BARCELLES DE REBOTIGA (2)

Abans de res cal que faça un xicotet aclariment referent al títol: En Alcoi i pobles limítrofes dins l'àrea comarcal de l'Alcoià i el Comtat l'expressió fer barcella té una significat ben especial que comarques enllà desconeixen. En més d'una ocasió m'ha passat que els meus interlocutors s'han quedat ben estranyats quan l'he dita, és a dir que no l'han entesa.  Mercè Climent, al seu blog Els primers gestos del verd, en fa un bon comentari; també Víctor Pàmies i Riudor se'n fa ressò a  Etimologies paremiològiques.  

SEGONS EL MAPA ERA AQUÍ

Mai se sap com funcionen les coses del cor, de cop i volta lliges uns renglons per atzar en algun lloc que t'acompanyen per sempre més. Almenys això és el que vaig pensar quan, fa unes setmanes, em vaig trobar amb uns versos de Manuel Forcano, que no he pogut esbrinar si pertanyen a algun dels seus poemaris o encara és inèdit, portaven per títol Segons el mapa. El poema, per les fortes significacions que em va suggerir, em va impactar només llegir-lo; en poques paraules vaig quedar fortament captivada del sentit, o almenys del sentit que jo els vaig donar; aleshores llegia la revista el funàmbul, apareguda l'estiu del 2014, que duia per títol Perquè escrivim, un subtítol que, em va cridar poderosament l'atenció, mentre comprava el número d'aquest estiu, dedicat a l'escriptor W. G. Sebald; per això, només acabar-la, em vaig posar tot seguit a llegir-la.

 

La biografia de Manuel Forcano és força extensa, nascut a Barcelona el 1968, és doctor en Filologia semítica per la Universitat de Barcelona on des de 1996 fins a 2004, va exercir de professor. Ha traduït al català Iehuda Amikhai, Pinkhas Sadé, Ronny Someck, Amos Oz, D’Annunzio, Ibn Batuta, Marco Polo i E. M. Forster. Ha publicat set llibres de poesia i diversos assajos, entre els quals destaca A fil d’espasa: les croades vistes pels jueus (2007). Així, amb quatre línies escrites a sota del poema s'explicita el seu currículum; personalment voldria afegir que el vaig conèixer en una de les presentacions del poemari Imparables que es va fer en Gandia, després vingueren Corint i Ciència exacta. És un poeta que mai no m'ha defraudat. 

 

Aquesta fotografia la vaig fer des del carrer sant Miquel en el tram que dóna cap al marge per on discorre el riu Riquer. Ací es pot veure una miqueta de l'Eixample amb els dos edificis emblemàtics pel seu port que fan de guia.

 
Per circumstàncies familiars, he estat unes setmanes en Alcoi, quan tenia estones lliures les emprava en passejar, d'una banda per airejar-me, també per fer una miqueta d'exercici. Uns passejos que sense voler em conduïen, de primer cap als llocs més propers, no és que jo ho volguera, només que la meua tirada era més forta que el rebuig de no anar-hi i fer-ho cap a un altre lloc, amb el consegüent canvi d'itinerari; això m'ha dut a recórrer els carrers més a la vora d'on vivia: l'Eixample, i al cap d'uns quants dies me'n vaig allunyar un poc més, cap al Centre.  

Els alcoians sabem que per fer-ho només ens cal travessar el pont de sant Jordi, punt d'unió entre el vell i el nou. De fet, sense anar més lluny, a la mateixa vora del pont, s'inicia un dels barris més antics de la població: la Verge Maria, solcat de carrers i carrerons que el travessen: sant Miquel, sant Antoni, la Verge Maria, Mossén Rafel de l'Ave Maria antigament santa Bàrbara, el Carme, el carrer Major, juntament amb la placeta del Carbó, o de la Mare de Déu dels Desemparats. I sense proposar-m'ho he retornat pels racons que em són familiars. El resultat del passeig m'ha defraudat molt, per no dir que no m'ha agradat gens, m'he trobat amb un barri desconegut, estrany, aliè, un tant inhòspit. Mire al meu voltant, amb les emocions a flor de pell, només puc dir que el barri em sembla una ruïna: solars i només que solars; que en pensaven fer quan el van assolar? Hi havia previst algun projecte de reconstrucció? Imagine que si, hi ha l'exemple al carrer sant Blai, o al de sant Antoni, tot i que sense continuisme en l'estil arquitectònic del barri, que desmereix en gran manera la seua pretesa rehabilitació. Em fa l'efecte que de primeres era simplement un enderroc total, per vell i insalubre. La barriada acumula en el seu traçat una llarga història que comença en l'època medieval, degradat fins l'extenuació, on s'hi van anar instal·lant tot de gent obrera, molt especialment a partir de la revolució industrial, va accentuar la degeneració total del barri. Per mi ha sigut un enderrocament molt bèstia que no ha deixat estaca en paret. I a partir de l'enderrocament, on la recuperació? Ja ho he vist, res és poc. Envege els pobles i la gent que té en compte i preserva el seu patrimoni històric i estètic.

Placeta del Carbó i el Museu arqueològic Camil Visedo

No és una foto bonica, però és l'únic retol del nom del carrer que vaig trobar per fotografiar amb el telèfon. I ja se sap que els telèfons si no són molt bons no fan molt bones fotografies. Aquesta és una de les cases que s'han salvat de l'enderroc. 

Actualment, només hi queden alguns edificis que han merescut viure: uns per haver estat construïts amb materials més nobles, just al començament del carrer, a tocar de pont de sant Jordi, altres per ser considerats edificis amb història; així, a la placeta del Carbó, el Museu Arqueològic Camil Visedo; un poc més endavant, el museu de les Festes; finalment a la placeta de la Mare de Déu, l'església que porta el mateix nom, actualment dessacralitzada, i d'enfront, l'antic edifici de l'hospital que ha passat per moltes funcions; la resta fa mal a la vista. Pel que fa al barri, es pot dir que la part d'història l'han mig preservada, però de l'estètica, millor no parlar-ne, el trobe nul. He de confessar que durant uns dies, després d'una primera visita, em vaig capficar en seguir aquest itinerari, vaig repetir el mateix trajecte, una vegada i una altra; les meues passes em conduïen cap al mateix lloc, sí, al mateix lloc, molt especialment cap al carrer sant Miquel, que com una columna vertebral recorre bona part del barri de la Verge Maria i un dels punts més trafegats tan per mi com pels veïns d'aleshores.

Tan bon punt s'acaba el pont de sant Jordi, abans de mamprendre carrer amunt dit sant Tomàs, trenque cap a l'esquerra, dos esglaons, i, enfile carrer avall; mentre el recórrec em venen al cap alguns dels seus veïns, tot i que després de tants anys se'm fa difícil recordar noms i rostres en no haver un lloc material en què sustentar la meua memòria. La memòria? Em fa l'efecte d'haver-ne perdut un bon tros, encara que al cap d'uns quants dies de passejar-m'hi em sembla albirar alguna espurna. És l'impasse entre la dècada dels cinquanta-seixanta: botigues i botiguers, oficis i professions, un batibull de veïns s'acumulen en bona part per aquest carrer. Pel cap baix, un repàs somer amb l'amic Ramon Molina Ferrero, i l'Enrique Frasés, qui, per qüestions de feina, va trepitjar el barri un bon grapat d'anys, n'hem comptabilitzat vora huitanta activitats diverses, tot i que aquest carrer és el que probablement n'acumula més quantitat que la resta. 

 

I així, cada dia el mateix camí, havent passat el pont de sant Jordi gire cap a l'esquerra, baixe els dos esglaons, i cap avall. Què busque en aquesta passejada?. En concret busque un solar, el meu, la llar dels meus avis, exactament el número 50 del carrer sant Miquel. Un retall xicotet, menut, ínfim, del que va ser la casa, la nostra, la nostra memòria, que és la seua historia i la de les vides que va albergar. Actualment no existeix aquesta casa, és un solar com altres, però en tinc constància que en el 1890 ja n'hi ha transaccions de compra-venda. Mentrestant els primers versos de Forcano se m'insinuen amb regularitat  Segons el mapa era aquí./ O potser un o dos carrers més enllà./ Era aquesta porta, o bé aquesta altra?... Em va costar trobar el lloc exacte. Finalment, després de mesurar distàncies amb uns hipotètics veïns que ja no existeixen, crec haver-lo trobat. La majoria de solars corresponen a la seua antiga casa, en tant que poden haver retrocedit un poc en la nova parcel·lació, però, pel que sembla, el meu tros no existeix, ha quedat enmig del carrer. Enmig del no-res. Si algun antic veí tinguera intenció d'anar a veure on ha viscut, segurament, no tindria problema en ubicar l'antic habitatge, en canvi a la meua família, ens han tret al carrer i ens han deixat a fora. Amb tot, quan vaig creure haver trobat el punt exacte de l'antiga casa familiar vaig tancar els ulls, va ser aleshores que els versos de Forcano se'm feien més insistents, tot repetint-me a cau d'orella «Segons el mapa era aquí», «Segons el mapa era aquí», «Segons el mapa era aquí». No sé com va ser que en un moment donat els records es van posar a treballar, en un exercici de flashback, flaixos d'una memòria que havia quedat una mica endormiscada, ara brollava a rampellades. De sobte, un grapat de veïns van aparèixer sol·lícits: Luís, el carboner; Jesús, el barber; Basília, la llibretera; el senyo Vicent, el del museu; la cosina Ernestina i l'oncle Cornelio; el senyo Emilio, el panader; la sinyo Maria de l'aiguallimó; Rosita la venedora de cupons; la senyo Isabel, Isabelet; mossén Enrique i un grapat més de veïns amb els quals ens creuàvem pel carrer.

Segons el mapa

Quants pous són buits!

L’ALCORÀ 22,45

Segons el mapa era aquí.

O potser un o dos carrers més enllà.

Era aquesta porta, o bé

aquesta altra?...

En la memòria del goig

queden consignats altres detalls.

Aquelles nits, a altes hores,

a la teva cambra:

la llum d’una única bombeta

dibuixava les nostres ombres

sobre els pocs mobles,

fruita en un plat,

la roba descordada.

Segons el mapa era aquí.

Però ara, a la llum del dia,

al cap dels anys,

no reconec la casa, i contemplo les façanes

com qui escruta un cel de nit

i no hi sap reconèixer

cap estrella.

 El passat és un pou begut. 

Una vista d'Alcoi des del barri de sant Mauro, on es pot veure el carrer sant Miquel 

en sentit contrari, és a dir des del riu cap amunt.

ALGUNES COSES QUE EM PASSEN PEL CAP

Sense intenció d'espaiar-me sobre les bondats del curs de literatura que l'Enric Iborra imparteix al Centre Octubre, cadascú dels assistents sabrà valorar-lo a la seua manera i treure-li'n un profit personal; per això només un breu apunt, ací al bloc, per deixar constància d'algunes coses que em passen pel cap.

La primera de totes el plaer i el goig d'escoltar l'Enric cada setmana, motiu pel qual no em prenc la molèstia de prendre notes, si de cas algun apunt escadusser, en especial dels llibres que va anomenant mentre parla, que en són molts, també alguna data interessant que em cride l'atenció per indagar pel meu compte de seguida que puc; i això perquè sé que al cap d'uns pocs dies l'Enric fa un comentari exhaustiu a la serp blanca sense deixar-se cap detall de tot el que ha esdevingut en cadascuna de les sessions. He de dir que, de moment, el que més goig em fa és comprovar que quasi tots els llibres que anomena els conec, i algun fins i tot l'he llegit, cosa que em procura un plaer indescriptible. 

 

Fa un parell de setmanes després de llegir i comentar Macbeth de Shakespeare ens va dir que en les dues setmanes següents parlaríem sobre Rabelais i a continuació de Montaigne. Tot i que de Montaigne tinc els Assaigs que Vicent Alonso ha traduït. He de confessar que no m'he llegit l'obra completa, sinó que només de tant en tant em llig algun dels capítols, ja que com que no és una novel·la es pot deixar sense perill de perdre's en l'argument. Ara bé, en sentir el nom de Montaigne, de seguida se'm va encendre un llum, i vaig creure que era el moment per una lectura que tenia pendent es tractava de l'escrit «La servitud voluntària» d'Étienne de La Boétie, que Montaigne, com amic seu, va editar després de la mort d'aquest. Un text que ha vist la llum juntament amb la «Carta sobre la mort de La Boétie» i «L'amistat» tots dos escrits per Michel de Montaigne. Fa anys que vaig comprar aquest llibre, quan Quaderns Crema el va editar l'any 2001. Ja sé que han passat molts anys, però confesse que de vegades compre algun llibre que se'm passa de llegir, i no és fins que trobe l'ocasió com ara de mamprendre'l. Doncs i perquè el vaig comprar aquest llibre?

Enguany, hem estat uns dies pel departament d'Òlt , hem pogut revisitar algunes poblacions i els seus voltants. Fa uns anys vam anar-hi per conèixer de primera mà alguns racons interessants, com per exemple la Dordonya després d'haver vist una mini sèrie a la televisió francesa per practicar la llengua, en què el protagonisme se l'enduia aquest riu tan cabalós situat al centre-sud de França, al Migdia-Pirineus. En aquella ocasió el mateix viatge va aprofitar per visitar Clarmont d'Alvèrnia, població protagonista en la majoria de les novel·les d'Anne Courtillé, i la seua catedral construïda amb pedra volcànica dels voltants. Més enllà del que nosaltres coneixíem i anàvem a veure, sempre resulta interessant descobrir novetats, i és així com ens vam trobar visitant la població de Sarlat, i al cap de poc d'haver-hi estat assabentar-me de la traducció que se'n va fer de l'escrit de La Boétie. 

Per això, enguany hem anat a cosa feta a visitar Sarlat. Passejant pels seus carrers amb la gentada que hi havia, per un moment vaig pensar que em trobaria per un cantó amb el protagonista, i qui sap també amb el senyor Montaigne. La veritat és que els nostres viatges vacacionals a més de passar-ho bé, també volen ser il·lustratius. I de fet, una altra visita que no podíem eludir era tornar a Ròcamador i pujar les escales que fa set-cents anys va pujar el nostre estimat Ramon Llull quan va anar a pelegrinar al santuari de la Verge Negra.

 

a mitjan escalinata es pot llegir aquesta inscripció

PEL NOVEMBRE, CRISANTEMS

Mireu quin color més delicat.

 Aquestos dies, tot i no haver escrit ninguna entrada al bloc, he anat mirant que la majoria de les visites anaven adreçades a les entrades que tenien a veure amb la flor del crisantem. Enguany, el meus crisantems han patit alguns contratemps: el primer de tots, aquella calorada de primers d'abril que els va agafar tendres com l'aigua després d'un març fresquet que no els va deixar acabar de brotar amb el vigor que calia, i me'ls va assecar. De seguida que vaig poder els vaig reposar, però, no van acabar ací les calamitats, si se'n pot dir així per a referir-se a les plantes i no a les persones. A mitjans de juliol una pedregada va fer alguns estralls, les pedres no van ser molt espesses, però el suficient perquè fes bastant mal allà on tocaven, semblaven ous estrellats, ni que dir del cotxe que estava al carrer, cada cudol quedarà en el record fins que dure la vida del vehicle; però no acaben ací tots els infortunis dels crisantems: ara i adés ha hagut aiguats i ventades furioses que han deixat aigua en uns llocs més que en altres. De fet quan fa unes setmanes mirava per la finestra des del Ràfol vaig clissar cap al ponent uns núvols esgarrifosos que no presagiaven res de bo allà per on passaren, no vaig tardar en saber que una d'aquelles masses nuvoloses m'havien de tocar ben a prop, en arribar, ja fosc, a la casa d'Aiora, ens va sorprendre una estranya blancor que ens rebia enlluernadora, vam dirigir els llums del cotxe juntament amb els de la casa per enllumenar tota la parcel·la, arrambats pels racons hi havia vora quatre dits de granissol de la mida d'un cigró com si haguera nevat – el pluviòmetre va mesurar huitanta litres-. 

