La humil i secreta bellesa dels foscos fanalets de les fritil·làries

Hem passat la Setmana Santa i els dies de Pasqua en Aiora com els darrers anys. Des que Diego i Andreu van deixar l'horari escolar, nosaltres també vam deixar d'eixir com havíem anat fent sempre en la setmana que en diuen de la primavera, o siga en les vacances escolars. Darrerament ens quedem en casa, quasi sempre en Aiora, aprofitem eixos dies per arregussar el jardí. Així que, com que el temps ens ho ha permès, hem estat llevant brosses, agranant, replantant i ordenant una miqueta l'exterior de casa, ara que anem de cara a l'estiu, encara que també hem aprofitat per fer alguna excursió. Diumenge de Pasqua vam anar al Molinar. És un embassament hidràulic al peu de l'aldea de Villa de Ves en la Manchuela-Albacete, abandonat per força major en aquell moment; darrerament alguns veïns van retornant i recuperant les cases, ja que només van ser submergides per l'aigua les hortes i els terrenys de cultiu més fèrtils, que va obligar els seus habitants a canviar de lloc i pujar-se'n cap a la planura cap a les terres de conreu per a subsistir. Mentrestant, allà baix  com a vigilant de les cases buides va quedar l'ermita del Cristo de la Vida. Per internet he trobat més d'un bloc amb bons comentaris, bastant exhaustius, pel que fa a l'itinerari de tot el recorregut. Així que arribem a un encreuament passada la presa deixem el cotxe i comencem a caminar en sentit descendent per anar a buscar el caixer del riu per on transcorre el Xúquer; a un costat deixem el poblat de la Central, on vivien els empleats, hui en dia abandonat, construït en un vessant resguardat i alt des d'on només arriba el soroll de l'aigua per on discorre el riu; un camí, ara abandonat que, en el seu temps, va donar els seus bons guanys. 

Hidroelèctrica Espanyola va construir una de les primeres centrals hidràuliques per a portar la llum a la capital del país, Madrid, estem parlant de l'any 1910, que és quan l'edifici, on arriba el passeig d'aquesta vesprada, es va inaugurar. Arquitectura industrial, per poc temps, ja que les inclemències no perdonen i el deteriorament de l'edifici des que el conec avança a corre cuita. 

Una de les coses boniques que té aquest racó, que no em canse mai de recórrer, és el paisatge que el travessa, no importa l'època en la que anem, i una altra és que no està massa transitat. En aquests moments la primavera es deixa veure en tots els sentits, pel camí veig timons, espígols, argelagues, esparregueres i un bon grapat de plantes, conegudes de vista i desconegudes de nom, que estan brotant en aquestos dies juntament amb els arbres caducifolis. Diuen que el recorregut és d'uns sis o set quilometres, no ho sé, perquè només observant el paisatge se'm fa curt; de sobte, a mitjan camí, em crida l'atenció una flor a ras de terra, recorde haver-la vist en alguna altra ocasió. Faig unes quantes fotografies, tot i l'emprenyament del vent que no para de bufar que ve a afegir-se a la fragilitat de la tija que subjecta la inflorescència. Només arribar a casa regire tots els llibres que tinc fins trobar el seu nom: fritil·ària, després de molt repassar i amb un poc d'ajuda del meu fill menut; en la recerca m'he trobat amb una descripció tan bonica del nostre Joan Pellicer en Flora pintoresca del País Valencià d'aquesta flor que m'ha agradat molt perquè en poques paraules descriu la subtilesa d'aquesta flor «La humil i secreta bellesa dels foscos fanalets de les fritil·làries».