 |
| El meu Kugelhopf. Recepta alsaciana |
SALM DELS TRENTA ANYS
DÉU meu, perquè la vida
aplega, consirosa, a una evidència
d'homenia assolida,
ja el camí és veritable
i la sang frena el vol de la impaciència
com una brida unànime que atura.
La paraula entranyable
que em dus ala nit meua té el misteri,
el ressò que murmura
amb l'averany diví d'un captiveri,
i ma ànima desclosa
roman davant de Tu com una rosa.
El temps dreça el seu repte
amb la fúria errant de cada dia
i per cada hora accepte
el sostre en maduresa,
aquesta solitud que serva, pia,
l'innombrable sentit de la fe eterna,
car perviu la bellesa
de les coses on, pura, la llum mana
i l'humil seny enlluerna
quan el món ens abriva la set vana.
Així l'amor batega,
deixant desferra i brum de terra cega.
La fruita fou lliurada
per l'edènic mandat del teu somrís
i el goig de flamarada
la gràcia sincera
floria al vincle
humà com un encís.
¡Ai, bes meravellat de passió,
ai, cos de força fera!
Com la tenebra íntima s'afina,
aferma sa faiçó
i lluu en oneig de música divina,
i és lluita i és platxèria
el gaudit cel rogent d'aquesta dèria.
Tirania suau
la sínia dels anys en corriola.
I l'aigua cau i cau,
creixent impertorbable
la molsa de la fusta que s'endola
mentre la primavera va en corranda.
El llavi insadollable
esbrina al fons viril dolçor que augmenta
el desig en garlanda,
sofrint la gosadia que m'empenta.
I és que el foc de Natura
la poma i el clavell sempre assegura.
L'argila de l'origen
jau al pressentiment ja mig neulida
i un pàlpit de vertigen
es fa esvelta pregària,
perquè al blau amorós cerca sa mida
el lloc on puja el cant d'ignota estrella.
¡Ai, Déu, que solitària
l'angoixa de la nau esmaperduda
davall d'aquesta bella
celístia per Tu tan ben moguda!
Per això el meu inici
és pobre per a fer-se sacrifici.
Però en clara puresa
la conquesta del bé ja és amerada
de càlida tendresa
i en bresca natural
estreny la benaurança confiada
dins del cor madurant benevolència,
or espiritual
que escondeix la fervor amorosida,
i rep l'eco i l'essència
de Qui ha d'ofrenar-nos nova vida.
Ja l'instint es despulla
com el bosc a l'autumne, fulla a fulla.
Per la nafra secreta
del desfici impotent que el cel abriva.
Per la dolor retreta
del camí corregut
aixeque la paraula d'amor viva
i al zenit de la joia il·luminada
que siga jo vençut,
i així l'anhel de vol amb què delere
serà altura guanyada,
estel de l'esperança en què t'espere,
puig que sent la follia
de poder ésser àngel un bon dia.
Déu meu, parle amb so obert,
de bat a bat et diu sa confidència
un fill de gris desert,
un bri d'amor que canta
i resta assedegat de ta presència
al sorral més eixorc del lloc que habita.
Déu meu, la set és tanta,
que, eixut de cansament, no ature mai
i vull guaitar la fita
on te'n fuges del temps i de l'espai.
Mentre dure el curt pacte
siga un trèmol de fe el diví contacte.
Joan Valls i Jordà. Presoner de l'ombra (1955) dins Antologia poètica: selecció i introducció de Ferran Carbó. Col·lecció Els Quatre Vents. Consell Valencià de Cultura. 1995.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada