res, és llicenciat en Belles Arts i Antropologia. Va viure durant un temps al Sallent, un veïnat del municipi de Santa Pau (comarca de la Garrotxa), per on passa el riu Ser, i on se situa la novel·la La casa de foc.
Entre la gent dels pobles dels voltants, l’aparició d’aquesta obra de Serés, sobretot pel fet d’haver viscut uns quants anys a la zona, ha generat una mica de rebombori. Com sol passar en els casos de novel·les ubicades en entorns identificables, amb l’acció en època contemporània (i amb l’afegit que l’autor s’hi havia estat un temps), molts hi han mirat de reconèixer algú conegut, o algun fet que pogués haver passat en la realitat.
Crec que cal tenir present que estem davant d’una novel·la, no d’una crònica o d’un dietari. Per tant, tots els indrets, personatges i fets (començant pel narrador-protagonista, que ens explicarà en primera persona les seves experiències i sentiments) hi apareixen passats pel sedàs de la literatura. Lògicament, l’escriptor es pot haver inspirat en persones o situacions concretes, però no hi descriu al cent per cent ningú, ni res, real.
Però, de què va la història? Doncs un professor, destinat a una aula d’acollida a Olot, busca un habitatge que sigui més barat que a la capital de la Garrotxa. I el troba al Sallent, a can Mau, una casa força deixada i plena d’escorpins que anirà restaurant. Al cap de poc d’arribar-hi, i mitjançant uns veïns, l’home més influent de la zona, en Jordi de can Sol, li demana que faci conferències a la seva neta (la Mar), que passa una adolescència conflictiva, perquè no vol que “s’acabi perdent”. El nus de la novel·la serà la peculiar relació d’amistat, sentimental i gairebé familiar, que el protagonista-narrador acabarà tenint amb en Jordi, la Mar i la Carmina (filla d’en Jordi i mare de la Mar). Hi apareixen molts més personatges, inspirats o no en gent real dels contorns, però el principals són ells quatre. I en Núvol, el gran gos blanc propietat de can Sol, però que de seguida es farà amic del nou veí.
La novel·la conté una bona dosi d’intriga. El lector anirà descobrint, al mateix temps que el professor, el secret que amaguen els habitants de can Sol. Hi trobarem fins i tot possibles assassinats, tots a conseqüència de la droga, la plaga que, segons la història que construeix l’autor, es va estendre per aquelles contrades a partir dels anys vuitanta del segle passat. També hi apareixen, es clar, els neorurals. I s’hi reflecteix el difícil encaix entre autòctons i forans, com sol passar en d’altres indrets petits. El mateix protagonista ho viu en pròpia pell: és el de fora, per als autòctons, però també per als neorurals més arrelats! Se’l comencen a estimar una mica, però, quan veuen la bona feia de restauració que fa a la casa on viu.
El relat de Serés es basa molt en la crisi del 2008. Hi dona molta importància, sobretot per justificar que al cap d’uns cinc anys se li acabi la feina al protagonista en no arribar tants immigrants a Olot. En la realitat, però, l’impacte de la crisi a la comarca potser tampoc no va ser tan greu com s’hi representa.
No arribarem a saber el nom del mestre protagonista. La gent d’allà li dirà en Mau, nom de la casa on viu al Sallent. Això passa sovint en els llocs petits, la persona que viu en un habitatge que ja té nom acaba perdent el seu propi i adoptant el de la casa on resideix.
Pel que fa al personatge d’en Jordi de can Sol és un exemple, en aquest cas de ficció, d’home fort de muntanya, o de pagès. Molt ric, en principi perquè és un saurí: es dedica a buscar aigua per intuïció. Això fa que viatgi molt, que estigui molt sol·licitat, i que tingui molt de calé negre. I també el fa un home respectat, o més aviat temut, per tothom.
En aquesta obra de Serés hi ha moltes reflexions, potser fruit de la tranquil·litat que desprèn la zona. De fet, ho fa dir al protagonista: “He tingut pocs temps a la vida tan nítids, tan ben començats i acabats com els sis anys que vaig viure al Sallent”. La tranquil·litat li podia fer pensar (i aquí potser sí que podríem identificar autor amb personatge) coses com ara aquesta, en referència als records no escrits: “el que no queda enregistrat enlloc, ha succeït realment? En quin magma es perd, tot el que no ha estat fixat d’una manera o d’una altra”, tot posant de relleu la importància de les cròniques, dels dietaris, una mena d’escrits que no serien ben bé el cas de La casa de foc.
La novel·la també parla de la terra i de les diferents gents que hi han anat passant. En el cas dels protagonistes, tenim la generació dels vells, amb l’exemple del poderós Jordi; unes generacions més o menys desgraciades per diversos motius (on podrien pertànyer el professor i la Carmina) i l’esperança de futur, que encarnaria la Mar, l’adolescent que l’avi no vol que es perdi, i que ha heretat el seu do. Passats, presents i futurs que sempre tindran un denominador comú: els paisatges de la vall del Ser, uns indrets no massa alterats pel pas dels anys, ni per les diverses persones que hi han anat vivint.
Pilar Castel Soler
La casa de foc. Francesc Serés. Proa (a tot vent). Barcelona, 2020. Premi Proa de novel·la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada