divendres, 5 de març de 2021

DONES COMPOSITORES: Isabel Manyes Rodríguez, converses en directe (30)


ISABEL MANYES RODRÍGUEZ

CONVERSES EN DIRECTE

 


Entrevista Isabel Manyes Rodríguez (1968)

 

Tinc el goig de presentar una nova entrevista que he fet a una altra compositora, és tracta d’Isabel Manyes, natural de Sueca i professora d’Orquestra al Conservatori de Catarroja, a més de compositora. Una entrevista que per raons obvies, de la Covid-19, he hagut de fer telemàticament. Una gran sort poder disposar de tots aquests invents que ens han permès que, sense trobar-nos físicament, puguem fer-ho virtualment. Els qui tenim una certa edat valorem tots aquests avenços que a finals del segle XX començaven una carrera imparable i això que jo no els acabe de dominar tal i com voldria, però faig el que puc. Però bé, deixem-nos de disquisicions i comencem l’entrevista:

 

Com ja hem dit més amunt ets de Sueca, no és així?

 

Sí, soc de Sueca.

 

Ens pots explicar quan i com va començar la teua relació amb la música?

 

La meua relació amb la música va començar de menuda, en part per l’afició de mon pare. Ell no era músic, però sentia una afecció especial per la música. No es tractava de música clàssica, però és el mateix, jo admirava el fet que ell sentira la música d’una manera tan intensa. Després tinc records dispersos de sensacions, com ara que m’emocionava en escoltar la banda al final d’una processó. També m’agradava molt cantar. D’adolescent comencí a interessar-me per música menys comercial...Però quan realment contacte amb la clàssica és quan comence els estudis musicals.

Quan vaig començar, este país no tenia una cultura musical culta, però t’agafaves a allò que hi havia i començaves el teu camí com podies.

 

On va començar la teua formació musical?

 

Vaig començar en el meu poble. La xarxa d’escoles de música que hi ha al nostre país permet un accés fàcil a l’aprenentatge musical. Ara bé: eren escoles pensades per a formar músics de banda, i la música és moltíssim més diversa i àmplia que això.

 

I què has estudiat?

 

He estudiat Composició i Direcció d’Orquestra i Cor.

 

Dirigint l'Orquestra de cambra Ricercare al claustre de l'Espai Joan Fuster.
 

I quin instrument toques?

 

Toque el piano.

 

En quin instrument t’has desenvolupat?

 

Com he suggerit adés, estudiaves el que podies o intuïes. És a dir, al meu poble no hi havia especialitat de Cant, que era el que a mi apassionava en aquell moment. En aquella època estudiava piano només aquell que tenia piano en casa perquè, en general, hi havia menys mitjans econòmics que ara. Vaig passar per alguns instruments “possibles”, que més tard vaig abandonar perquè no m’interessaven, com ara la guitarra i el saxòfon, i, en canvi, vaig començar a estudiar piano, quan em va començar a interessar la composició i la direcció i vaig poder comprar-me’n un. També he estudiat una mica el violí, i, la meua espina clavada, cant.

 

Quins professors recordes amb més estima?

 

Hi hagué un professor que em va marcar perquè em va fer sentir que allò que estava fent era important. I ho dic perquè quan em vaig decidir a fer de la música la meua professió, en acabar COU, mentre els meus companys començaven les seues carreres respectives, jo encara tenia molt poques assignatures al conservatori. Aquells estaven fent una cosa molt organitzada i plena, amb molt de treball, i jo, en canvi, tenia molts buits i un camí incert, fins que comencí els estudis d’Harmonia. Aquell va ser el moment en què començà realment la meua carrera musical.

 

En quin conservatori vas realitzar els teus estudis?

 

He estudiat la carrera de Composició i Direcció al Conservatori Superior de València. Després, vaig assistir a uns cursos de direcció de música contemporània amb Arturo Tamayo a la Universitat Alcalà de Henares, i un curs de direcció de música clàssica, a Viena, amb Salvador Mas.

 

Actualment en què treballes?

 

Soc professora d’Orquestra al Conservatori de Catarroja.

 

Concert celebrat el 16 de desembre de 2020 a l'Auditori de Catarroja amb l'Orquestra del Conservatori de Catarroja. Tocaren la Simfonia nº 44 de Haydn.

Diu Manuel que la seua dona és compositora i necessita estar en silenci, i per això se’n va a un altre lloc. És això de veres o... potser és més el contrari? Què Manuel vol aïllar-se per escriure?

 

Segurament hi ha un poc de veritat en tot. Manel té un refugi esplèndid per a treballar, tant en pintura com en literatura. Un pis sencer amb silenci i bona llum. Un lloc entranyable, el pis dels pares i de la seua infància. Més tard, el seu taller de pintor.

També és veritat, que jo no estic a gust si sé que algú està escoltant les meues provatures en composició. A més, necessite estar sola. És com si la meua ment es buidara de preocupacions i es concentrara en la creació.

 

Com definiries la música que compons?

 

Intente trobar el fil que es va trencar en algun moment del segle XX. És a dir, la música sempre havia seguit una evolució, mai havia partit de zero. Anava canviant com canvien els temps, però romania en ella alguna cosa essencial, intrínseca i irrenunciable. Si preguntem a qualsevol músic o melòman per què escolta Bach, un compositor del segle XVIII, la resposta serà, probablement, perquè l’emociona, perquè té el més profund que existeix, perquè el fa trobar-se amb un mateix, amb la seua essència... Això és el que ens hauria de moure quan componem. I això és, justament, el més difícil. Ser capaç de compondre una música actual —els temps canvien, sí—, però amb un discurs musical intel·ligible, i, el més difícil, que tinga alguna cosa a dir, que afecte els altres d’una manera poderosa, com han fet els grans mestres. 

 

 Preludi peça per a violoncel interpretat per Cèlia Máñez Rodríguez 

 


Quins són els teus referents musicals a l’hora de compondre?

 

Els grans mestres, els clàssics estan sempre amb mi, Bach i Mozart, especialment. No deixa de corprendre’m, evidentment, la seua qualitat i profunditat, però també, la seua llibertat. Aquest és l’eix fonamental. També tinc molt present la polifonia renaixentista. Després, dels compositors del segle XX, Stravinski és el que més admire i més empremta m’ha deixat. Quant a les avantguardes de la 2a meitat del XX o els compositors actuals, hi ha moltes peces que m’han interessat, però cap compositor al qual tinga especial devoció.

 

Quan vas començar a compondre?

 

Amb seriositat, en l’últim curs d’Harmonia, tindria ja uns 22 o 23 anys.

 

És veritat això, que necessita silenci per a compondre?

 

Sembla una contradicció, però sense silenci no pot haver música. Altra cosa és que necessites tocar un instrument per a compondre. Jo sí que m’ajude generalment del piano i d’altres instruments per a compondre. L’ordinador també ajuda a fer-te una idea global i a comprovar alguns passatges. Ara bé, la primera idea no té per què nàixer tocant. La major part de les vegades apareix en el pensament i després va prenent forma amb ajuda dels mitjans que he comentat. Quan estic immersa en un projecte, em venen de vegades idees quan vaig a caminar o córrer sola. Necessites silenci i no estar preocupada o ocupada amb altra cosa.

 

Pregària peça per a violí sol interpretat per Vicent Signes
 

Creus que actualment s’escolta molt la música contemporània?

 

S’escolta i es programa molt poc. Només cal revisar les programacions dels auditoris i de Radio Clásica. Després, hi ha els festivals de música contemporània. Però això no em val, perquè vol dir que s’arracona en un ghetto. S’hauria de programar més. Abans del segle XX, la major part de la música que es feia en públic era música contemporània de l’època corresponent, és clar. Ha sigut molt enriquidor conèixer tot el nostre patrimoni a través dels segles, però és una necessitat, també, expressar-nos des del tipus d’ésser que som hui dia. Crec que això ajudaria, també, a regular el que funciona i el que no, i a revaloritzar la música culta, perquè abans hi havia una demanda, era requerida per algú, les classes altes, l’Església. Però ara viu en una reserva, en una resclosa, que no la deixa respirar i evolucionar com caldria.

 

Què penses que espera el públic de la música contemporània?

 

No puc contestar esta pregunta. El que sí que puc dir és el que espere jo com a públic. El que ens pot aportar de positiu la música contemporània és una major identificació, perquè ve d’una persona amb qui compartim un moment històric, social, etc. Per altre costat està la fascinació del que és nou, inèdit. La part negativa està en què, com que no ha passat el sedàs del temps, podem trobar-nos amb obres que no ens agraden o que ens deceben. Però és el mateix que passa amb qualsevol de les arts. A pesar dels mecanismes de selecció —premis, crítica, programadors—, pot passar que una obra no ens agrade. De tota manera, això passa amb la música de qualsevol època. No ens sol agradar tot el que es programa.

 

Estudiant la partitura de "Il Prometeo" de Luigi Nono per a una col·laboració com a directora assistent, en el muntatge d'esta obra, a la Universitat de València, el maig de 2003.
 

Agrada o no agrada la música contemporània?

 

Trobe que el públic li ha girat l’esquena, directament. Crec, al fil del que comentava en l’anterior pregunta, que hauria de demanar-la, que l’hauria de trobar necessària. Però també és veritat que la música contemporània ha quedat tancada dins d’uns paràmetres molt estrets que, clarament, no són acceptats ni pel públic melòman ni per la major part dels propis intèrprets. Sembla que hi ha una estètica imperant, que és la que s’exposa en els festivals de música contemporània, la que pots trobar en el repertori dels grups especialitzats, la que resulta premiada als concursos... Pense que s’hauria de desmonopolitzar l’estètica, perquè això resulta empobridor, i trobe que s’hauria de confrontar molt més amb el públic melòman i la crítica, és a dir, s’hauria de programar moltíssim més. De manera que puguem retrobar un equilibri entre el compositor i la comunicació amb el melòman. Si no fem res al respecte, pot ser la mort de la música culta.

 

I per acabar creus que la música contemporània és una música per a ser escoltada en directe o també en la intimitat?

 

Des del meu punt de vista, en directe es pot apreciar millor; justament perquè és una obra nova. Quan sents música en directe estàs millor predisposat que a casa. El concert té una part de cerimònia, de ritus, que ajuda a entregar-te més a l’audició. A més, sona molt millor. Pense, és clar, en un bon auditori i uns bons intèrprets. De tota manera, escoltar música en directe i en la intimitat són opcions complementàries. Escoltar música a casa et permet posar-te-la moltes vegades per a aprofundir en ella i comprendre-la i disfrutar-la millor.

 

 

I fins ací l’entrevista “virtual” que he mantingut amb la compositora Isabel Manyes Rodríguez a qui donem les gràcies i agraïsc la seua disposició en moment per totes les molèsties que li hem pogut ocasionar, sobretot per no poder veure’ns en persona i fer una gravació com haguera calgut en un altre temps. I acabem amb la una peça de música molt coneguda, el Bolero de Maurice Ravel, que alumnes i directora han interpretat en temps de pandèmia, o siga cadascú des de sa casa.  


 


 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada