DE COM SÓN D’ALLARGADES LES OMBRES: UNA LLIÇÓ DE CLARINET

Acabava d’entrar dins l'església de Sant Nicolau, només vaig tindre temps de fer una ullada al conjunt  de pintures dels seus murs, quan vaig topetar amb una cara coneguda. Instintivament vaig saludar-la, i ella, segurament amb la mateixa sorpresa que jo em va retornar la salutació. Encara que, tot seguit, molt baixet, quasi murmurant, no fora que la gent que teníem al nostre voltant ens escandalitzara amb un ssst! en què l’atenció es desvia de rumb cap als que gosen obrir la boca; mig amb gestos em va dir, la teua cara em sona però…no acabe de recordar de què. Escoltàvem les explicacions que la responsable de la restauració de l’església de sant Nicolau estava fent en aquell moment, li vaig aclarir la nostra coneixença, llavors a més del ahhhhh! que va exclamar, tan silenciosament com va poder, em va fer una salutació, ara si, tot posant-me la mà, amicalment, damunt del muscle. Ja me’n recorde, llavors el seu somriure es va eixamplar de bat a bat. Què tal, i la música i el clarinet?, quan de temps sense veure’ns, vaja, vaja... Posem que faça 25 anys li vaig dir jo. Potser, sí, ben rebé que pot fer això 25 anys o més. Uffff! la música... la música la vaig canviar per la literatura. Mmnnn...  ja veig que continues com sempre. I a tu et trobe igual que llavors, I jo a tu també li vaig contestar. Encara que amb vora tres dècades a sobre vaig pensar dins meu. Ara que jo, li vaig dir, jugue amb avantatge perquè alguna que altra vegada t’he vist, dirigint la banda, en alguna cadena de televisió. En canvi tu a mi no m’has tornat a veure mai més. Així que ja saps per on camine, que estic de director d’una banda. Ja ho crec que si. Doncs, a veure si vens un dia a veure’ns. Això està fet, ara després de la jubilació no és que tinga més temps, sinó que no he d’estar tant pendent del rellotge ni del dia. Ens veiem, doncs en el pròxim concert. Aniré a saludar-te. D’acord. 

Ens vam allunyar, continuant cadascú amb la seua ruta. Una troballa fortuïta que havia durat tant sols uns minuts. Fa il·lusió retrobar-te amb un professor. D’eixos que deixen petjada, si senyor, vaig pensar. Només el vaig tindre un curs, el primer d’instrument, segurament el més important. Reconec que no era ni el moment, ni el lloc idoni per a encetar una conversa sobre la meua vida. Fer-ho en només cinc minuts?, quina temeritat, a més, això és aigua passada. Quin havia estat el motiu del canvi de la música envers la literatura?. Em vaig mirar el dit cor de la mà dreta, tenia forma de botifarró. Un accident fortuït. Però, el dit cor mai no va ser el mateix, ni un anell que li cap. Allò va ser l’excusa de portes enfora, motiu de l’abandonament de l’instrument. No em vaig veure amb cor de tornar-lo a tocar. Però això, diguem que va ser l’excusa, el motiu real va ser aquell altre professor, el nom del qual he oblidat. Era jove i ben paregut. Parlava poc, enderiat com estava en executar escales cromàtiques. Acabava d’aprovar oposicions en dues comunitats a la vegada. Brillantíssim, asseveren currículum i companys. Encara recorde el primer dia que ens vam trobar a l’aula, i el comentari, ets tu l’alumna?, em va dir. Diguem que aquell primer moment ja no va haver-hi empatia. Així que, de l’encontre al desencontre, només un interval breu. La següent nota discordant va esdevenir al cap de poques classes, observació poc encertada en veu alta. L’edat no és impediment per a estudiar. Ni conservatoris, ni universitats. Però el professor semblava que només estiguera interessat amb alumnes avantatjats. Recorde que les classes es van convertir en un suplici, mentre jo muntava el clarinet i el desmuntava, ell amb les seues escales cromàtiques. Temps a venir vaig pensar que devia d’haver-li contestat, jo haguera quedat en pau i ell potser m’haguera mirat d’una altra manera. Així es va créixer, i jo em va empetitir. De les errades se n’aprèn, això ho saps quan reflexiones temps després. Allò va marcar el començament de la fi. Les classes van anar empitjorant, fins que vaig deixar d’anar. Amb els ànims per terra l’estància en la banda no va ser més engrescadora. Però això és temps passat que només val per a l’observació d’uns fets que ens han esdevingut, un rampell dins la memòria que se’n torna al fons; el ara és que al dia següent en alçar-me encara no m’havia pogut treure de damunt les bones sensacions de la vesprada anterior. Instintivament m’he dirigit escales avall cap a l’estança de casa, on han anat acumulant-se restes de mobles que he readaptat per a ser-ne biblioteca: prestatgeries i armaris metàl·lics i de fusta, a més de mobiliari divers és reaprofitat, tot de llibres col·locats per seccions, per afinitats, per temàtiques: ficció, assaig, musica, poesia. D’un racó amagat prenc un llibre menut, de llom prim, em sé de memòria on s’amaga cadascun d’ells. L’he pres, mentre li llisc el títol A propos de ... la clarinette  de Guy Dangain, després l’he obert per una pàgina marcada i he llegit un paràgraf:

Aquest llibret, menut, el vaig comprar fa un grapat d'anys, aleshores tenia trenta i pocs anys, en una fira de llibres de segona mà al carrer, en Gandia. El preu inicial era de 1880 de les antigues pessetes, a mi me'n va costar només que 200. Pel mata-segells de l'interior vaig saber que provenia de Caceres.

Comment faire progresser un élève

L’élève qui nous arrive a fait un choix, souvent motivé par ses goûts: il a choisi la clarinette. Plein du désir de savoir, il se présente à nous, plus o moins anxieux, plus au moins fébrile, selon son tempérament. La rencontre élève-professeur est donc très importante et dés le premier entretien un climat de sympathie doit s’installer; tout au long des cours le professeur y veillera sans pour autant verser dans le paternalisme.

M’ha fet il·lusió retrobar Fernando. El meu primer professor d’instrument en l’escola de música, i qui em va empènyer a matricular-me en el recent inaugurat conservatori d’Almansa.  A continuació he obert un armari i he tret un estoig, l’he obert, a dintre un clarinet, encara té els suros col·locats després d’haver-lo portat a reparar, l’he muntat, he fet una nota llarga, llarga, molt llarga fins esgotar tot l’aire que duia a dintre. Feia prop de dues dècades que no l’obria. De tant en tant el mirava, però una força superior m’incapacitava per obrir-lo, només era capaç de repassar mentalment les escales i fer notes tingudes.

ALS AMICS DE TRISTOR

M'agrada escoltar música a totes hores, encara que segons el moment trie una música o altra, això segons ix el dia que també influeix en el meu estat anímic i em demana una música o altra. Uns dies escolte música clàssica, barroca, antiga, d'altres música d'arreu del món. Quasi diria que m'agrada quasi tota la música, tret de certa música paxanguera que en moments puntuals no queda més remei que aguantar perquè no pots fugir d'ella. El fet és que porte el que va de setmana escoltant el darrer disc d'Eva Dénia «Quan abril era abril» que vaig comprar dissabte passat, acabat el concert que, després d'haver-lo suspès el passat mes de desembre, va presentar, ara si, en el Teatre del Raval, en Gandia. 

 

Realment el cap de setmana passat, va ser d'eixos caps de setmana llargs i complets al cent per cent, i si dic llarg és perquè va començar en dijous en el Centre Cultural Mario Silvestre d'Alcoi amb al visionat del documental L'Ovidi: el Making of de la pel·lícula que mai es va fer en el Verkami del qual he tingut el gust de participar, si sou capaços de llegir tots els noms podeu llegir el meu nom en la samarreta.

Divendres vaig tindre el goig d'escolar de nou a Pep Gimeno «Botifarra» amb el grup de metalls, Spanish Brass, en Benigànim, una passada de música, tant l'un com els altres. 

 

Ara bé, el dissabte com ja he dit més amunt no vaig voler perdre'm el concert d'Eva Dénia. Allà que ens vam presentar a l'hora orada. Si bé es cert que el concert em va agradar molt, destacaria per sobre de tot el regust que m'ha quedat d'ell. Un regust que de tant em fa l'efecte de continuar paladejant com si m'acabara de menjar el millor plat del món i encara el tinguera davant dels ulls. Hi ha vegades que sense saber com una cosa m'atrau com se m'entravessa i ja la tenim, en aquest cas vaig trobar deliciosa la simbiosi formada per la parella  Eva i Merxe, la violoncel·lista acompanyant, les vaig trobar ben travades i compenetrades tant que l'una no podia anar sense l'altra, i això em va fer gaudir com una boja. La veritat és que em va costar d'alçar-me de la butaca, i això després d'uns quants bisos. La música ja és bona i ho és venint de la mestria dels seus compositors i arranjadors, però les lletres encara són molt millors, dignes de llegir-se separades de la música que l'acompanyen. Se'm fa difícil triar entre totes elles, però com que ho he de fer triaré la primera de totes les cançons que encapçalen el disc que no és la que li dóna el nom, sinó un poema musicat de la poeta Maria Beneyto 

ALS AMICS DE TRISTOR 

Als amics de tristor, però, els diria

que l’au del pit encara viu i nia.

Que ja vindrà la nit, i la mà freda

refusarà el lleu tacte de la seda

per a cercar d’una altra mà la mida

en allò que potser encara és vida.

Us recomane el sol i l’específic,

la tendra companyia, el frigorífic

on refredar els somnis vells, a cura

del grau de l’escaient temperatura.

I, en cohort xicotet, la frase feta:

“Encara queda sol en la torreta”

DES DEL PLA DE L'ESTANY. NOTES LITERÀRIES: John Williams

 

 Stoner, o la resiliència

La novel·la no és nova. John Williams –un escriptor i professor universitari nord-americà que tot i haver rebut el National Book Award ha restat en l’oblit durant una bona colla d’anys– va escriure Stoner l’any 1965. Ara tenim el plaer de retrobar-la i poder llegir-la en una impecable traducció al català d’Albert Torrescasana.

Williams –que en una nota prèvia al primer capítol dedica l’obra als seus amics i antics col·legues del Departament d’Anglès de la Universitat de Missouri, tot negant, no sabem si amb algun punt d’ironia, qualsevol semblança amb la realitat en el relat que seguirà– ja en la primera pàgina, pròpiament, de la novel·la ens explica què hi podem trobar: el relat de la vida d’un professor universitari, William Stoner, fins a la seva mort. Una existència que, aparentment, no té res d’especial. I, tot i així, el lector s’endinsarà en la història. I no la podrà deixar, per grisa i poc rellevant que li pugui semblar a voltes mentre la vagi llegint. 

 

I és que l’autor –com aquell qui no vol la cosa i amb un estil narratiu molt llegidor, propi del bon professor d’escriptura creativa que devia ser– mentre ens va explicant l’aparentment trista i avorrida existència del protagonista, també fa un repàs dels fets històrics més importants de l’època en què el fa viure, la primera meitat del segle XX: la Primera Guerra Mundial, la depressió de 1929, la Guerra Civil espanyola i la Segona Guerra Mundial, i tots els corresponents períodes d’entreguerres i postguerres. El lector pot copsar, des de la perspectiva d’aquest poc destacable professor universitari i l’afectació en persones del seu entorn, com va viure aquesta època el poble nord-americà i com els va afectar tot plegat, exemplificat en casos concrets de persones relacionades amb Stoner, coneguts, amics o familiars. 

 

I direu: sí, però això ho han fet molts escriptors. Sí, però potser no d’una forma tan volgudament planera, i particularment genial. Amb descripcions introductòries breus, però clares i contundents, i desgranant cada cas fins a bastir amb la suma de tot una novel·la completa i apassionant. 

 

Stoner tindrà una vida grisa, però no serà una vida fàcil. Nascut el 1891 al cor de Missouri, fill únic d’uns senzills grangers, mentre estudia amb penes i treballs a la Facultat d’Agricultura amb la intenció de continuar el negoci familiar, descobreix de la mà del professor Sloane la gran passió de la seva vida: l’amor a l’estudi i a la literatura. I així deixarà la carrera inicial per acabar llicenciant-se, sense que els pares ho sàpiguen ni s’ho esperin, en Filosofia i Lletres. Descartarà una vida futura a la granja de la família i esdevindrà professor universitari. Per diverses qüestions personals, no podrà arribar mai gaire lluny i acabarà el seu pas per la universitat, en morir l’any 1956, sense haver fet res massa digne de ser recordat,després de més de quaranta anys de dedicar-se a la docència. El nucli de la seva vida adulta serà la universitat i tot el seu clos entorn. Hi tindrà els amics, i també els enemics. Tindrà una esposa, i seran immensament infeliços tots dos. També tindrà una filla amb qui hauria pogut tenir una bona relació, si no hagués estat per la mare que es va encarregar d’anar-los allunyant amb una dedicació constant. Stoner entomarà gairebé sempre amb una mena de resignació inicial, que anirà esdevenint resiliència, tots els entrebancs que se li aniran presentant, tant a nivell professional, com personal.

Tot i la grisor dominant, el lector gaudirà d’un petit oasi verd en un punt del relat. Als quaranta-tres anys, Stoner viurà una intensa, encara que breu, relació amb una professora, i alhora alumna seva, molt més jove que ell. Podríem dir que Stoner començarà a viure de veritat en plena maduresa. Però la il·lusió, la felicitat per a Stoner–i per al lector que pot arribar a creure que les coses milloraran per al seu protagonista– només s’allargarà un capítol i escaig (final del 12 i tot el 13) dels 17 que conté la novel·la. Prop d’un any en la vida d’Stoner, un temps en què entendrà “que l’amor no és un fi, sinó un procés en el decurs del qual una persona n’intenta conèixer una altra”. I es quedarà en aquesta fase, i tornarà a la grisor, a la monotonia que el continuarà acompanyant i ja no l’abandonarà mai. 

 

Malgrat aquesta monotonia que també podríem considerar aparent (monotonia, per altra banda, que sol ser el denominador comú d’un tant per cent molt elevat de les vides de les persones arreu del món i en totes les èpoques), val molt la pena llegir Stoner. Per l’estil i el llenguatge de Williams, pel passeig –amb força esperit crític– que ens fa per la història dels cinquanta primers anys del segle XX i per les nombroses reflexions que ens presenta mitjançant el seu personatge, tant pel que fa a la importància, sovint poc reconeguda a nivell social, d’una vida dedicada a l’estudi, com pel rebuig a les guerres amb la pèrdua de temps i de vides humanes que comporten.

Pilar Castel Soler

Stoner. John Williams. Traducció d’Albert Torrescasana. Edicions 62. Barcelona, 2012.

DE LA MORT D'UN ÉSSER VEGETAL: UN CEDRE DEL LÍBAN

M'imagine asseguda en una de les aules que tenim més o menys assignada per al Curs de Literatura Universal on, cada dimarts, l'Enric Iborra imparteix en el Centre Octubre. Així que arriba l'hora ens dirà per tal d'encetar un cap que estire del fil de la madeixa, ¿què us ha semblat la descripció que Tolstoi fa del conte Tres morts, i com les enllaça totes tres; o quina de les tres morts del conte de Tolstoi us ha cridat més l'atenció?. La veritat és que en llegir el títol vaig pensar en tres morts, humanes, a mesura que anava llegint aquesta narració coral en què el narrador va descrivint les diverses morts també anava desfent cabdells. Primer es conta la mort d'un serf, tot seguit la d'una dona rica, apunt d'acabar el relat m'he vist sorpresa davant la mort, humanitzada, d'un esser vegetal. Es tracta de la mort d'un arbre que finalment servirà per fer la creu que assenyalarà el lloc on està enterrat el serf, qui abans de morir ha donat com a garantia les botes noves al seu nebot per que puga continuar treballant, en aquest moment transporta la dona malalta en el carruatge, a canvi que en morir-se li faça una llosa. Però com que la llosa val diners, que no té, finalment acaba talant un arbre per fer-li, ni que siga una creu, que «assenyale l'existència d'un home». De sobte el patiment que s'intueix en l'arbre transmès a través dels ulls del narrador en sentir-se, sacsejat, colpejat, abatut no m'ho he imaginat, ho he vist i ho he patit amb el meu arbre: un cedre del Líban. Primer quan vaig comprovar que alguna cosa li passava, un bon dia, ja fa uns quants anys d'això, va començar assecant-se-li l'àpex. El que fora que li va passar no va anar ràpid, sinó que es va allargar un parell d'anys o tres, cada primavera brotava, però a continuació se li assecava un tros més, sempre de dalt cap abaix, fins que una primavera ja no va brotar. Després van passar quasi un parell d'anys veient la seua silueta seca al bell mig del jardí, fins que finalment es va decidir de tallar-lo molt a pesar meu, perquè jo l'haguera deixat tal com estava. La tala va ser tota una aventura perquè l'arbre havia adquirit unes proporcions fora mida. 

29 de febrer de 2007

Dia de traspàs

   

Ai, el cedre!, malalt de mort, sense metge que en done diagnòstic. Aquest hivern, l’oratge encalmat l'ha volgut acompanyar, ni un bri de vent es movia, per no destorbar-li el descans mentre dormisquejava. 

 

Ara, però, l’energia primerenca ja dóna senyals, remou la saba, l'esbrava cos avall. Els braços que espantaven els malsons de les meues nits, mormolant històries, i acaronant les brises diürnes van quedant sense força. S'assequen deixant un esquelet despullat que els dies ventosos bandejarà sense pietat, malmeses les seues forces com el velam d’un vaixell enmig del mar atrapat en l’huracà. 

 

Es bonic comprovar com de la lectura d'un conte se'n poden treure tantes vivències personals. Aquesta desventura, més que aventura va esdevindre l'any 2009. De la seua fusta ens vam calfar durant més de dos anys. Del cedre només tinc unes pinyes que guarde dins una capça com a record. La lectura d'aquest conte de Tolstoï m'ha permès refrescar una parcel·la de la meua vida tan plena de emotivitat. La mort d'un arbre que m'estimava moltíssim.

  

15 d'agost de 2010

El sortidor del bassalet que hi ha al bell mig del jardí ha deixat de brollar l'aigua. M'havia acostumat al soroll ininterromput d'aigua rajant a cor que vols. Nit i dia, vint quatre sur vint quatre heures.

Ara, sembla que una part del jardí s'haja endormiscat.

Com es van adormir un bon dia el cirerer amb les cireres a sobre.

I també l'immens cedre del Líban que donava la benvinguda a la casa i espantava els intrusos per les nits amb les seues grandíssimes urpes.

El til·ler fa uixos, abaltit, no sé com espavilar-lo, no s'endormisque i no es desperte com els altres, sembla que els canvis de temps, d'enguany, no li han fet bé. Sort que el ocellets menuts: caderneres, passerells, teuladins venen a beure i alegren de piuladissa aquest racó, també les tórtores venen a engronsar-se al caire del brancam del codonyer, tot bequetejant, sense preocupar-se de res més. Aquest racó serà així, mentre es mantinga l'aigua amb certa netedat i no s'emplene de larves de mosquits i brutícia. Enguany n'abunden. Les pluges inusuals i benvingudes, en aquesta terra de secà, abrusada, aspra i dura és així.

BAN REIAL

És gràcies a la Biblioteca Pública Municipal de Cocentaina i al bon quefer de la seua bibliotecària que podem gaudir de molts poemes nadalencs, especialment el que el poeta Vicent Valls va escriure per a l'ocasió de Reis. Tot i que es pot llegir des de la pròpia biblioteca, el trobe tant bonic que no m'he pogut estar d'apropiar-me'l per uns dies. Gràcies Vicent per aquestos versos.

Imatge extreta de Pinzellades al món.  I la il·lustració dels Reis Mags és de  Noemí Villamuza

Ban Reial


Veniu bona gent d'aquesta contrada,
escolteu el missatge de l'Herald Reial:
ja vénen els Reis, ja vénen els Reis,
per les serralades del Poble Comtal!

Obriu les finestres
deixeu les vostres cartes,
poseu les sabates davant del balcó,
que prompte, molt prompte,
d'ací a quatre dies,
tindreu bones noves
de Tres Grans Senyors.

Fa dies que van creuant les muntanyes
amb barbes nevades, damunt dels camells;
vos porten notícies de terres llunyanes,
del Déu que ha nascut allà per Betlem.

Un Déu com les roses, més dolç que el sucre,
humil com els núvols que broden el cel,
menut com els lliris de la Mariola,
i Fill de Maria, muller de Josep.

Primer Melcior de pressa pujava
la serra d'Aitana amb tots els regals,
i ordres donava a prínceps i patges
que cap a la Vila havien d'anar.

Gaspar des del nord, amb gran caravana,
al cim arribava del Benicadell,
i el nom anotava de tots els que esperen
regals i joguines, salut i altres béns.

Després Baltasar, el rei més intrèpid,
esplèndid com sempre, Montcabrer avall,
paquets preparava amb milers de sorpreses
que prompte veureu per tot el Comtat.

Els tres decidiren el lloc de l'encontre,
i els tres resolgueren que fóra al gener,
dilluns, dia cinc, a les set tocades,
ací es trobarien, per aquest passeig.

Tan sols un encàrrec
digueren solemnes
a tots que escolteu l'avís de l'Herald:
tingueu confiança que Déu vos estima
i vos dóna un reialme de vida i de pau.

Que aquesta notícia el món la conega
i no quede lloc on no l'escampeu.
Ja vénen el Reis, ja vénen els Reis,
per les serralades d'adorar a Déu!


 Vicent Valls i Gonzalez 
 

EL SUBMÓN DE LES CLAVEGUERES AL SERVEI DE L'ESCRIPTURA

En primer lloc i abans de seguir endavant vull desitjar BON ANY a tots els qui es passegen per ací, que el 2016 siga tan bo o millor que l'any que hem acabat. I quan demane per a aquest nou any els mateixos desitjos no és degut a res en especial, sinó perquè considere que m'ha anat molt rebé, uns desitjos que venen a condensar-se en tres coses, molt simples a primera vista, com són PARLAR, RIURE I EXERCICI FÍSIC. Però, compte! que, tot i la seua simplicitat, molt sovint costen de portar a terme.

 Així que, de moment i com sol dir-se, anem per feina...

Fa uns mesos em van demanar d'escriure una ressenya per a la darrera novel·la de Joan Pla, Ciutat de corrupcions. De sobte vaig sentir pànic, al fracàs o ves a saber què... finalment vaig acceptar el repte i estic ben contenta. Llavors podeu llegir el que vaig escriure que ha estat publicat per L'Agrupació Borrianenca de Cultura, sota el títol LES MISÈRIES DE LA BAIXA POLITICA, inclòs en la revista que editen els de l'agrupació en l'apartat dels «BURIS-ANA», Butlletí 222.

L'escriptor Joan Pla. Foto: Arxiu de l'autor

LES MISÈRIES DE LA BAIXA POLÍTICA 

En Ciutat de corrupcions, Joan Pla, (Artana-la Plana Baixa, 1942), ha passat de la novel·la negra en què es va etiquetar Don Fabrizzio i un cadàver al Prince Building, a l’acció trepidant, emmarcada dins el més pur estil del thriller a què es veu abocat el lector en aquesta segona novel·la, una tensió que ha sabut transmetre més enllà dels personatges. Tot novament amerat amb un punt de vista i un context molt personal i pròxim a les circumstàncies vitals de l’autor recentment nomenat fill adoptiu de Borriana.

Aquesta història comença amb un narrador omniscient, és a dir, que ho sap tot; de fet al cap de poques línies ens trobem un signe de complicitat amb el lector qui avisa que estan a punt de succeir un grapat d’esdeveniments: «Pepito Verdaguer va eixir al balcó [...] El cel era ben diàfan. No es veia ni a llevant ni a ponent cap núvol amenaçador. No hi havia cap senyal que fera preveure el canvi tan dràstic que patiria la seua vida en poques hores». L’assassinat fortuït de l’empresari Josep Verdeguer; la reacció insospitada del fill, Pepito Verdeguer, que descobrint de seguida qui és l’assassí ha ordit una venjança que el beneficia personalment, per això no pensa delatar-lo a la policia. Fet i fet, aquesta oportunitat immillorable no es pot desaprofitar —ja ho diu el refrany: qui té ocasió, que la prenga—, pot permetre-li millorar la malmesa situació a què la crisi ha abocat l’empresa immobiliària; una trànsfuga, Teresa Pruneda; ocultació de proves inculpatòries; un cos policial perdut al bell mig d’una investigació poc fructífera i sense un mòbil clar d’assassinat. Al remat, un grapat d’ingredients que posen en marxa aquesta novel·la vibrant, estructurada en quatre capítols i dos epílegs breus, que el lector es veu obligat a llegir sense descans fins al final. Però, si concloem que ja està tot dit i encara som al primer capítol, estem equivocats. Així les coses, com més va, més es poden anar complicant, ja que sempre hi ha un fil solt per on estirar i desembolicar la madeixa. Ara és una herència, la del alcalde i diputat de la Vall Blanca, obtinguda de manera poc clara; un exdetectiu privat sense escrúpols, contractat per fer la feina bruta, qui es val de procediments poc legals per investigar, motiu pel qual ha estat expedientat per part de l’associació de detectius privats i expulsat del col·legi professional; un nou succés ho trastoca tot, la violació d’Adela, filla del diputat Martí, qui a partir d’aquest fet es transforma i comença a planejar una revenja, la qual farà que els implicats en la violació vagen caient un per un; aquesta vegada el cos policial troba un desllorigador dels antecedents i gràcies a l’ajut d’alguns veïns, pot anar lligant caps i així tancar el cercle o com rumia el propi diputat Martí «havia comprés que era el comissari Tudela el que ara havia mogut finalment la reina i li havia fet escac i mat».

Joan Pla ha dit en múltiples ocasions que, per aprovisionar-se de l’argument d’una novel·la, la premsa li subministra en un cinquanta per cent la imaginació que li cal com a escriptor, altra cosa és posar-se a escriure i fer-ho amb l’estil i la trajectòria de sobres coneguda de l’autor. Però també és veritat que el seu compromís amb el país, en el qual viu, centrat en Borriana, s’allarga en bona mesura a la resta de les comarques de Castelló, i si convé a València o a Alacant, tot plegat fa que molt sovint les noticies de premsa que es publiquen l’angoixen fins a l’extrem de sentir-se impotent, davant fets i actituds amb els quals poc pot fer, només li queda l’opció d’escriure i contar-nos-els a través dels personatges, els quals tampoc són pura invenció, sinó una rèplica dels mateixos a qui voldria veure engarjolats.

La novel·la negra o policíaca, no és una literatura amb escàs valor literari, com potser s’havia cregut en dècades anteriors. Hi ha grans escriptors que l’han conreat com P.D. James, i que el conreen com Benjamin Black o Andrea Camilleri, etc. Ací, a casa nostra, a més de Ferran Torrent per posar un exemple, també en tenim que fins i tot comparteixen veïnatge com el propi Joan Pla i Vicent Usó. No fa massa temps, vaig assistir, en Gandia, a la presentació d’aquests dos escriptors, de la mà de Saforíssims, que recorrien el país de cap a cap, l’un, amb Don Fabrizzio, i un cadàver al Prince Building, l’altre, amb La mà de ningú; obres que en aquell moment es feien sentir dins dels àmbits culturals. Tots dos compartien mateixa temàtica amb diferents tècniques narratives i enfocaments temàtics, i encara més, ningú dels dos feia servir els esquemes tradicionals d’aquest gènere en què els inspectors i comissaris tenen un fort protagonisme i unes maneres molt personals d’encarar la resolució dels casos, en aquestes dues novel·les l’acció es desenvolupa davant dels ulls del lector com un espectador assegut a la butaca d’un cinema.

Darrerament Joan Pla ens torna a submergir en un nou episodi rocambolesc, car la premsa que tant àvidament llegeix no para de servir-li material de primera qualitat.  En Ciutat de corrupcions s’hi troba l’origen de la podridura en què es pot convertit un partit, diguem-li PGiF: com comenta un dels personatges enmig d’una tertúlia entre alguns dels principals afiliats comarcals, «I amb la imatge de transparència que pretenem transmetre, tot se n’aniria en orris. Ens trobem davant de les misèries de la baixa política, però, ara, hem de fer-ne, d’alta. És a dir, hem de fer un pacte entre cavallers per tal d’evitar que es filtren a la opinió pública aquestes misèries a l’espera d’una investigació». Tot un submón, el de les clavegueres al servei de l’escriptura, també per a l’autor que s’endinsa  sense por pels embornals: una manera ben peculiar de denuncia.

