UN ULL QUE VEU, PERÒ QUE NO MIRA

Deia un company en el Fòrum de Literatura comparada quan estàvem reflexionant sobre la mirada per fer un treball en aquesta assignatura, que, en literatura, tot és mirada. Mira el narrador, des de fora o des de dins de l'obra, miren els personatges, tot i que cada personatge mira al seu torn d'una manera diferent. Tampoc no mira millor qui em mira a mi, ni com jo mire a l'altre, en realitat són dues maneres de mirar, i totes són bones. I això m'ha portat a reflexionar sobre una mirada. Una manera de mirar un objecte, o una situació.

Un dia, el profe de Qi gong, Toni, en la miqueta de tertúlia que fem entre abans i desprès de la sessió va comentar una anècdota que a mi se'm va quedar gravada. De fet, vaig estar durant un temps rumiant-la, fins que un bon dia se'm va ocórrer escriure unes frases. Reconec que hi ha vegades que les frases no passen d'aquest estadi, frases, simplement frases, sense més, altres arriben a un estadi superior, és a dir arriben a relats, poemes o ves a saber que.

Diu Joan Brossa que “en aquell moment jo era un ull que veia però que no mirava. I tot el procés ha estat de reeixir a saber mirar” (Coca, 1992, pàg.24)

Ha pres el costum d’anar tots els dies a la feina en bicicleta.

És ecològic per medi ambient i saludable per a la seua persona.

Els dies feiners, travessa el passeig, a la vora de la platja

on també altres com ell han triat aquesta possibilitat.

Cada dia, quan arriba al cap, se n’adona que el camí se li ha exhaurit,

que ha passat de puntetes, sense pena ni glòria.

Al darrere ha deixat la placidesa de les ones que arriben sense soroll a la vora de la mar, o la fúria amb què, de tant en tant, volen atrapar-lo, i de retruc menjar-se l’arena.

També és cosa de veure la cara somrient i rodona del sol de l’hivern per l’horitzó,i constatar, com rutlla el disc, qual mòbil en cadascuna de les estacions, mentre juga a finestreta descoberta.

Tots els dies feiners, el passeig travessa, de cap a cap, a la vora de la platja.

Mira. No veu. Travessa el passeig, absort amb pensaments plàcids.

Tot això ho pensa cada dia, a sobre de la bicicleta, mentre pedaleja.

Capbussat dins seu, passa de llarg sense veure el que passa al seu voltant.

Només l’envolten pensaments i més pensaments, que res no resolen.

Un bon dia, al bell mig del passeig, s’atura.

Mira. Veu. Somriu.

Escombra els pensaments qual ombrel·les,

bardisses atapeïdes, que cada dia ha plantat,

a les voreres del passeig de camí a la feina.

I veu i mira i somriu.

Pedaleja.