Divendres
passat, 6 de maig, Manel Arcos tenia una cita amb els seus veïns,
pilers i pileres. L'esdeveniment tenia la finalitat de presentar el
poemari Llibre de Guardamar de la Safor il·lustrat per Àlex Fuster a partir del que li diuen els poemes que acaba d'eixir del forn de
la mà de El Petit editor, una editorial molt menuda que té el seu
port a Carcaixent, a la Ribera del Xúquer, al País Valencià. Per a
l'ocasió i coneixent a Manel ens vam trobar un grapat de gent per
llegir versos, però també i sabent els amics que té pertot arreu,
unes quantes veus havien acudit a la cita, per amenitzar la vetlada.
I, allí, a l'hora orada, ens vam ajuntar, ben puntuals, a la Casa de
la Cultura.
A mi em va tocar llegir el poema DIARI DE BORD que deixe penjat com un tastet del que reflecteix la resta del poemari.
DIARI DE BORD
DIARI DE BORD
He retrobat el destí
on
em va abandonar
la
primera i única vegada.
Segueix
igual, nu,
com
ahir, com sempre,
com
la fulla de l’arbre
que
mai caurà i morirà.
Retirat
prop de la mar
en
un lloc antic com el vidre,
ja
no espera tornar a veure
el
vaixell sense pàtria ni llei,
ni
déu ni clemència, que pilotava
inconscientment,
improvisadament.
He
retrobat el destí
quan
els rellotges de sol
ja
no marquen les hores.
La
natura ha alterat
els
costums del temps
des
de llevant a ponent.
Tot
és voluble i relatiu.
La
foscor domina i amenaça
encara
que no mossega ni lladra.
Afortunadament,
els gossos són
els
millors companys de la solitud.
Tigre
em recorda des del passat:
—“No
vivim per a menjar,
mengem
sols per a passar.”
I
tant, benvolgut amic. I tant.
Ara
és Diana qui m’acomboia,
qui
llepa la pell del meu crepuscle.
I
jo camine, reflexione i decidisc
perquè
cal assumir riscos i explorar
els
versos solts que s’han d’inventar
i
els camins que ens duen a la veritat.
He
retrobat el destí
abans
d’obrir nous interrogants.
La
realitat és una altra
sota
la capa d’una falsa il·lusió.
Potser.
O pot ser que no
si
s’ignoren els errors absoluts
i
els arguments més comuns.
Enmig
de tanta confusió,
el
poeta para d’escriure
mentre
el silenci desvela
la
màgia i tots els encants
de
les paraules de la nit.
Les
petjades de la tardor
es
dissipen entre la quietud
que
regna al carrer del Molí.
El
fum i l’hivern s’enlairen
des
de les poques ximeneres
que
exalten la divisa intacta
de
cada racó de Guardamar.
He
retrobat el destí
per
a no deixar-lo mai més,
per
a no deixar-lo d’estimar.
Quin goig conèixer tanta gent, poetes i cantautors, i trobar tant de caliu com el que Manel Arcos contagia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada