OVIDIEJANT (3)

Cançó de les balances.

Lletra i Música : Josep Mª  Carandell

    Doncs era un rei que tenia
    el castell a la muntanya,
    tot el que es veia era seu:
    Terres, pous, arbres i cases,
    i al matí des de la torre
    cada dia les comptava.
    La gent no estimava el rei,
    i ell tampoc no els estimava,
    perquè de comptar en sabia,
    però amor, no li'n quedava,
    cada cosa tenia un preu,
    la terra, els homes, les cases.
    Un dia un noi del seu regne
    vora el castell va posar-se.
    I va dir aquesta cançó
    amb veu trista però clara:
    - Quan vindrà el dia que l'home
    valgui més que pous i cases,
    més que les terres més bones,
    més que les plantes i els arbres?
    Quan vindrà el dia que l'home
    no se'l pese amb
    les balances?
    El rei, que va sentir el noi,
    el va fer agafar i, amb ràbia,
    va ordenar que li donessin
    cent cinquanta bastonades
    i a la torre el va tancar,
    castigat a pa i aigua.
    Però el poble encara sap
    la cançó de les balances,
    i quan s'ajunten els homes,
    rient i plorant la canten.

DE TEATRE EN UNA VIL·LA ROMANA

Sempre he pensat i pense que no hi ha que desaprofitar les oportunitats que ens brinda cada moment de la vida que ens ha tocat de viure. Aquest cap de setmana potser ha sigut un d'eixos.
M'agrada el teatre, però si no vaig a buscar-lo, el teatre a casa no ha de vindre. Per això, sempre que puc no deixe passar l'ocasió. Dissabte passat vaig gaudir de l'obra de teatre Troianes d'Eurípides amb un lloc també molt especial, la vil·la romana de Munts en Altafulla. Us deixe uns versos que malgrat el temps en què van ser escrits per desgracia no han perdut gens d'actualitat. Com si el temps no haguera passat. 

Les Troianes

Eurípides

HÈCUBA: No, filles —gentilesa que no es vol no plau—,
deixeu-me a terra: val aquests esfondraments
el que sofreixo i he sofert i he de sofrir.
Oh déus! jo ara crido uns aliats poc bons,
sí, però té una forma que invoquem els déus
quan la fortuna es gira i som infortunats.
Primer tinc ganes de cantâ el meu bé que fou:
així faré més pena amb les dissorts d’avui.
Jo era reina, i amb un rei em vaig casar,
i vaig tenir-ne uns fills que s’ho emportaven tot;
no ho dic pel nombre, no: els primers dels frigians:
cap dona mai, troiana, grega o bàrbara
podria dir-se mare amb tant d’orgull com jo.
I me’ls he vistos caure al cop de llança grec,
i m’he tallat les trenes a les tombes d’ells.
I el qui va fer la sembra, Príam, l’he plorat,
no de sentir-ho, no, l’he vist amb aquests ulls,
jo, com el degollaven sobre el seu fogar,
en caure Troia. Sí, i les verges que he criat
per sê una cosa digna d’uns marits de preu,
pels grecs les he criades, d’entre aquestes mans
me les han preses. Ja no m’han de veure més,
no hi ha esperança, ja mai més no les veuré.
Per fi, com a pinacle dels meus pobres mals,
vella com sóc, esclava a Grècia faré cap.
I el que a la meva edat és més incòmode,
m’ho posaran per tasca: sí, guardâ unes claus,
fent de portera, jo, la mare d’Hèctor, ai!
o bé pastâ, i ajeure a terra aquest pansit
tros meu d’esquena, quan dormia en llit reial;
portar damunt la trista pell un trist parrac
de roba, marca infame dels qui foren rics.
Ai las, pel sol connubi d’una adúltera,
que n’he passades, mísera! i que en passaré!
Cassandra meva, companya d’èxtasis dels déus,
per quins desastres romps amb la puresa, tu!
¿I tu, desventurada, on ets, Políxena?
Cap fill ni filla, de la sembra que n’he fet
tan abundosa, mísera de mi, no em val!
¿Per què em dreceu? ¿Encara espera res ningú?
Guieu aquest pas, un dia a Troia tan galà
i avui esclau, dueu-me on trobi un jaç brossenc
i un mal coixí de pedra, que m’hi gitaré
per consumir-me en llàgrimes. I no cregueu
feliç el qui prospera, abans que sigui mort.


EURÍPIDES. Les troianes, dins Tragèdies d’Eurípides, vol. 2. Traducció de Carles Riba. Introducció i edició a cura de Carles Miralles. Barcelona: Curial, 1977, p. 215-216.

MÉS ACTUAL QUE MAI. L'OVIDI MONTLLOR EN EL PENSAMENT (2)

La fera ferotge.

Lletra i Música : Ovidi Montllor

Per ordre de l'Alcalde
es fa saber a tothom
que una fera ferotge
del parc s'escaparà.
Es prega a les senyores
compren força aliments
i no surten de casa
fins que torne el "bon temps".
Tot el que tinga cotxe
que fota el camp corrent,
i se'n vaja a la platja,
a la torre o als hotels.
L'Alcalde s'encarrega,
fent ús dels seus poders,
de la fera ferotge
deixar-la sense dents.
El que això no acompleixca
que no es queixe després
si per culpa la fera
ell rep algun torment.
Jo que no tinc ni casa,
ni cotxe, ni un carret
em vaig trobar aquell dia
la fera en el carrer.
Tremolant i mig mort:
-Ai Déu, redéu, la fera!
I en veure'm tan fotut
em va dir molt planera:
-Xicot, per què tremoles?
Jo no te'n menjaré.
-I doncs, per què t'escapes
del lloc que tens marcat?
-Vull parlar amb l'Alcalde
i dir-li que tinc fam,
que la gàbia és petita,
jo necessite espai.
Els guàrdies que la veuen
la volen atacar,
la fera es defensa,
no la deixen parlar.
Com són molts i ella és sola,
no pot i me l'estoven.
I emprenyats per la feina,
a la gàbia me la tornen.
Per ordre de l'Alcalde
es fa saber tothom
que la fera ferotge
ja no ens treurà la son.
I gràcies a la força
no ha passat res de nou,
tot és normal i "maco"
i el poble resta en pau.

des d'aquest enllaç.

HOMENATGE A VICENT VALLS

Divendres passat, 3 de juliol, entre tantes activitats culturals que es fan per aquestes dates, em vaig assabentar de l'homenatge que, des de Cocentaina, li feien al poeta Vicent Valls, mort el novembre passat. Així que ho vaig veure: pensat i fet, no m'ho vaig qüestionar, com que l'acte es feia a una hora tardana m'hi vaig acostar. 

 

A Cocentaina, vaig de tant en tant: una és la cita ineludible per la Fira de Tots Sants; una altra, no puc evitar passar pel mig de Cocentaina com sempre hem fet, per l'antiga carretera nacional, camí d'Alcoi; una altra cosa més que solc fer és alguna compra esporàdica en el centre comercial de la població, botigues que acostume anar des de fa anys; i molt abans per visitar una de les branques de la família de mon pare, una part dels quals són socarrats. Però, com sol passar, els qui no vivim en cadascun dels pobles que visitem, sinó que anem de passada de tant en tant, se'ns en passen algunes coses, com per exemple el Centre Cultural El Teular, on estava programat l'acte. Quan vaig entrar faltava poc per què començara, hi havia més de mig auditori ple, d'un total de prop de sis-centes persones d'aforament. Dóna gust comprovar per als qui programen les activitats que la gent respon, en aquest cas ja siga per la coneixença de l'autor, Vicent Valls, com per la crida de les institucions. Començat l'acte van llegir els seus versos un nodrit grup de veïns de totes les edats, a continuació ho van fer un grapat d'amics i coneguts de Vicent, tots poetes, com tocava: Lluís Alpera, Jordi Botella, Joan Jordà, Maria Josep Escrivà, Manel Rodriguez-Castelló i algú més de qui no puc dir el nom per desconeixement.

TEMPS DE SALOBRE

Mai no vindran a veure'm els ocells,

ni dels teus llavis penjaré la lluna.

Diré el teu nom amb síl·labes de pluja

i brandaran campanes: les flors dels magraners.

I la llimera,

encara té canaris?

Fanals de bronze.

 

TEMPS DE SALOBRE, 2015. Coordinador: José Luís Ferris. 

Patrocina: Ajuntament de Cocentaina.

Promou: Associació d'Amics del Centre d'Estudis Contestans, Museu i Patrimoni Cultural del Comtat;

Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert.

Edita: Editorial Club Universitario

 

L'OVIDI MONTLLOR MÉS QUE MAI (1)

Un bon moment, per retornar a les cançons de l'Ovidi Montllor, en què les llibertats es veuen restringides. La història és cíclica, es repeteix i això ho sabia l'Ovidi. 

 

Lliçó de sumes i verbs.

Lletra i Música : Ovidi Montllor

Un moment!
No ens precipitem.
Primer pensem.
Jo pense,
tu penses,
ell pensa,
nosaltres pensem,
vosaltres penseu,
ells pensen.
Tots hem pensat, ja?
Llavors cal que fem,
no estiguem parats.
Jo pense...
què fas?
Tu penses...
què fots?
Ell pensa...
què fot?
Nosaltres pensem...
què fotem?
Vosaltres penseu...
què feu?
Ells pensen...
Bé. Llavors:
Fem, fem, fem i callem,
fem, fem i callem.
Home, jo...
I jo...
I jo...
I jo...
Un més un
són dos.
Dos més un
són tres.
Tres més un
són quatre.
Doncs, xiquets,
no deixem
que ho faça un altre. 

DE LLEGIR, D'ESCRIURE, D'ANIVERSARIS

Una vegada l'any, el dia del meu aniversari faig aquest pastís de galetes. Recepta que li vaig veure fer, a la tia Trini, una germana de ma mare, tota la vida. A mi, és el que més m'agrada, de tots els pastissos, per això quan el faig mai no en sobra i diria que fins i tot es quedem a curtes en el repartiment. Per això he aprofitat l'avinentesa per, amb l'excusa, fer-ne un altre.

Aprofitant l'aniversari del blog, del qual d'ací a pocs dies es compleixen quatre anys, he pensat en celebrar aquest esdeveniment. I dic esdeveniment perquè no m'acabe de creure, que haja passat tot aquest període de temps, amb un bon grapat d'entrades publicades. Unes entrades que de vegades sou els visitants del blog, silenciosos o no, els que me les aneu recordant i és gràcies a tots vosaltres que de tant en tant torne a rellegir-ne algunes d'elles, que, tot siga dit, trobe fins i tot millor que quan les vaig escriure. Deu ser que la llunyania amb els textos els millora perquè me'ls veig com si els haguera escrit un altre que no sóc jo. La veritat és que m'he quedat perplexa i astorada de veure el que he arribat a escriure. I vull celebrar-ho publicant un text que vaig escriure fa uns quants mesos.

 

El mes d'octubre passat, o siga l'octubre de 2014 vaig començar un Taller d'escriptura narrativa que Vicent Usó ve impartint des de la UNED, al seu poble de Vila-real, ja fa dos anys. Acabat el curs el maig passat, aquest mes de juny ja mira cap el futur més immediat, és per això que acabe de rebre una circular per als qui tinguen interès en matricular-se.  Per qüestions que no venen al cas en començar l'any no em vaig incorporar i ho vaig deixar perdre. Em va saber greu, però... en fi. Fa unes setmanes arran de la campanya engegada «Per la literatura universal en català» vaig llegir un article de Joan Francesc Mira que es pot llegir des  d'aquest enllaç publicat en el setmanari El Temps. Pensareu que què té a veure una cosa amb l'altra. Doncs bé, alguna cosa hi té a veure, ho almenys a mi m'ho ha semblat. El cas és que el primer dia Vicent Usó ens va dir que cadascú havia de redactar un escrit contestant a la pregunta: Què et mou a escriure i què esperes del curs?. Resulta que aquell escrit redactat el mes d'octubre té alguna similitud amb l'article del senyor Mira. I no crec que tinguem telepatia ni res semblant, sinó que no és la primera vegada que li he llegit uns comentaris semblants.

La veritat és que aquesta llibreta que molts solen damunt per a escriure, mai no l'he utilitzat. La tinc guardada dins d'un calaix. Per a l'única cosa que de moment m'ha aprofitat és per fer-li una fotografia.

Què et mou a escriure i què esperes del curs?

Sóc lectora habitual, des de fa molts anys, dels escrits que Joan Francesc Mira publica: articles de premsa, novel•les, assaigs, a més d’altres escrits. Això em permet certificar, però sense validar el lloc exacte per què hauria de buscar i rebuscar entre tots els papers que tinc, que en més d’una ocasió li he llegit queixar-se de l’atreviment de certa gent amb pretensions d’escriptor; que es llença a escriure un llibre, com si això fos senzill, com qui diu d’anar per casa; que qualsevol pot ser escriptor d’un dia per l’altre. Mentre que són pocs els qui s'arrisquen a interpretar música sense saber-ne ni un borrall, ni conèixer a fons qualsevol dels instruments. Aleshores, que diferència un i l’altre? Aquest exemple l’he tingut sempre present, almenys des que vaig començar a plantejar-me l’escriptura com una activitat realment important en la meua vida. Com vaig llegir fa molts anys en Un tramvia anomenat text, Vicenç Pagès còpia les paraules d’Horaci i les fa seues per dir que l’escriptura és en un cinquanta per cent tècnica i talent, però que aquest percentatge va unit a les ganes d’escriure i a la necessitat que tenim cadascú de fer-ho. 

Més recentment, en una entrevista que li vaig fer a Vicent Alonso realitzada en la redacció del TFC, parlant de dietarisme em va dir que “va començar a escriure com a suport de la memòria fins que acaba sent la base de l’experiència de l’escriptura, de desenvolupar les notes i d’adonar-te que en la mesura que t’escrius el teu pensament, el teu estil es conforma d’una manera determinada”.

Realment fa molts anys que escric, però ho llençava a la paperera. La meua vida és una vida com qualsevol altra, però és la meua, i amb això vull indicar que he començat per conèixer-me a mi mateixa, escrivint-me, o siga escrivint un dietari o unes notes, amb totes les conseqüències, allí plore, m’enfade, discuteix, m’invente, converse amb el meu millor amic, l’Altre. Des que em reconec, fa seixanta-un anys que m’agraden la música i els llibres, tot allò relacionat amb l’art i la literatura. Els meus estudis primers es van limitar al batxillerat elemental i poca cosa més. Prejutjada sense dret a defensar-me, vaig alinear-me en el bàndol contestatari i rebel, fins que vaig acabar presonera dels propis prejudicis. Ara, reconec que potser no va ser una bona solució, però ja no té remei. Des de llavors que m’he procurat el meu coneixement amb conferències, cursos, concerts i un llarg i extensíssim etcètera. Un grapat de papers en donen fe, els quals, segons em va comentar una amiga el dia abans de presentar-me al curs d’escriptura narrativa que anem a començar em va insinuar si aprofitaven per a alguna cosa. No vaig tenir temps de contestar-li, perquè, en eixe moment, se n’anava corrents, ens havíem trobat al carrer. Això em va fer pensar que en realitat les acreditacions no em són necessàries, no les busque, em vénen, però el coneixement no vull que me’l tornen a negar. La història se’m repeteix altra vegada, amb altres personatges, aquesta vegada no arronsaré les espatlles i miraré cap endavant.

[Text corregit per Vicent Usó]

B: Tot ho trobava absurd. L'ésser humà, a l'engròs em semblava un perfecte imbècil. L'únic que per a mi tenia valor romania al marge de la societat. Escrivint desaiguava la insatisfacció. Escrivint vivia més intensament el que m'oferia el món, però també vivia el que no m'oferia el món. Escriure multiplica la vida. Hauríem d'escriure tots, tots, per higiene social. Hi ha moltes maneres d'escriure. Hi ha qui escriu literatura, hi ha qui redacta. Són coses diferents. També hi ha qui redacta fatal. No en diré noms ni oficis. Per a fer literatura cal tindre, a més, alguna cosa a dir que no siga adotzenada, fofa, supèrflua, tediosa, i per a això cal situar-se als marges. Si un escriu amb el fre de mà posat, o intentant ser políticament correcte, o pensant a agradar vés a saber a qui, fa un plat insuls, reescalfat. Escriure és transgredir, viatjar a l'imprevisible, extraviar-se en el desconegut. Escriure és visitar territoris ignots del  nostre jo, on es barregen el passat, el present, l'esdevenidor i el que no ha succeït o no succeirà mai... [La cinquena planta] Manuel Baixauli. 2014. Proa.

 

El grum: l'esperança

Sant Juan de Duero_Sòria. Els dilluns tanquen i per segona vegada hem hagut de veure-ho tot des de fora.

Un passeig per la vora del riu Duero, entre san Juan de Duero i san Saturio

Un recorregut pel parc de Salburua, al fons Vitòria i uns edificis emblemàtics.

Hem estat uns quants dies per terres molt més verdes que les nostres: Sòria, Logronyo, Vitòria i hem gaudit d'uns paratges preciosos, tant al pla com a la muntanya que posseeix una densa i vigorosa massa forestal que em fan molta enveja, com també envege les freqüents pluges que els cauen, dia si, dia també. La pasqua granà fa unes setmanes que ha passat, però per aquelles comarques encara frueixen d'una primavera, granà, en el sentit que les floracions de moltes plantes va més endarrerida que la de les nostres, supose que per l'efecte de la pluja, ja que ací, a casa nostra, algunes han acabat ja la floració. Les nostres sembres han estat quasi totes segades després d'aquells dies infernals del mes d'abril que van accelerar la maduració; allí, en canvi, les sembres es veien ben daurades, amb eixe punt de maduresa i plenitud de gra que fa que les espigues de blat, o d'ordi doblen les espigues cap a un costat alhora que el vent les bressola. 

 

Un dia vam anar al Monasterio de Valvanera en la Rioja, des d'allí vam agafar un camí que baixava fins arribar al barranc on corria un rieró. Vam seguir un poc més avall, ja que la senda continuava fins eixir de nou a la carretera; tot d'arbres immensos: faigs, roures, carrasques, que ombrejaven la llera del rierol amb una sensació d'haver passat en un tres i no res a la nit més fosca, era mitjan vesprada i encara quedaven hores de sol; en el recorregut que vam fer s'hi podia veure, de tant en tant, una taula de pedra amb bancs per seure preparats per un àpat, però, jo, en compte de seure'm, en un impuls irreflexiu em vaig apropar a un faig que tenia a la vora i el vaig abraçar. M'hi vaig estar una estona esperant sentir alguna cosa, però en aquell moment no vaig sentir res, això si, recordava que feia uns dies llegint El senyal de la pèrdua de Maria-Mercè Marçal li van recomanar, cap a final de la malaltia, una darrera teràpia per reconciliar-se amb el seu cos, abraçar un teix del qual s'extreia el medicament que li donaven en el tractament que seguia; els medicaments tenen el seu percentatge d'efecte, però les persones en proporcionem un altre que complementa, que té a veure amb els processos i els recursos mentals. Passats uns dies, de tant en tant tanque els ulls, i em ve a la ment la seua pell recoberta de molsa acaronant-me la cara i sent un goig indescriptible en les mans amb què l'estrenyia. Aquest matí, de sobte, he eixit al carrer, m'he adreçat a l'olivera que hi ha al jardí de casa i l'he abraçada, quan he posat la galta i he tancat els ulls he notat una corfa aspra, eixuta que tampoc em deia res. No passa res, m'he dit dins meu. He obert els ulls i he mirant amunt cap a la capçada, fa poques setmanes

Enguany ha hagut una bona grumada.

una escuma blanca i groga,

el grum de l'olivera,

l'esperança.

que en molts casos s'ha traduït en molta oliva- de moment- encara ha de passar l'estiu i això vol dir que poden passar moltes coses.

He tancat els ulls i m'he quedat una estoneta al seu costat ben abraçada a ella.