La
raó o el motiu per triar un llibre o un altre de vegades és fa
difícil d'explicar. En ocasions és una ressenya que potser he
llegit, altres és l'observació que m'ha fet alguna amistat amb qui
coincideixes en els gustos de lectures, això per una banda; també
Internet és un gran aparador, i els darrers dies he llegit molts
comentaris que han coincidit en el moment de publicació del llibre
en qüestió. Finalment, una mena de còctel, una miqueta d'ací, una
miqueta d'allà i un bon dia el prens del prestatge de la llibreria a
la qual sols acudir de tant en tant, a fer una ullada de les darreres
novetats editorials, i aleshores, l'agafes i corres a pagar-lo. Ja el
tinc.
Però,
i si no coneixes l'autor del llibre? Això ja és un altra cosa.
Perquè l'he triat, llavors? No ho sé, pot ser per curiositat?. Sí,
és la curiositat de saber que diu. Sobretot si es tracta d'un
dietari com per exemple Dins el camp d'herba (dietari 2009-2012)
de Ramon Ramon.
Però,
la veritat és que no conec l'autor ? Qui és i què escriu? Me
n'informe tant com puc. He trobat
moltes ressenyes de
premsa, en paper i
en digital, i
en blocs.
Se n'ha parlat prou d'aquest
llibre en els cercles literaris. També
he trobat molts comentaris via Internet en les plataformes de Twitter
i Google.
Pel
que sembla ara ha sigut un dietari, però també té publicats alguns
poemaris, tot i que Internet diu poc sobre aquest nom. Li trobe un
paregut amb l'esmunyedís i enigmàtic personatge de Josep Palacios, però més
jove?. Bé, no importa. Com vaig comentar en una anterior entrada he
comprat un parell de dietaris per llegir-los aquest estiu o quan
siga, un és, com acabe de dir, el de Ramon Ramon. Amb tot havia
començat a llegir El tramvia groc de Joan Francesc Mira, però
la curiositat de saber que mira a través de la finestra i com ho
mira el dietarista ha pogut més que resseguir els viaranys del
senyor Mira en els primers anys de vida. En això m'he emparat en
algun dels drets del lector que fa uns anys Daniel Pennac va
proclamar, així que l'he deixat per uns dies i he començat a llegir
el dietari. No sóc lectora de dietaris, tant sols he llegit Trajecte circular. Notes d'un dietari de Vicent Alonso, per bé que m'he
assabentat per Anna M. Devis que Diccionari per a ociosos també n'era un, ho vaig saber rellegint El llindar literari (Joan
Fuster i altres nàufrags: 1940-1970). També he sabut que
Fuster mai
no va deixar
cap empremta
personal
en els seus escrits,
per això mai no m'havia imaginat que formara
part d'aquesta mena de lectures. El cas és que hi
ha una mena de dietaris que
van deixant traces de la seua vida intima al llarg dels seus escrits,
i això és la part més morbosa d'aquestes
lectures, saber les
intimitats dels personatges que les
escriuen, indagar
en la seua vida mentre parlen de literatura.
Així diu
Anna Esteve que els lectors
de dietaris són llegits pels
mateixos que n'escriuen i n'editen, els
quals conformen
un cercle tancat, encara que sempre hi ha forasters, curiosos,
que ens endinsem en aquesta
mena de papers i al llarg de la seua lectura trobem que coneixem la
majoria de personatges que ixen als seus escrits, i això fa que se'm
facen propers, però, compte, només és pura aparença, imaginació
personal,
perquè al cap i a la fi, com a éssers humans tenim maneres de
pensar més acostades
del que pensem, sobretot, si
les escriptures
estan ambientades en col·lectivitats
properes, o siga entre un
veïnatge pròxim, només això. Cada veí és dins de sa casa i
es relaciona amb
el seu grup.
Ja
sé que costa prou llegir un llibre d'un autor que no coneixes, que
no en saps res d'ell. En aquest estat de coses el llibre t'ha de
seduir d'altres maneres perquè t'hi fixes. Cal
reconèixer que ja l'embolcall de Dins el camp d'herba diu
molt del que hi ha a dintre, del que el lector trobarà a l'interior.
En resum, l'exterior t'ha de cridar l'atenció, mentre l'interior t'ha
d'atrapar només obrir-lo. En aquest cas les tapes són de color blanc. Les lletres,
amb pota o serifa, de color negre, tal i com em va quedar gravada
l'explicació d'Enric Satué en un article que vaig llegir en
Caràcters fa un grapat d'anys, el 2004, des de llavors és
aquesta una de les primeres coses en les quals em fixe, la
tipografia. Entre el blanc impol·lut i el títol en negre, ben
remarcat, una exquisida planta s'enfila cap amunt i ocupa el costat
esquerre de la portada. Reconec aquest dibuix, és una de les
lectures de premsa de cada setmana, tret de l'estiu, les festes
nadalenques i pasqueres: Manuel Baixauli.
