dijous, 21 de desembre de 2017

VOLEU SABER UN DE QUÈ ÉS AFECTAT? MIREU QUÈ HA FET I QUÈ FA

Vaig aparcar el cotxe en l'esplanada del pàrquing i vaig entrar al centre comercial, només volia comprar una carabasseta; quan vaig eixir portava, a més de la carabasseta que necessitava, un teclat de piano. I ara, penseu el que vulgueu -va dir- però això, va ser així!

Acabat aquest comentari, vam riure bona cosa, les que hi estàvem assegudes al voltant de la taula. Tot va passar en el moment que jo explicava a un grup d'amigues que, des de fa uns mesos, estic aprenent a tocar l'harmònica. 

 —T'hauries de comprar un teclat com vaig fer jo —em va dir—. És fàcil de tocar i en poc temps podràs tocar cançonetes. Mira el que vaig fer jo.

—Bé, tots els instruments són fàcils, i difícils a parts iguals, depèn de l'interès i les ganes que poses, és a dir del temps que invertisques, o millor dit de les hores que dediques —vaig contestar.

Però ara que he començat amb l'harmònica com vaig a deixar-la per un teclat?  

Fa un grapat d'anys vaig canviar els estudis musicals i el clarinet pels de filologia catalana, encara que en tot aquest temps, de tant en tant m'envaïa una enyorança que em demanava tindre un instrument a les mans i escoltar el so de qualsevol melodia, sense importar-me el que poguera tocar. En tots aquests anys he tret de l'armari la guitarra, a la qual vaig haver de canviar les cordes. En un altre moment ho vaig intentar amb la flauta dolça —en tenia una de fusta i una altra de plàstic—. La dolçaina me la vaig mirar amb més respecte i no em vaig atrevir a fer-li la canya. Les postisses també han format part del meu aprenentatge musical, aleshores vivia al mig del camp i no molestava el veïnat amb el seu repicat.  

Fa uns mesos, escoltava, com faig cada dissabte al matí, El taller del lutier, un programa de Catalunya ràdio, on sempre trobe coses curioses i interessants. 
Aquell dia el locutor presentava Sergi Raya, professor de saxo en la vida professional, i, darrerament, engrescat en un projecte pedagògic anomenat "Harmonicus" adreçat als més menuts, tenia per objectiu iniciar-los en la música a traves de l'harmònica, però no d'una harmònica qualsevol, sinó d'una molt especial feta exclusivament per a nens a partir dels tres anys. Era una harmònica que en compte de tindre els deu forat reglamentaris com tenen les harmòniques diatòniques només en tenia quatre. Aleshores vaig pensar que se'm presentava una ocasió d'or per a aprendre eixe instrument que de sempre m'havia fet goig. En un calaix de casa tenia una harmònica que en el seu moment vaig ser incapaç de fer sonar mínimament. La vaig buscar i vaig comprovar que la meua només s'assemblava en el nom i poc més, es tractava d'una harmònica cromàtica. Quantes incògnites en un moment —vaig pensar. No importa que siga una persona adulta, per a les primeres passes jo era com un nen petit, així que després de fer una cerca per Internet, al cap d'unes setmanes vaig tindre a les mans aquest xicotet instrument, que per suposat anava acompanyat d'un llibre amb un grapat de cançons i unes mínimes instruccions per a començar a tocar, amb un Cd on poder escoltar-les bellament reproduïdes i també com a acompanyament. 

El cas és que de seguida em van començar a sorgir molts dubtes que no tenien resposta. Amb aquelles quatre ratlles explicatives del llibre, no en tenia prou. I no m'agradava la idea d'anar molestant l'autor del llibre-mètode amb les meues preguntes. I és així com vaig començar la meua personal recerca per la xarxa, i com vaig comprovar que tenia raó quan deia que el món de l'harmònica està mancat d'uniformitat per a l'aprenentatge, un fet que el va portar a unificar una xicoteta porció per poder iniciar els xiquets en aquest instrument tan divertit.  La veritat és que vaig trobar un grapat de pàgines que parlaven d'aquest instrument que, a mi, se m'escapaven de les mans. Buf!, així no faré res, hauré de continuar amb les cançonetes del mètode —vaig arribar a pensar—. Bé, val més això que no res. Continuaré amb Plou i fa sol, Caragol treu banya o La lluna, la pruna.  

Fins que un dia, casualment vaig trobar un vídeo interessant, amb un nom ben curiós, Harpvard. La Universidad De La Armónica. Era la primera lliçó de moltes més, on s'hi veia una progressió per a l'aprenentatge de l'instrument, en línia. Vaja!, per fi algú explica els fonaments més bàsics de la manera més senzilla possible. Açò és una altra cosa —vaig pensar—. Per experiència sé que per progressar en qualsevol instrument cal saber, primer que res on estan les notes sense equivocar-se i que, a poc a poc, han d'eixir netes i clares. És un treball que demana temps i paciència. I cada dia vaig fent. Ara bé, com que fa tant de temps que he deixat de tocar, cal que torne a practicar els exercicis de respiració diafragmàtica, i a continuació seguir les pautes que em van ensenyar per a evitar el cansament abans d'hora, d'això en diuen escalfament. Però allò important de veritat és que des que he trobat aquests vídeos a més de passar-m'ho bé vaig aprenent que és el que importa. 

Encara que, no tot són flors i violes en aquest xicotet instrument. Pel que he anat informant-me ací i allà, m'he assabentat que hi ha algunes notes, com per exemple les del segon i tercer forat, "Sol" i "Si" aspirat que demanen, tot i les martingales que alguns mestres aconsellen, un cert temps per que isquen amb la sonoritat que els correspon. Sembla que molta gent ha retornat l'harmònica tot pensant-se que estava espatllada. Doncs, no, l'harmònica està en perfecte estat: som els aprenents d'harmònica els qui no la fem sonar correctament. Nyàs, coca, no passa res!, a mi, no m'ha agafat per sorpresa. Hi ha la resta de notes per anar practicant. Encara que les dificultats no s'acaben ací: sense anar més lluny hi ha els bendings o notes alterades, que ixen modificant la manera d'aspirar. Molt fàcil d'explicar en un vídeo, però no tant a la practica. Seguirem practicant, com aconsella sempre el profe virtual, Angel Vera. Mentrestant vaig assajant alguns dels sons característics dels harmonicistes professionals: el tren, els refilets, els trèmolos, el Wah-wah, ritmes de blues, encara que hi ha alguns que encara ni me'ls he plantejat. I, per cert! també vaig aprenent a desmuntar i netejar l'harmònica. 

Bé, estic entusiasmada amb l'harmònica i no la pense canviar per cap altre instrument. Allò que més m'ha agradat és que me la puc guardar en la butxaca, endur-me-la a qualsevol lloc i treure-la allà on vulga. És un instrument que passa desapercebut per a molta gent, i que trobe molt i molt divertit. I com ha darrera novetat, fa poc ha eixit el segon volum del  mètode "Harmonicus". Jo, ja me l'he encomanat!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada