A qualsevol mal, la
paciència és remei
Estem en març. Un mes a cavall entre el solstici d’hivern i l’equinocci de
primavera, si seguim el calendari que fixa les dates estacionals. Mentre
redacte aquesta anècdota ens trobem en l’impasse
entre les dues estacions, però la natura que és sàvia, ja en dóna indicis que
la vida comença sense necessitat de mirar el calendari.
Fa uns mesos, per ser més exactes, aquest hivern, vaig rebre el correu
electrònic d’una amiga que deia
Hola Merce,
al leer este mensaje me he acordado
de ti, no se si aun tendras hormigas, pero a lo mejor esa es la solución.
«Cosas que no todos conocemos!
¿PROBLEMAS CON HORMIGAS?
Las hormigas “odian” el pepino, coloque cascaras de pepinos por donde hacen su
“ruta” los insectos o cerca del hoyo.»
no li vaig
contestar, però davant la sorpresa que em va causar l’espot, me’l vaig guardar
per indagar, amb temps, què en diuen per la xarxa sobre les formigues i el
cogombre.
Fa un parell de setmanes, a principi
de mes, vaig tenir constància dels primers moviments d’aquests insignificants
però molests insectes, escodrinyadors dels racons més insospitats de casa.
Sembla que comencen a fer neteja, agranen sa casa, i ho treuen tot cap a la
meua. Munts d’arena i d’altres detritus que no duc intenció d'investigar. Ho
netege, mentre renegue i prou. Això em va fer pensar que ja és hora de començar
a posar els esquers. De sobte, m’ha vingut al cap el correu que vaig rebre
sobre el cogombre, i em vaig imaginar les pells col·locades tot al llarg del
corredor i al voltant dels nius, com una processó silenciosa en posició de
combat, i en l’efecte que farien les pells esteses per la casa.
Cada any la mateixa història...i sense final. En fi...
Tot va començar fa molts anys, tants que ni me’n recorde, però diguem que
més de vint i menys de trenta, que en la planta baixa de la casa on visc tinc
formigues, però només en mitja part de la casa, la que dóna al sud, la part
habitada. Les formigues no van a res del menjar, simplement es passegen amunt i
avall per tots els racons. Ixen d’un lloc, passegen pel corredor, i se n’entren
per un altre, fent llargues fileres d’innocents animalets que no armen ni pols
ni remolins, i així, així per l’aixeta del lavabo, de la dutxa, de la banyera,
per les claus de pas de l’aigua, de les peces del bany, pels endolls de la
llum, pels brancals de les finestres, per la porta d’eixida al carrer, per la
biga de la xemeneia, en definitiva per qualsevol lloc imaginable. En un
principi no vaig fer massa cas, però conforme transcorrien els anys el problema
s’agreujava. Sí, més munts de terra, més munts de brossa dels seus formiguers,
a fora, millor dit fóra de sa casa i dins de la meua. Munts i munts per tot
arreu, que van arribar a fer-se’m odioses i angoixants.
Un dia, fa cosa de nou anys, quan l’assumpte de les formigues en casa
començava a ser considerat un problema seriós, i, que no sabia com solucionar,
va arribar a les meues mans un article interessant, publicat en el setmanari El Temps que vaig llegir diverses
vegades i em va encendre un llum d’esperança. L’article anava signat pel
periodista Àlex Milian i parlava de formigues, però d’unes en especial,
importades de Turquia, que feien destrosses en urbanitzacions al voltant de
Barcelona “Tenen filia pels conductes elèctrics i també les de l’aigua”. Déu
meu!. Vaig pensar, mentre devorava el contingut de l’article. Eren les
formigues que tenia en casa? M’hi vaig esborronar. L’article era una entrevista
a l’eminent biòleg, Xavier Espadaler, especialitzat en formigues. Com que això
d’Internet encara no havia pres les proporcions que ara coneixem, vaig
telefonar a la redacció del setmanari, l’opció més clara que se’m va ocórrer
per posar-me en contacte amb el periodista que havia escrit l’article, i que em
donara les dades de l’entrevistat que em podia treure de l’apuro. Encara
recorde l’estranyesa del periodista quan li vaig comentar l’interès que tenia
en l’article, i el riure que vaig poder escoltar a través del telèfon dels
companys. Però bé, tot per una causa major, vaig pensar, mentre esperava les
dades que havia demanat. Que podia saber el periodista de la gravetat del meu
problema, de ben segur que no ho haguera entès. Doncs bé, així que vaig anotar
el telèfon, vaig telefonar sense demora el matí següent.
-Mane? Va dir una
veu a l’altra banda del telèfon.
-Xavier Espadaler?
Vaig dir jo, que no sabia amb qui em podia trobar a l’altra banda del fil.
-Si, jo mateix.
-Fa unes setmanes
li van fer una entrevista en el setmanari El Temps en què es parlava d’una
formiga invasora, agressiva, que envaeix els xalets, en especial si hi ha gespa
i es rega. Que ix per tots els llocs, no respecta res, només té interès en
avançar en el seu formiguer. Doncs bé, és que tinc en ma casa una invasió de
formigues des de fa uns anys, i cada vegada n’ixen més, com si es
multiplicaren. Jo voldria saber si les formigues que tinc són aquelles de les
quals vostè parla a l’entrevista, i quina solució podria haver-hi.
-Sí, em van fer una
entrevista en la qual parlava de les formigues Lasius neglectus. Si vostè vol, em
pot enviar una mostra de les seues en un potet de vidre, dins un poc d’alcohol
o de colònia, les identificaré i li diré de quina espècie són, així com la
manera més adient per combatre-les.
-Doncs bé, li ho
agrairia moltíssim, perquè he arribat a un punt d’exasperació que no sé que
fer.
Tot seguit vaig
anar a la farmàcia, vaig comprar un potet de vidre, el vaig omplir de colònia i
d’un grapat de formigues i li’l vaig enviar. Sembla que el correu va funcionar
a la perfecció i al cap de pocs dies rebia una carta manuscrita que reproduesc
a continuació i que guarde com un tresor.
18 de juny de 2002
Benvolguda Sra. Lloret,
Les formigues van arribar en bon estat. I molt
perfumades! L’espècie és Lasius grandis,
una espècie autòctona de la Península Iberica. No és, per tant, la formiga
invasora de Turquia que havia motivat aquell aldarull l’any passat. Molt millor
per a vostè.
Suposo que cada any, cap al mes de juny, deu tenir
formigues alades, similars a les que vaig rebre, que són els mascles. Potser
també n’hi surten unes de molt més grans, també amb ales, que serien les
reines. Les altres, sense ales, són les obreres.
La manera que jo les mantindria a ratlla seria usant
esquers. No usaria insecticides en spray o en pols, ja que aquests només maten
les formigues que toquen. Els esquers [...]( trampa de cebo contra hormigas)
funcionen amb un altre mecanisme. Tenen insecticida, però molt poc, i això fa
que les formigues agafin una mica de menjar i el duguin al niu, no morint immediatament,
sinó que tenen temps per donar-ne a altres obreres o a les larves, que moren
lentament. L’efecte no és tan espectacular com amb els sprays però és més efectiu, especialment en el cas de les formigues
que tenen una sola reina, com aquesta. La lluita és de paciència i
perseverança. Jo posaria dos o tres esquers, als llocs on vostè hi vegi
fileres, i aniria canviant-los de lloc per escampar el màxim possible l’efecte
de l’insecticida. La millor època per fer-ho és en començar l’activitat després de l’hivern, a
mitjan primavera, que les formigues no tenen massa fonts alternatives d’aliment
(encara no hi ha pugons) i mengen el que troben. Però jo no esperaria l’any
vinent: començaria la batalla tot seguit! Espero que tingui paciència; i sort
en la lluita contra les formigues.
Ben cordialment
Xavier Espadaler
Amb aquesta solució tan ben explicitada hi vaig posar mans a l’obra, tal i
com m’havia aconsellat Xavier Espadaler tan amablement. Per la qual cosa durant
uns quants anys la població de les formigues va minvar bastant i vam mantenir
una convivència més pacifica. Però vaig
començar a tenir problemes amb l’esquer, és a dir vaig deixar de trobar en el
mercat el producte que m’havien recomanat, com passa sovint amb altres productes fitosanitaris, que
apareixen i desapareixen, segons la demanda del mercat, fins que a còpia de
buscar n’he trobat d’altres marques, tot seguint els savis consells de l’expert
en el tema. I és que a les botigues, el producte contra formigues o qualsevol
altre animalet passa per l’ús d’esprais, i altres solucions més dràstiques,
segurament més perilloses per al medi ambient i per a les persones que
convivim.
Mentre dilucide si aposte pel cogombre, o els esquers, he comentat aquesta
anècdota amb Joan Enric, ens hem rigut una estona imaginant-nos-hi les pells
del cogombre, esteses dies i dies, pansides , com si ningú en casa es moleste
en netejar. Tot pensant que, probablement, les formigues més llestes del que
ens pensem, prompte canvien d’itinerari i fan una variant en menys que ens ho
imaginem.
-Per cert!, saps
que el veí també té formigues com nosaltres. M’ha comentat que ell estén pels
racons on transiten farina de Maizena.
Com Maizena? I, que fa, la Maizena?. Se l’emporten al niu per
fer-se unes natilles o per espesseir la crema de bolets?. No, sembla
que s’inflen per culpa del midó que té la farina de dacsa, i es moren
d’afartament.
Uhhhhhhh.... una
altra recepta...
No en vull saber
res d’estendre farina de dacsa pels racons de casa. Crec que faré cas al
biòleg, Xavier Espadaler, a l’especialista. Sé que mai no em lliuraré de les
formigues, però les mantindré a ratlla,
paciència i perseverança. Segurament serà la millor solució.
Bibliografia:
Àlex Milian «La formiga Lassius esdevé plaga a les
urbanitzacions benestants». Setmanari El
Temps març (2002), núm. 928, pàg. 52-55.