Ja posada en situació, òbric el llibre. Ni pròleg, ni presentació,
ni epíleg. Cap comentari. No hi ha ninguna veu en off que es
pronuncie, ni done explicacions de res, només una lletra gran,
atractiva, la mateixa tipografia que encapçala la portada em dóna
la benvinguda. No reconec el tipus de lletra, però em resulta
estranyament provocadora, potser ho fa la mida de la lletra que
m'està dient que comence a llegir. Ho faig. Hi
ha qui diu que és la primera frase d'un llibre on comença l'encís
d'un llibre per continuar endavant. Hi ha qui diu que no és fins la
pàgina cinquanta per saber si verdaderament ens agrada o no. He
començat a llegir les primeres frases, el primer paràgraf, la
primera pàgina, al cap de poc he mirat que anava ja per la
seixanta-una. La veritat és que és llig com una novel·la. Em fixe
en alguns detalls que trobe interessants, els subratlle. Sé que un
llibre m'ha agradat quan en acabar-lo està ple de ratlles, notes i
subratllats. Avance
pàgines, cada capítol del dietari de Ramon Ramon em reporta a molts
moments meus. Un d'ells, és quan parla sobre la repressió de la
Guerra Civil i sobre els afusellats al cementeri de Paterna, el meu
moment té a veure en aquell II Congrés d'Història al qual vaig
assistir en València a l'OCCC. Allà vaig descobrir coses que no
sabia gràcies a ponents com Vicent Gabarda Cebellán. Hi ha gent que encara que no ens coneixem estem més
propers del que es pensem perquè compartim criteris i maneres de
pensar, el cas és que potser mai no ens trobarem, així que naixem,
creixem, vivim i morim sense saber res els uns dels altres. Només és
la curiositat de saber que quan mira a través de la finestra tot i
veure les mateixes coses les expliquem de maneres diferents. Em sobta
la seua franquesa. És descriu com un personatge esquerp i solitari,
capaç de confessar que «té vergonya, que té una crisi nerviosa,
una depressió», que s'emociona tot posant noms a les emocions i
emociona al lector, lectora en aquest cas, que he decidit llegir-lo.
Ara bé també em pregunte fins a quin punt es pot ser franc quan
s'ha de publicar un text? Els dietaris són un banc de provés de
moltes escriptures, de les personals i de les imaginades, de vegades
una barreja de tot, passa també quan
contem alguna cosa al proïsme i ho adornem amb les nostres paraules
per fer-lo intel·ligible.
Però
Ramon Ramon a més d'estrenar-se en aquesta prosa de no ficció,
procliu a englobar qualsevol tema que se li avinga a l'autor que
escriu, com diu Joan Garí al seu article del bloc l'Ofici de lector, també se li nota que és
poeta. I dic jo que és per la manera d'escriure i de descriure molts
passatges, també de fixar-se en altres poetes. De fet, a les poques
pàgines trobe uns versos que ha escrit de T. S. Elliot.
Regard
the moon(...),
La
lune ne garde aucune rancune
She
winks a feeble eye,
She
smiles into corners.
She
smooths the hair of the grass.
The
moon has lost her memory. (...)
She
és alone
With
all the old nocturnal smells
That
cross and cross across her brain.
Per
algun motiu l'autor ha obviat el segon vers escrit en francès «La
lune ne garde aucune rancune» aquesta frase m'atrau, tant o més que
la resta del poema, me la llig unes quantes vegades. Aquestos versos
no són res sense aquest vers, em pregunte perquè Ramon Ramon
l'haurà tret? Ves a saber.
Més
endavant, a poc més de mitjan llibre trobe un sonet del propi Ramon.
Venc
el morter, que ja no sóc poeta,
que
al meu solar ningú no construeix:
la
Musa, en temps de crisi, és un paleta
aturat
que no menja carn ni peix.
Captaire
sóc de versos i en porreta
vaig
rondant intramurs de mi mateix:
els
mercats desconfien de l'esteta
si
el PIB de la bellesa ja no creix.
Recorde
quan l'amor donava crèdit,
firmava
xecs en blanc, sense interès:
de
l'edat d'or fluïa el vers encès.
I
ho cremà tot. Bitllet fals, sense crèdit,
dins
el taüt no m'enduc cap inèdit:
d'un
paradís fiscal vaig ser promès.
Acabat
de llegir el dietari, ja he recuperat l'autobiografia de Joan
Francesc Mira que havia deixat a mitjan. Per a més endavant
intentaré la lectura del poemari Simfonia per a un estat de coma que ja he col·locat al prestatge corresponent. Al
llarg de les pàgines
del dietari Ramon Ramon ha
deixat algun rastre que no sé fins a quin punt poden ser útils per
al lector que s'arrisque en els
versos, però, qui sap...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada