Com ja vaig publicar en el seu dia, el 25 d'agost passat, des de
Saforíssims, Societat Literària van proposar un recital poètic i musical per
commemorar el 80 aniversari de la mort del pare Francesc M. Miret. Nascut a
Beniopa l'any 1901, va morir el 1936 a mans de la FAI. Des del CEIC Alfons el
Vell, van editar-li un poemari inèdit que duia per títol Esclats poètics, més endavant per celebrar el centenari del seu
naixement es va editar un compendi de la seua producció dispersa amb el títol Francesc M. Miret, l'últim poeta romàntic
(2001). La veritat és que, per a mi, el pare Miret va ser una gran i grata
descoberta, encara m'emociona recordar tant els poemes que es van recitar, com
el lloc on ens vam reunir tota aquella gentada; dalt, en el terrat del Centre Social
de Marxuquera, amb la serra Grossa de fons, com una ombra
xinesa, que el sol acabat de pondre's ens projectava, mentre la lluna venia a
ocupar el lloc protagonista.
Cant a Marxuquera
Dessota els peus pelosos d'un fort cinyell de serres
-immobles sentinelles que guarden de ses terres
el pa, la fe i
virtut-
s'estén aixoplugada, tranquil·la, humil, fecunda,
bressada pel silenci solemne, que la inunda,
d'augusta
solitud.
Darrere, l'alt Montdúver, que da la mà feresta
a la Solsida, serra que arriba cresta a cresta
fins la blava
Safor;
enfront, la Falconera de Beniopa, i l'alba
planura de Gandia; a un costat, el de Cotalba
castell de
l'antigor.
No sé que té la terra rogenca de Marxuca,
que a ses tranquil·les portes jamai el mal hi truca
ni es sent de
passió el bram;
ací sol hi ha silenci, remor d'arbres dolcíssima,
d'ocells xiuxiueig tendre, cançons de pau santíssima
dels fills
colrats del camp.
Oh, els sagrats efluvis d'amor a la Terreta,
que lluiten per a eixir-se'n -com de fornal estreta-
d'aquells
encesos cors!
Oh, les cançons austeres, prò prenyades de vida,
que surten de la rella, quan l'enfonsen ardida
els punys dels
llauradors!
Sovint sovint em llance gorets avall a oir-les
-assedegat de pàtria- per al pit esculpir-les
(voldria
fer-ho ab foc,
car sóc un fill de l'horta i tinc el pit de ferro
i el meu bressol santíssim ha estat de flors un gerro
arrelat al cor
d'un roc!)
i veig ací la rella com el goret trosseja
i, en xocar contra terra, brunyida guspireja
ab xiscle
amorosit,
i com cada guspira que en trau és colp que mata
la fam, la por i el vici, i un raig d'amor que esclata
per dar vida i
delit.
Ah, sí! Que el vell aladre, ferint la dura terra,
és arma que ensagna; no com l'arma de guerra
que branden
els cabdills
ab llum de mort, que omplena les cases de tenebres,
de dol el cor i els ànims, de plors -ai!- les palpebres
de pares i de
fills.
Oh vell forcat que brilles com ceptre d'un imperi
d'amor i d'esperança, de fe sense misteri,
de pau i de
progrés;
bé està que brolle vida, al so de cançons fondes,
Marxuca, ton aimada, que tu ardorós fecondes
ab inefable
bes.
Per xo plau-me mirar-te, catifa vermellosa
a claps, a claps brodada de la plata cendrosa
que et dan els
olivars,
i d'eixes muntonades superbes d'or dolcíssim
ací i allà escampades, com un tresor riquíssim
penjant dels
taronjars.
Per xo plau-me sentir-les, les parles enternides
que diuen les pinasses, vibrant amorosides,
als corcats
garrofers,
i vore com la vinya els sarmentosos braços
allarga, per a estrényer entre rullosos llaços
els troncs
dels ametlers.
I quina esgarrifança de pler sent en mes venes
quan naix la primavera damunt de tes carenes,
vestint-les de
coscoll,
i deixa en la vall ampla de nostra Marxuquera
brodats de flors i brosta, de fruits tendra renglera
i blans llits
de fenoll.
Llavors, són les vesprades totes un foc de pórpora,
i curruqueja tendra dins del pinar la tórtora,
i plora la
puput,
i en el fenàs cloqueja i en el sembrat la guatla,
i la perdiu i llebre pasturen en l'espatla
del tossal
conegut.
Llavors, es sent brunzenta remor de les abelles
que bresquen incansables les floretes novelles
dels aspres
romanins.
Llavors, oh goig de l'ànima, com altre eixam, rumboses
vénen les fadrinetes a berenar gojoses
la mona sota
els pins.
És Pasqua, i ben florida! Ja els capollets esclaten...
(els capollets tendríssims dels amorets que maten
van rumbejant
als cors,
i, un temps febles flametes, s'aixequen, giravolten
després, i creixen, creixen, i un dia també es solten
florint
humanes flors...)
Ninetes, dolces nines, guardeu vostra innocència,
que sou la clariana de l'horta de València,
l'amor
d'aquesta vall!
Ninetes, dolces nines dels ulls de vostra mare,
balleu, canteu “taranes”; més, ai!, no us desampare
la candor en
el ball.
Llauradorets formosos, que sou fe i esperança
de nostra Marxuquera, ballant ballant la dansa
guardeu eixa
candor;
llauradorets formosos, cors feels, pits per la lluita,
guardeu eix ponzellatge, que ha de dar rica fruita
quan vinga
l'estior.
Ja arriba l'estimada, brumint per la Marxuca:
els blats granats onegen, la vinya els pàmpols suca
dels grans
raïms al pes;
pagesos de ma terra, al puny la falç roenta
segueu raïm i espigues -pa vostre i sang brusenta-:
Déu vos en fa
mercés.
Colliu les blanques perles dels ametlers, les pomes
nacrades, els topazis dels garrofers, que comes
cobrixen fins
al pla,
les vermelles cireres, els albercocs sucosos,
les peres sadollades, els melons farinosos...:
són besos que
Ell us da!
I després beneïu-lo, i al cant de la cigala,
que naix i mor en l'arbre, feu-li, cantant, la gala
de cor, ànima
i seny
des d'eixa vall sagrada de nostra Marxuquera,
vostre bressol i tomba, tranquil·la i encisera,
que sempre a
Déu empeny.
Ben prompte ja, les pluges saonaran l'oliva,
puix la tardor
s'acosta, i els grans bargins la viva
almàssera
ompliran;
vostres suades aspres, vostres faenes llargues,
ab l'oli de la joia ja no seran amargues,
ans dolces se
us faran.
Oh símbol de la vida, oliva sadollada,
que entre feixugues pedres ets fortament premsada...
i dónes oli
suau!
Oh vida austera i dura dels fills dels camps submisos,
de fe i amor reblida, que els fas a tots feliços
i els dónes
forta pau.
Oh llum de nostres pares, sagrada fe, que banyes
la vall de Marxuquera i els cims de ses muntanyes
i els cors
dels llauradors!
Oh solitud immensa, quietud de benaurança,
remor de les pinasses, cançons de la llaurança,
abelles,
nines, flors...
Oh escut de nostra Pàtria, Marxuca, vall rogenca,
quan la tardor les fulles i flors sobre tu trenca
i et fa
esgrogueir...
jo vull bressar mos somnis, jo vull bressar ma vida,
jo vull banyar mes penes en ta pau beneïda,
jo vull en tu
morir!
Monestir de Sant Jeroni de Cotalba, maig de 1930.
A mi, només em tocava llegir una de les estrofes del Cant a Marxuquera, per
això la llista dels que vam participar en la lectura del poema era abundant,
abans, però cadascú havia de llegir un poema, bé de producció pròpia o d'algun
poeta de la contornada. M'ho vaig repensar molt, finalment, vaig decidir llegir-ne
un meu, escrit fa un temps. Com que la gràcia rau en el fet que és un poema visual
ningú el va poder veure. Carai! no havia pensat que la solució la tenia al meu abast,
Allium
A
q
u
e
s
t
a
pri
ma
vera
voreres i marges semblen
centres florals de disseny exclusiu.
Peces
úniques que cap col·leccionista
no pot
fer seues sinó a còpia de
convertir-les en imatges
estàtiques
o
transfor-
mar-les
en pa-
rau-
les.
Al bell
mig,
cama
enterca,
s’alça
la flor
més
delicada.
En
pocs
dies,
gosarà
mostrar
el seu
tresor:
embolcall
d’organdí.
Esfera,
rosadenca,
èbria
de perfum,
m’espera.
Mentrestant,
encisada,
l'aguaite.
Les torres, abril
de 2006 (inèdit)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada