BENVINGUDES LES BONES NOTICIES POÈTIQUES

A hores d'ara encara em trobe pels carrers d'Oliva amb el ressò de les seues veus poètiques, i per poc, que no me n'he anat ja camí d'un altre poble, quan m'he creuat amb una noticia que m'ha omplit d'emoció, Àngels Gregori ha guanyat els Jocs Florals de Barcelona del 2013, els titulars parlen de la noticia, però també he cregut escoltar les paraules emocionades de l'Àngels en una entrevista que li han fet a Núvol, veient el seu rostre m'imagine com estarà de contenta.

Des d'ací enhorabona, Àngels! Quines ganes de veure publicat el poemari i de tenir-lo a les mans per llegir-lo i així poder continuar amb el passeig mamprès per aquestos carrers olivans que són un goig. De moment m'acontente amb un poema extret del Llibre de les Brandàlies, per anant fent boca:

 

Seguiré complint anys

com qui demana una copa

i la pren ben de pressa,

perquè sé que el temps,

igual que el gel,

es fondrà aviat.

I si tinc la pell verda

és perquè,

com la fruita collida d'hora,

encara estic un poc tendra.

Àngels Gregori (2007) Llibre de les Brandàlies. XIV Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia. Edicions 62.

Però, però encara no m'havia acabat de sacsejar aquesta bona noticia, i n'he rebut una altra no menys satisfactòria i agradable, Toni Espí acaba de guanyar el VIII Premi de Joan Perucho de poesia que se celebra en la Vila d'Ascó amb “El grum i la morca” serà cosa de llegir aquesta al·legoria de la vida exemplificada en el procés que va de la flor de l'olivera a l'oliva, i del procés de l'oli a la morca. 

I una xicoteta mostra que he trobat en el poemari Reconstrucció on ja s'albira el tema tractat en el que acaba de guanyar,

 

L'HOME-ARBRE

3

De les oliveres que vas plantar,

he tastat una oliva.

I se m'ha omplit la boca

d'un regust amarg i aspre

que m'ha perdurat fins al vespre.

Com perviu, encara aspre,

el record de ta mort

tan amarga.

Antoni Espí Cardona (2007) Reconstrucció. XVII Premi Comas i Maduell de poesia (Premis literaris Ciutat de Tarragona 2006). Cossetània Edicions.

Olives de collita pròpia i fotografia del meu album particular.

COMMEMORACIONS, CELEBRACIONS I FESTES PAGADES

Aquest matí quan m'he alçat, la primera acció que he fet ha sigut mirar el whatsApp. Aquest detall no implica que estiga enganxada d'aquesta aplicació de missatgeria instantània, sinó que és la manera més ràpida de comunicar-nos entre la família, que ara mateix ens trobem una miqueta escampats, una manera d'estar en contacte sense importar-nos les hores de decalatge que ens separen d'alguns dels seus membres, que caldria tenir en compte, ubicats en un llunyà i paradisíac departament d'ultramar francès.

La veritat és que anit al poc de gitar-me i quan estava entrant en el trànsit al son em va espavilar el to que m'avisa les notificacions del whatsApp. En aquell estat en què em trobava només vaig poder articular una paraula “algú ha xiulat” i tot seguit em vaig adormir tot pensant que al matí ja miraria qui deia què.

Per això aquest matí he pogut resseguir el fil de la conversa que deia:

- Demà és festa pagada i passat també.

- I quines festes son? Han preguntat tots - els que estaven desperts -.

- Demà és commemora la fi de la II Guerra Mundial i despús-demà és l'Ascensió.

- Per l'Ascensió cireres al muntó, diu un refrany, ha contestat algú altre.

- Què bonic!. Ha escrit un darrer missatge.

És així com m'he assabentat que, hui, huit de maig se celebra la fi de la Segona Guerra Mundial, commemoració que desconeixia per la qual cosa m'he servit d'Internet que tot ho sap, i així la Viquipèdia m'ha desembolicat mitjanament la història. Els francesos tenen unes dates que no perdonen, com le 14 Juillet en què es commemora la presa de la Bastille entre altres coses. També he sabut que, hui, els alemanys també fan festa, per la qual cosa deduisc que en faran alguns països més, perquè implicats en la contesa n'hi havia molts més. En Espanya, que jo recorde se celebrava el 18 de juliol, data considerada des de llavors el dia per antonomàsia del regim franquista i l'inici del Moviment Nacional, en la democràcia, quan aquesta festivitat es va treure, sempre vaig pensar que es podria canviar la data per la de la fi de la Guerra Civil Espanyola l'1 d'abril de 1939, i commemorar aquesta data com a referent d'una crònica que no devia de tornar a passar mai més, però encara estic esperant, tot i que sempre hi ha gent que commemora el 14 d'abril en què la Segona República va guanyar en les urnes el 1931, això passa només a nivell personal o d’institucions, mai com a commemoració reconeguda per l'Estat. En les Espanyes,  en això anem per lliure, la nostra va ser una guerra només per a nosaltres, els del país, i a hores d'ara encara tenim dissabte per fer. Altra cosa són les celebracions que cada col·lectivitat del país celebra a nivell perifèric en què cadascú rememora allò que considera el més important per als seus habitants.

Pel que respecta a l'altre dia de festa, l'Ascensió, vaja, no me'ls imaginava tant catòlics i practicants els francesos, i això que són una República. En aquest país nostre de les espanyes les festes de mitjan setmana les han traslladades als diumenges i sembla que hagen perdut el sentit, diríem la gràcia de tenir una festa a l'endemig de la setmana. Com que he escrit açò a corre-cuita no ho he pogut investigar a fons, però no estaria de més que ho fera en tenir més temps. Desconeixem tantes coses del país veí. Ho vaig descobrir un any que vaig estar un parell de dies en Mont-de-Marsan, vaig comprovar que, tot allò relacionat amb el món taurí, els agrada tant o més que ací, i nosaltres, la pell de brau, en tenim penjat el marxamo.

Els meus peus refrescant-se al riu per continuar el camí entre Ràfol de Salem i Salem.

EN LA FRESSA DEL DIBUIXANT, LES PARAULES XIUXIUEGEN

JOAN NAVARRO-PERE SALINAS

Ja sé que per parlar de Joan Navarro no calen molts circumloquis, el personatge s'ho val, prou que ho sé, potser les presentacions poden obviar-se i sense més presentar el poeta i el poema. M'ho imagine. Perquè, qui no coneix Joan Navarro?. Però la veritat és que feia dies que anava cavil·lant com presentar-lo o almenys trobar un pont d'enllaç cap a la seua poètica, quan sense voler, i mentre llig aquestos dies Viatge a Itàlia de J.W. Goethe, he ensopegat amb un paràgraf que m'ha enllumenat en allò que volia dir però que no acabava de trobar,

escriu Goethe:

L'experiència ens mostra a bastament que els poemes, qualsevulla que sigui llur gènere, semblen demanar dibuixos i gravats al coure, i fins els pintors mateixos solen dedicar les més detallades il·lustracions a passatges concrets de qualsevol poeta. Per això és tan lloable la idea de Tischbein segons la qual el poeta i l'artista han de treballar conjuntament a fi de crear d'aquesta manera i ja de bon principi un tot únic. Les dificultats que això pugui reportar disminuirien considerablement en els casos de petits poemes, d'abast i comprensió fàcils.

Referent a l'asseveració que en fa Goethe sobre aquesta qüestió dues coses: una d'aprovació i l'altra de dissensió, és veritat que molt sovint els poemes demanen dibuixos o gravats i això ho hem vist darrerament en la correspondència que s'ha instal·lat entre Joan Navarro i Pere Salinas, ara bé les dificultats a què al·ludeix Goethe respecte de casos de petits poemes, d'abast i comprensió fàcils ho pose en dubte. 

 Fotografies dels dibuixos cedits pels autors que es poden veure en Atlas.

Crema el temps en aquesta artiga, el solc mineral dels ocells, la barca del sol que s’abandona entre la malesa. T’acostes a l’ull de l’infinit i contemples la resplendor dels carboncles, les baies extraviades, la mirada d’Orfeu: L’onada de gel de la gran ferida.

La darrera ullada sobre el món: El dacsar celest i l’arc d’or dins la vall boscosa. L’oli dels cellers: L’eco de les veus familiars: Gemec de la sènia: Caixons plens d’aigua i arena. Una esmerla s’amaga entre les falgueres del jardí: El cos de l’espai: El volum de l’alè: L’argila. La denudació dels fruits carnosos de l’hivern: Litoral de la vasta claredat.

Enrenou d’ocells dins del fullam de la pinassa. L’or cura els líquens de la memòria, l’obaga de l’ànima, els sots de l’aire, els tàlvegs que ningú no transita: Deshabita el balm de les paraules: Ens submergeix en l’esdevenir de les corol•les ardents:

 

ATLAS(Correspondència 2005-2007)Pere Salinas - Joan Navarro

Autors: Pere Salinas i Joan Navarro Texts introductoris: Daniel Giralt-Miracle i Enric Sòria Traducció al castellà: Lola Andrés Disseny i maquetació: Estudi Paco Bascuñán Tàndem Edicions ISBN 978-84-8131-824-1

 

DIADA DE SANT JORDI I HOMENATGE A ESTELLÉS

El clima benigne d'aquest hivern i primavera han permés tindre pel sant Jordi d'enguany la primera rosa roja a punt d'esclatar. Per sant Jordi i per Vicent Andrés Estellés.

4

Apagament

Amb molta cura,

temptes el mot i el deixes,

com rosa en aigua.

Arribaran els dies

de la tardor, incògnits.

Vicent Andrés Estellés. «Ram de vidres». A: Balanç de mar. Obra completa 4. Ed. 3I4.1999

LA CRÒNICA D'UNA NIT A RAFELCOFER

Davant l'allau de propostes culturals per triar aquest cap de setmana i a l'empara de les expectatives que prometia l'espectacle del programa que vaig rebre, vaig triar anar-hi a Rafelcofer. 

Sabeu que, i si no ho sabeu ho explique amb quatre paraules. Des de fa set anys, l'Associació Cultural El Rebrot ha afegit una activitat més, a les moltíssimes que organitza aquest col·lectiu, convoca un concurs de minipoesia a través d'Internet, la base principal del qual és que ha de contenir les tres paraules que envien a cada concursant, després d'inscriure's mitjançant les dades personals, que no ha tenir més de trenta paraules inclosos, articles, noms, adjectius, verbs, preposicions, conjuncions etc. Em vaig assabentar passat el primer any i des de llavors que participe. I modèstia apart, he guanyat uns quants anys, tant primers com segons, encara que des d'ací proposaria que se'n canviaren les bases i no ens deixaren guanyar durant un període de temps, com també resen les bases d'altres certàmens, però que facen el que vulguen, potser en tractar-se de concursos de més categoria, els participants tarden més en concursar pel gran esforç que mereix i aquest és més espontani. Perquè la veritat és que, a mi, el que m'agrada és participar, i després veure la gran quantitat de poemes que els envien des de tants llocs, que els del col·lectiu fan la feinada d'imprimir i col·locar en el tauler de l'entrada com a mostra de la quantitat de gent que hi participa. 

 

Una altra de les coses que m'agrada és la quantitat de gent que es pot conèixer i les amistats que tot plegat genera. També veure i comprovar la resposta de la gent, veïns i forasters que s'hi apleguen, i finalment la millor cosa i la principal és l'ambient de companyonia que s'hi respira. Des d'ací m'agradaria convidar els lectors d'aquesta entrada a anar-hi i comprovar el que hi dic. Tornareu.

A l'escenari tot a punt per començar. 

Mentre Maria Alcaraz va comentant els actes i 

al fons a la dreta els convidats asseguts a la taula

 amb ametlles fregides i misteleta.

 

A falta de pressupost, el programa d'enguany volia ser auster, però no avorrit. A la crida hi van assistir tres dels poetes inclosos en les plaquetes de la col·lecció de poesia d'Edicions 96. Una edició, de poc llom, però de propostes innovadores i agosarades, on autors i obres s'engrandeixen en el moment mateix d'obrir els exemplars. Puc dir que quantitat i qualitat no tenen el perquè d'anar a mitges. 

 

Van començar donant a conèixer el nom dels guanyadors. El primer premi va ser per a una olivana. Tenia jo raó fa unes setmanes, els d'Oliva estan tocats de la poesia, i heus ací Estel·la Rodríguez Parra d'Oliva que li va correspondre el 1er. Premi, 

 

Fou tan breu la teua promesa,

que en tenia por que l'oblidares.

A continuació el meu poema, amb l'alegria de rebre el 2nd. Premi, 
 

Una cel·lofana, un llaç,

una brasa, al bell mig,

i un manoll d'anys.

Tot ben amanollat, no fos que,

per culpa d'un ventijol,

tan subtils elements,

peguen a fugir.

i finalment, el 3er. premi per a Conxa Soldevilla Frasquet, qui ens regala novament un poema molt bonic. Els amics i veïns li diuen que continue escrivint, i ella entestada en això de l'edat. L'edat no té res a veure amb la poesia, i sinó que li ho diguen a Quima Jaume que va començar a escriure i publicar en la maduresa.

Present

Els peus nus.

El vent, inclement, empenteja,

tensa la corda.

L'estel esdevé inalcançable.

Miserables. Per sorpresa

li han prés,

afer, llar i pa.

Ara jau a la vorera

vençut,

descalç.

Tot seguit la primera ronda va escalfar motors amb Pau Sanchis i la traducció dels poemes de Janko Polić Kamov, a continuació Lluís Roda i una xicoteta mostra de l'obra de Walt Whitman extrets de Cant de mi mateix, que finalitza amb Pau i Au, un poeta agosarat, divertit i ple d'ironia. Entrats en situació van fer una repassada de les seues obres més personals, Pau Sif amb Viatger que s'extravia, Lluís Roda amb poemes dedicats a la seua filla, i Pau i Au va continuar presentant-nos Les claus de casa, un poemari que he llegit fa poc, la lectura del qual no em va desplaure, però pense que és molt millor veure'l en persona, al natural, perquè la seua poètica és també visual i gestual, i així per no dir que m'ha agradat molt, paraula darrerament massa feisbocutitzada diré que m'ha captivat molt. 

 

Per a la segona part, les valencianes del nord Irene Fontdevila i Maria Cabrera ens van presentar el seu espectacle poeticomusical "Vladivostok" , amb la qual cosa es va donar per acabada la part lúdica del programa. Però la vetllada no s'acaba ací. En un tres i no res treuen fileres de cadires, col·loquen tot al llarg taules i estovalles i arrangen cadires a banda i banda. Taula parada. Sopar. Tot fet casolà. Boníssim. Inclosos les postres, per xuplar-se els dits. I per acabar, dolçaina, tabalet, balls i albaes acabades d'eixir del forn. Que més em puc demanar? Anar a dormir. 

 

Sí, la vetllada m'havia acomplert les expectatives anunciades, em gitava a les xicotetes, hora que no tinc costum, que em desvetlla del son habitual, i em costa d'agafar de nou. Tot pensant les hores passades amb tan bona companyia, el refilet d'un rossinyol en la finestra lluny de desvetllar-me més m'han induït al somni profund, m'he despertat quan el sol se m'havia enfilat dins l'habitació. 

 Diversos actuants durant el repartiment dels premis.

COPES (274è joc literari)

Tot a punt a la taula parada.

Plats, coberts i les copes,

que a quatre dits d'alçada s'encimbellen

com ballarines en festa.

Ànimes lluminoses.

Sabatetes a mida.

Transparents com el teu cap abans de començar l'àpat.

S'allarguen les ombres,

les paraules emmudeixen.

Demana descans el dringueig.

Fosqueja.

Giraran cap cap a la casa amb portes de vidre. 

(un joc literari molt divertit de Jesús M. Tibau)

 

UN ULL QUE VEU, PERÒ QUE NO MIRA

Deia un company en el Fòrum de Literatura comparada quan estàvem reflexionant sobre la mirada per fer un treball en aquesta assignatura, que, en literatura, tot és mirada. Mira el narrador, des de fora o des de dins de l'obra, miren els personatges, tot i que cada personatge mira al seu torn d'una manera diferent. Tampoc no mira millor qui em mira a mi, ni com jo mire a l'altre, en realitat són dues maneres de mirar, i totes són bones. I això m'ha portat a reflexionar sobre una mirada. Una manera de mirar un objecte, o una situació.

Un dia, el profe de Qi gong, Toni, en la miqueta de tertúlia que fem entre abans i desprès de la sessió va comentar una anècdota que a mi se'm va quedar gravada. De fet, vaig estar durant un temps rumiant-la, fins que un bon dia se'm va ocórrer escriure unes frases. Reconec que hi ha vegades que les frases no passen d'aquest estadi, frases, simplement frases, sense més, altres arriben a un estadi superior, és a dir arriben a relats, poemes o ves a saber que.

Diu Joan Brossa que “en aquell moment jo era un ull que veia però que no mirava. I tot el procés ha estat de reeixir a saber mirar” (Coca, 1992, pàg.24)

Ha pres el costum d’anar tots els dies a la feina en bicicleta.

És ecològic per medi ambient i saludable per a la seua persona.

Els dies feiners, travessa el passeig, a la vora de la platja

on també altres com ell han triat aquesta possibilitat.

Cada dia, quan arriba al cap, se n’adona que el camí se li ha exhaurit,

que ha passat de puntetes, sense pena ni glòria.

Al darrere ha deixat la placidesa de les ones que arriben sense soroll a la vora de la mar, o la fúria amb què, de tant en tant, volen atrapar-lo, i de retruc menjar-se l’arena.

També és cosa de veure la cara somrient i rodona del sol de l’hivern per l’horitzó,i constatar, com rutlla el disc, qual mòbil en cadascuna de les estacions, mentre juga a finestreta descoberta.

Tots els dies feiners, el passeig travessa, de cap a cap, a la vora de la platja.

Mira. No veu. Travessa el passeig, absort amb pensaments plàcids.

Tot això ho pensa cada dia, a sobre de la bicicleta, mentre pedaleja.

Capbussat dins seu, passa de llarg sense veure el que passa al seu voltant.

Només l’envolten pensaments i més pensaments, que res no resolen.

Un bon dia, al bell mig del passeig, s’atura.

Mira. Veu. Somriu.

Escombra els pensaments qual ombrel·les,

bardisses atapeïdes, que cada dia ha plantat,

a les voreres del passeig de camí a la feina.

I veu i mira i somriu.

Pedaleja.