MIRADES FINESTRERES

Després d’uns dies de viatge tornar a casa és reprendre la rutina que el viatge ha interromput. I dit això, hauria d’afegir que tot i que m’agrada tornar a casa, em costa més d’un dia reprendre novament la rutina. La casa està tal i com la vaig deixar, però a fora, al carrer algunes coses s’han transformat.

Mire per les finestres i sembla que torne a veure les mateixes coses que abans d’anar-me’n —tampoc han sigut tants dies, pense jo, els que he estat fora—, però no és així. A la banda del carrer, cap novetat, al bell mig de l’avinguda, els tres arbres com tres bardisses que ombregen el sol tan a l’hivern com a l’estiu, i als veïns del davant que queden velats continuen igual com els vaig deixar. En canvi al darrere, hi ha dues finestres que em permeten mirar cap a la llunyania del ponent i vall enllà fins l’Estret de les aigües. Quan, cada dia, passege la mirada, la primera cosa amb què ensopegue és una illa de terreny erm, on hi ha ubicat, en un dels extrems, el Parc de la Tirolina. Els darrers dies que no he estat i no he pogut seguir el seu ritme, l’herbassar ha pres vol, la primavera els ha donat ales per créixer. Només un xicotet detall enterboleix la panoràmica, encara que la natura és sàvia i com també passa al fons del mar, amb el temps, la vegetació va cobrint totes les desfetes i les deixalles dipositades al fons marí fins a desdibuixar-ho, igual ocorre a la superfície.

Això és que fa quasi un parell d’anys, per ser més exactes el novembre de 2021 van començar les obres de pavimentació i sanejament del carrer X, del Ràfol de Salem. L’empresa constructora, temporalment, va començar a deixar els enderrocs al solar que hi ha en aquest costat. Allí van anar a parar terra, asfalt, formigó, conduccions d’aigua i tot el que de les profunditats del terra van anar extraient. Muntanyes i muntanyes d’escombraries que, fins al moment, l’empresa o qui siga no s’ha preocupat de retirar, ni junt ni per separat, com ordenen les darreres disposicions de retirada d’enderrocs de qualsevol obra, tan privada com pública. I al mateix temps, qui em diu que més d’u no ha aprofitat l’ocasió per tirar alguna cosa que tenia per sa casa? Encara que puc dir que no tot ha sigut negatiu, des de llavors és el lloc preferit per als jocs infantils que han trobat en aquest terreny irregular més amagatalls i diversió que amb la tirolina.  

Bé, com deia més amunt, mire per les finestres i encara que la panoràmica no és de bon veure, la primavera tot ho pinta de verd i ho cobreix de colors llampants. Mentrestant, des del consistori uns papers dins la bústia m’acaben de fer memòria de totes les millores sobrevingudes al municipi. Tot seguit me n’he anat de dret a la finestra per veure si... però no, tot continua igual. Ai!, ai!, ai!, que il·lusa he sigut.