DES DEL PLA DE L'ESTANY. NOTES LITERÀRIES: Manuel Baixauli

S'acaba l'any; uns, fan balanç per veure els beneficis que han generat els seus negocis; altres, comprovem com han anat els propòsits que vam fer quan tot just començava el recorregut anual. Però no vull parlar dels propòsits que em vaig fer fa dotze mesos, sinó dels projectes que em bullen cada dia al cap, i ara mateix; per això la meua intenció és de presentar un nou projecte. Es tracta d'una col·laboració dins DE LA VALL D'ALBAIDA ESTANT de la companya d'estudis a la UOC, Pilar Castel. Ja fa uns quants anys que ens coneixem -virtualment-; algun dia haurem de veure's personalment, però mentrestant anem xerrant, unes vegades per telèfon, altres per correu electrònic. És pot dir que ens hem anat fent companyia mentre avançava la llicenciatura, en més d'una ocasió la solitud corcava fins a l'extrem de voler tirar-ho tot per la finestra. Ara que ja hem acabat i ens hem lliurat de treballs i lectures obligatòries, resulta que les lectures molt més plaents i relaxades, quan no relectures de les que vam fer a corre-cuita, sempre acaben amb ganes de dir coses sobre els llibres. Doncs, -perquè no escrius, de tant en tant, el que penses. Ací tens un raconet on dir la teua- li vaig dir fa no molt. I ara aquest racó portarà per nom DES DEL PLA DE L'ESTANY. NOTES LITERÀRIES. I com que en aquest blog quasi sempre hi ha algun vers pel mig, em van vindre al cap els versos de Marc Granell

El meu país

és llarg i prim

com un vent fi

de primavera.

Quan ix el sol

és una flor,

que, tota d'or,

a espai desperta

entre la mar

de brea i sal

i el camp callat

de mel i ametla.

Quan ve la nit

se'n va dormir,

tan llarg i prim,

sobre l'arena

daurada i fina,

sota la nívia

llum que l envia

la lluna plena.

de l'Oda al peus i altres poemes «Llarg i prim»

Tots sabem com és de llarg i prim el nostre País Valencià, però si continuem més amunt, cap a Catalunya, amb qui compartim llengua, de la suma dels dos països n'ix un altre molt més llarg i prim, o com diu el refrany «més llarg que un dia sense pa» tot referint-se a una cosa molt, molt llarga. Així doncs, en aquesta comunicació entre comarques oposades comencem aquesta relació amb un escriptor molt especial, per mi, i també per Pilar. Donem el tret d'eixida amb l'escriptor suecà MANUEL BAIXAULI.

Una molt bonica fotografia cedida per Pilar Castel feta en la tardor, des d'on es pot veure l'emblemàtic edifici amb què s'identifica l'Estany de Banyoles.

La cinquena planta, un comentari personal

Tenia pressa, gairebé podríem dir necessitat, per llegir La cinquena planta. Havíem fet un club de lectura a Banyoles amb Manuel Baixauli sobre la seva anterior novel·la, L’home manuscrit, i m’havien quedat unes ganes irrefrenables de llegir la seva nova obra, molt relacionada amb la que havíem comentat al club, segons ell mateix ens havia explicat.

En Manuel té tot l’aspecte d’una persona normal, convencional. Res d’especial. Això pot sorprendre una mica un cop has llegit aquestes dues novel·les seves (sobretot L’home manuscrit). En acabar la trobada del club, li vaig demanar que em fes una dedicatòria de futur. De futur? –em va preguntar, un xic sorprès. I amb raó, perquè li demanava que em dediqués La cinquena planta quan jo encara no havia comprat el llibre. Me la va escriure en un full en blanc que m’havia deixat una companya. M’hi va posar: “A Pilar per la seva imminent lectura de La cinquena planta. 9-XII-2014. B.” Em va sobtar la tipografia amb què la va escriure. Les lletres eren com una mena de dibuixos, amb barreja de majúscules i minúscules. Em va sobtar, però no em va sorprendre: Baixauli també és pintor... També em va cridar l’atenció la signatura: B. Tot plegat ho he entès quan he llegit La cinquena planta. La tipografia és la mateixa que atribueix a Orofila, l’arquitecta de les tres cases idèntiques i especials que apareixen en la novel·la. En la pàgina 51 hi trobem el dibuix d’un altre dels edificis dissenyats per Orofila, l’arxiu de tot. La tipografia amb què escriu aquesta denominació al peu de la il·lustració és la mateixa amb què Baixauli em va escriure la dedicatòria. Ara sé que me la va escriure en orofílica tipografia. I B. és el personatge principal (i sovint narrador) de La cinquena planta: el propi autor. Tot lliga. Tot està molt dins l’estil Baixauli. Escriure i reescriure. Fer voltes i més voltes sobre un mateix tema: la subtil frontera entre la vida i la mort, entre les coses reals i les que no ho són tant, entre la bogeria i la cordura.

La cinquena planta potser no sorprèn tant com L’home manuscrit. A banda, si no has llegit L’home en pots perdre molts de detalls de La cinquena. Baixauli ja ens va dir el dia del club que les dues obres tenien molta relació. Massa, m’atreviria a dir, per poder funcionar bé La cinquena, de forma independent. El que no es pot negar és que La cinquena també té molt de contingut. També fa pensar molt. Són llibres dintre de llibres. Històries dintre d’històries.

Hi ha molta autobiografia en La cinquena. Baixauli també ens va parlar d’això. Ell només pot escriure en base a l’experiència viscuda. Tots els seus escrits tenen un fons de vivència personal, pel que sembla. Certament, una estada en un sanatori per refer-te d’una malaltia tan bèstia com la que va patir ell (la de Guillain-Barré), convivint amb pacients malalts mentals, et pot servir en safata un material adequat per transformar-lo en obra literària. Una altra cosa poden ser els resultats finals. He trobat La cinquena menys interessant que L’home, potser perquè ja no m’ha sorprès tant l’original forma d’escriure d’aquest autor. Continuem davant d’una bona obra, però m’atreviria a dir que una mica menys que l’anterior. I Baixauli, pels seus comentaris en el club, crec que n’és conscient. Ell, intel·ligent com em va semblar, ha de saber que el filó de L’home té un acabament. S’esgota, per molt que en vulguis fer reescriptures. Després d’explicar aquestes experiències tan potents, què més pots dir? I això deu ser el que ens devia voler dir quan, si mal no recordo un parell de cops, ens va reconèixer que estava neguitós perquè en aquella època no escrivia res. Potser patia per la manca de fons vivencial que necessita per poder engegar la maquinària de l’escriptura.

La cinquena planta, com hem avançat més amunt, podríem dir que és una història d’històries. Hi trobem la del propi autor, B., una mena d’autobiografia en què ens explica una part important de la seva vida: la seva malaltia, la recuperació, i també la vida de la novel·la que l’ha fet una mica famós, L’home manuscrit. Hi trobem, també, les històries d’alguns interns de Sanatori i de persones que hi treballen. Sempre ens quedarà el dubte de qui està “millor”, mentalment parlant, si el Director de Sanatori o alguns dels interns, com ara Úrsula, Fix o Timoteu (que podria marxar del sanatori, però no ho vol fer). Hi trobem una trama que acaba amb el que sembla que ha estat un suïcidi: la mort de Ferragut. Ferragut, un personatge fastigós, desagradable, que sedueix Físio, la jove, atractiva i simpàtica fisioterapeuta, i que acaba amargant-li la vida i les seves relacions futures. Parlant de vida, la vida és així. No sempre els surt bé a les persones, per bones i agradables que siguin. I la novel·la, en el cas de Físio, et deixa una mena de regust d’injustícia.

El lector, a mesura que avanci en el relat, descobrirà que la cinquena planta de Sanatori no existeix en la realitat (bé, si més no en això que les persones convencionals considerem que és la realitat). No surt en les fotografies, ni la veu el taxista que porta B.: “ja dins del cotxe, B preguntà al taxista quantes plantes hi veia, a l’edifici. ‘Quatre. Quatre plantes’, digué l’home, recelós” (p. 293). Recelosos és com ens podem sentir els lectors en molts moments de la novel·la, si no la llegim amb una mentalitat totalment oberta a coses que potser no tenen una explicació clara i racional. Tant la cinquena planta de Sanatori, com les tres cases repetides, com les estranyes últimes plantes d’una escola o d’un ambulatori on va a parar B. en moments diferents de l’obra, són espais (amb entitat física, o no) plens de records de vivències o de persones concretes. No de grans records, tan sols de moments discrets, perquè: “els grans records, si te’ls mires en fred i des de fora, es desinflen” (p. 266). Perquè les coses realment importants de la vida, de fet, són les petites coses.

Baixauli juga molt amb dos personatges que, físicament, apareixeran ben poc en la novel·la: Orofila (l’arquitecta d’edificis especials) i el Dr. Mogort (el dissenyador de ments, podríem dir-ne). Són, justament, però, els que tanquen l’obra, els dos joves que troba B. bevent cervesa al terrat de casa seva un dia quan torna de comprar: “per la cara que feren quan em van veure, no hi havia dubte que m’esperaven” (p. 294). Potser en aquesta espera del final hi ha el punt de partida d’una tercera entrega d’aquest procés constant de reescriptura que fa Baixauli.

Pilar Castel Soler

Baixauli, Manuel. La cinquena planta. Raval edicions SLU, Proa. Barcelona, 2014. (Proa. A tot vent)

Fotografies cedides gràcies a l'amabilitat de la Biblioteca de Banyoles que és des d'on es fan els clubs de lectura. En la primera de les fotografies es pot veure la gent que acudix, mentre que en la següent veiem a l'escriptor Manuel Baixauli, a qui suposem en plena conversa amb els participants.