dimecres, 11 de maig del 2016

APUNTS DE DIARI BLOGUER




Divendres passat, 6 de maig, Manel Arcos tenia una cita amb els seus veïns, pilers i pileres. L'esdeveniment tenia la finalitat de presentar el poemari Llibre de Guardamar de la Safor il·lustrat per Àlex Fuster a partir del que li diuen els poemes que acaba d'eixir del forn de la mà de El Petit editor, una editorial molt menuda que té el seu port a Carcaixent, a la Ribera del Xúquer, al País Valencià. Per a l'ocasió i coneixent a Manel ens vam trobar un grapat de gent per llegir versos, però també i sabent els amics que té pertot arreu, unes quantes veus havien acudit a la cita, per amenitzar la vetlada. I, allí, a l'hora orada, ens vam ajuntar, ben puntuals, a la Casa de la Cultura. 

A mi em va tocar llegir el poema DIARI DE BORD que deixe penjat com un tastet del que reflecteix la resta del poemari.


DIARI DE BORD


He retrobat el destí
on em va abandonar
la primera i única vegada.
Segueix igual, nu,
com ahir, com sempre,
com la fulla de l’arbre
que mai caurà i morirà.
Retirat prop de la mar
en un lloc antic com el vidre,
ja no espera tornar a veure
el vaixell sense pàtria ni llei,
ni déu ni clemència, que pilotava
inconscientment, improvisadament.

He retrobat el destí
quan els rellotges de sol
ja no marquen les hores.
La natura ha alterat
els costums del temps
des de llevant a ponent.
Tot és voluble i relatiu.
La foscor domina i amenaça
encara que no mossega ni lladra.
Afortunadament, els gossos són
els millors companys de la solitud.
Tigre em recorda des del passat:
—“No vivim per a menjar,
mengem sols per a passar.”
I tant, benvolgut amic. I tant.
Ara és Diana qui m’acomboia,
qui llepa la pell del meu crepuscle.
I jo camine, reflexione i decidisc
perquè cal assumir riscos i explorar
els versos solts que s’han d’inventar
i els camins que ens duen a la veritat.

He retrobat el destí
abans d’obrir nous interrogants.
La realitat és una altra
sota la capa d’una falsa il·lusió.
Potser. O pot ser que no
si s’ignoren els errors absoluts
i els arguments més comuns.
Enmig de tanta confusió,
el poeta para d’escriure
mentre el silenci desvela
la màgia i tots els encants
de les paraules de la nit.
Les petjades de la tardor
es dissipen entre la quietud
que regna al carrer del Molí.
El fum i l’hivern s’enlairen
des de les poques ximeneres
que exalten la divisa intacta
de cada racó de Guardamar.

He retrobat el destí
per a no deixar-lo mai més,
per a no deixar-lo d’estimar.


 Quin goig conèixer tanta gent, poetes i cantautors, i trobar tant de caliu com el que Manel Arcos contagia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada