LA CRÒNICA D'UNA NIT A RAFELCOFER

Davant l'allau de propostes culturals per triar aquest cap de setmana i a l'empara de les expectatives que prometia l'espectacle del programa que vaig rebre, vaig triar anar-hi a Rafelcofer. 

Sabeu que, i si no ho sabeu ho explique amb quatre paraules. Des de fa set anys, l'Associació Cultural El Rebrot ha afegit una activitat més, a les moltíssimes que organitza aquest col·lectiu, convoca un concurs de minipoesia a través d'Internet, la base principal del qual és que ha de contenir les tres paraules que envien a cada concursant, després d'inscriure's mitjançant les dades personals, que no ha tenir més de trenta paraules inclosos, articles, noms, adjectius, verbs, preposicions, conjuncions etc. Em vaig assabentar passat el primer any i des de llavors que participe. I modèstia apart, he guanyat uns quants anys, tant primers com segons, encara que des d'ací proposaria que se'n canviaren les bases i no ens deixaren guanyar durant un període de temps, com també resen les bases d'altres certàmens, però que facen el que vulguen, potser en tractar-se de concursos de més categoria, els participants tarden més en concursar pel gran esforç que mereix i aquest és més espontani. Perquè la veritat és que, a mi, el que m'agrada és participar, i després veure la gran quantitat de poemes que els envien des de tants llocs, que els del col·lectiu fan la feinada d'imprimir i col·locar en el tauler de l'entrada com a mostra de la quantitat de gent que hi participa. 

 

Una altra de les coses que m'agrada és la quantitat de gent que es pot conèixer i les amistats que tot plegat genera. També veure i comprovar la resposta de la gent, veïns i forasters que s'hi apleguen, i finalment la millor cosa i la principal és l'ambient de companyonia que s'hi respira. Des d'ací m'agradaria convidar els lectors d'aquesta entrada a anar-hi i comprovar el que hi dic. Tornareu.

A l'escenari tot a punt per començar. 

Mentre Maria Alcaraz va comentant els actes i 

al fons a la dreta els convidats asseguts a la taula

 amb ametlles fregides i misteleta.

 

A falta de pressupost, el programa d'enguany volia ser auster, però no avorrit. A la crida hi van assistir tres dels poetes inclosos en les plaquetes de la col·lecció de poesia d'Edicions 96. Una edició, de poc llom, però de propostes innovadores i agosarades, on autors i obres s'engrandeixen en el moment mateix d'obrir els exemplars. Puc dir que quantitat i qualitat no tenen el perquè d'anar a mitges. 

 

Van començar donant a conèixer el nom dels guanyadors. El primer premi va ser per a una olivana. Tenia jo raó fa unes setmanes, els d'Oliva estan tocats de la poesia, i heus ací Estel·la Rodríguez Parra d'Oliva que li va correspondre el 1er. Premi, 

 

Fou tan breu la teua promesa,

que en tenia por que l'oblidares.

A continuació el meu poema, amb l'alegria de rebre el 2nd. Premi, 
 

Una cel·lofana, un llaç,

una brasa, al bell mig,

i un manoll d'anys.

Tot ben amanollat, no fos que,

per culpa d'un ventijol,

tan subtils elements,

peguen a fugir.

i finalment, el 3er. premi per a Conxa Soldevilla Frasquet, qui ens regala novament un poema molt bonic. Els amics i veïns li diuen que continue escrivint, i ella entestada en això de l'edat. L'edat no té res a veure amb la poesia, i sinó que li ho diguen a Quima Jaume que va començar a escriure i publicar en la maduresa.

Present

Els peus nus.

El vent, inclement, empenteja,

tensa la corda.

L'estel esdevé inalcançable.

Miserables. Per sorpresa

li han prés,

afer, llar i pa.

Ara jau a la vorera

vençut,

descalç.

Tot seguit la primera ronda va escalfar motors amb Pau Sanchis i la traducció dels poemes de Janko Polić Kamov, a continuació Lluís Roda i una xicoteta mostra de l'obra de Walt Whitman extrets de Cant de mi mateix, que finalitza amb Pau i Au, un poeta agosarat, divertit i ple d'ironia. Entrats en situació van fer una repassada de les seues obres més personals, Pau Sif amb Viatger que s'extravia, Lluís Roda amb poemes dedicats a la seua filla, i Pau i Au va continuar presentant-nos Les claus de casa, un poemari que he llegit fa poc, la lectura del qual no em va desplaure, però pense que és molt millor veure'l en persona, al natural, perquè la seua poètica és també visual i gestual, i així per no dir que m'ha agradat molt, paraula darrerament massa feisbocutitzada diré que m'ha captivat molt. 

 

Per a la segona part, les valencianes del nord Irene Fontdevila i Maria Cabrera ens van presentar el seu espectacle poeticomusical "Vladivostok" , amb la qual cosa es va donar per acabada la part lúdica del programa. Però la vetllada no s'acaba ací. En un tres i no res treuen fileres de cadires, col·loquen tot al llarg taules i estovalles i arrangen cadires a banda i banda. Taula parada. Sopar. Tot fet casolà. Boníssim. Inclosos les postres, per xuplar-se els dits. I per acabar, dolçaina, tabalet, balls i albaes acabades d'eixir del forn. Que més em puc demanar? Anar a dormir. 

 

Sí, la vetllada m'havia acomplert les expectatives anunciades, em gitava a les xicotetes, hora que no tinc costum, que em desvetlla del son habitual, i em costa d'agafar de nou. Tot pensant les hores passades amb tan bona companyia, el refilet d'un rossinyol en la finestra lluny de desvetllar-me més m'han induït al somni profund, m'he despertat quan el sol se m'havia enfilat dins l'habitació. 

 Diversos actuants durant el repartiment dels premis.