ESPRIU PARLA DE VINYOLI

 

Salvador Espriu

 

Durant tot el 2013 hem commemorat el centenari del naixement de l'escriptor Salvador Espriu, Arenys de Mar, 1913-2013. A hores d'ara, començat el febrer del 2014 les darreres activitats s'afanyen per acabar, tot i que aquestes coses, ja se sap, mai no acaben si u no vol. Quan va començar el 2013 vaig pensar que a més d'anar llegint poemes de l'autor, també volia llegir l'obra de teatre Antígona. L'Antígona de Sòfocles la vaig estudiar en l'assignatura de La representació teatral, i se'm va quedar el cuquet de llegir la d'Espriu, tal i com ens va dir el profe que férem més endavant, en acabar el curs. Com passa sovint hi ha assignatures que es recorden pel professor, que a més d'ensenyar sap com transmetre els coneixements per mitjà de les seues dèries, en aquest cas, teatrals, cap als alumnes. Així doncs, després de Sòfocles tenia pendent Espriu. I, per fi, li ha arribat l'hora. Ha estat un goig la seua Antígona, sobretot escoltar els diàlegs dels personatges que Sòfocles només insinua. Mentre llegia a Sòfocles el pensament em rosegava per dins preguntant-me perquè ha fet o dit això o allò, en compte de fer açò a allò altre?. En Sòfocles se'm van quedar diàlegs a mitges. Espriu els acaba, això si com ell va pensar que podia haver estat. Per això fa dir en un passatge uns versos en la veu de Creont que són per reflexionar,

CREONT

Convé al poder sorgit d'una dura contesa
vetllar que no es revifin vestigis de caliu
sota la cendra. Cal que dicti cruels lleis
per mantenir en silenci els llavis del vençut.

Després d'aquesta fabulosa Antígona, se'm va creuar pel mig el film Laia, una novel·la de les primeres que vaig llegir fa moltíssims anys, de la qual se'm va quedar gravada la prosa  amb què Espriu la va escriure. 

Joan Vinyoli

Comença l'any Vinyoli. Com diu Xavier Macià al pròleg de l'Antologia poètica d'Edicions 62, que és la que jo tinc de l'any 1999: per la seva banda, Salvador Espriu, ja arran dels seus primers reculls el va considerar “una de les vocacions líriques més pures de la poesia catalana actual” va destacar que “Vinyoli ha sabut veure el nostre país i escoltar la nostra llengua despullats de tot sobrer element en llor especial nuesa: privilegi dels autèntics lírics”.

Doncs, així, amb aquestes paraules Salvador Espriu dóna la benvinguda a Joan Vinyoli. El juliol de 2014 se celebra el naixement del poeta i des d'aquest blog un poema per començar,

RUNA

Mira: jo sóc una paret. Els pares van alçar-la
maó sobre maó fins a la mida
que veus, una paret de casa humil.
Fixa't com es clivella,
com van esfondrant-se a poc a poc amb sord,
feixuc estrèpit.

Però ja a terra tot,
amb mans obreres de paraula,
nit rera nit,
pacientment plego runa
i novament edifico.

PS: Quan ja havia escrit aquestes ratlles per publicar-les, rellegint Trajecte circular de Vicent Alonso m'he topat amb les paraules sempre amatents i dialogants de l'autor, amb les quals m'he detingut:

Impossible i poc aconsellable, portar damunt un poeta sencer. Els qui ho intenten[...] no neguen d'immediat tota possibilitat de diàleg? [...] Aquest es genera més fàcilment des de la repetició literal d'un sol fragment, d'aquells que, sempre a punt, t'ofereix la memòria.