La primera pedregada del juliol i la segona granissada del setembre

Però clar, no va ser fins el dia següent que vaig comprovar l'abast de la granissada: això és, de la banda de ponent girant cap a mestral, tot picat, els arbres sense fulla, els perellons, les olives més en terra que a dalt i les que s'havien salvat, ben picades com les plantes crasses, trabucades amb mil forats, i els meus estimats crisantems, que havien iniciat la singladura de la flor amb multitud d'incipients botons, fets miques. Però, no tot ha sigut catastròfic com he anat explicant. Després d'algunes setmanes absent de casa per motius familiars, he de confessar que m'ha fet molt de goig veure com són d'agraïdes les plantes, en aquest cas els crisantems, tant malmesos com havien quedat, encara han tingut esma de fer una floració ben abundant, que gràcies al bon temps de què gaudim darrerament tindrem flors per gaudir-ne fins que es marcisquen; i quan dic bon temps significa que les nits són prou fresques i humides i els dies, tot i ser assolellats, no deixen pujar massa el termòmetre, que no passa dels 22 o 23 graus. 

N'hi ha de tants colors que no saps on triar

Però mentrestant els meus crisantems seguien el seu cicle vital en Aiora, jo em passejava pels carrers de l'Alcoi actual que aquestos dies inundava el mercat floral en vistes als cementeris. Potser va ser la recança de no veure la transformació que anaven tenint els meus crisantems que em va dur a explorar les possibilitats del mot en Internet en un munt d'entrades; i així vaig trobar un preciós article de Gabriel Janer Manila escrit fa un parell d'anys, que posa en relació l'exquisidesa i la cura que un home tenia en el cultiu d'aquesta planta amb un exemple molt senzill que permet fins i tot aprendre el seu conreu com si es tractara d'una classe de jardineria que Janer relaciona amb els records d'infantesa, units, com no, a les dates en què la nostra cultura relaciona aquesta planta amb la mort. Com sempre Internet és un pou de coneixements i en aquests cas a mi m'ha servit per aprendre un poc més d'aquesta planta que com els violers dels quals ja n'he parlat anteriorment em tenen il·lusionada. Però, hi ha un punt que m'ha deixat bocabadada de l'autor de l'article, qui havent llegit els versos que poetes com Ibn Khafaja, bellament traduïts per Josep Piera, o Pau Riba han dedicat a aquesta flor, s'atrevisc a plantejar un altre supòsit

«Però quin és el secret tan amagat?» diu Janer

Sí, potser el crisantem és una estranya flor en boca de Ibn Khafaja, o la cançó de Pau Riba, que parla d'un secret al voltant del crisantem guardat per dues fileres de guerrers. El cantant es dirigeix a la flor només per dir-li: "Fes-me llarg el temps / de la infantesa..."

El crisantem de Pau Riba

perseguint el cor astral -centre del buit-
per l'espai inviolat del cel anterior
vaig travessar la gorja obscura
fins a la terra dels difunts progenitors

allí vaig veure un castell groc -tot nu-
alçar el seu port majestuós
damunt set-centes cúpules purpúries
d'una màgica ciutat de jade lluminós

i allí em fou dat -per ser narcís- donar un cop d'ull
dins el sagrari d'una subterrània seu
on dues files dels guerrers més invençuts
són els custodis del secret del crisantem

la clau del qual -segons m'han dit- té la virtut
de fer que l'home ja envellit torni a ser un nen
si l'esperit sap fer renéixer -net i pur-
de la matèria etèria del seu cos etern

oh, crisantem, crisantem
flor de l'or i la puresa-
fes-me llarg el temps
de la infantesa
(que és un temps d'auge físic i de plena salut)

ah, crisantem, crisantem
flor de l'àuria perfecció-
fes-me curt l'espai
de roma a amor
(que és un tret d'aires místics i d'alades virtuts)

oh, crisantem, crisantem
-flor de l'or i la puresa-
fes-me llarg el temps
de la infantesa
(que és un temps d'auge físic i de plena salut)

ah, crisantem, crisantem
-flor de l'àuria perfecció-
fes-me curt l'espai
de roma a amor
(que de tu les abelles i els sants en fan mel
d'eternal joventut)

Però, continua Janer «Sovint, emperò, assimilam els crisantems a l'experiència de la mort. Som a novembre i els cementiris se n'omplen. Hi ha qui parla de la bellesa freda dels crisantems. Hi ha qui diu que fan olor de tomba. Però és el sol que es concreta en cada flor oberta. Un pessic de sol damunt cada pètal»

No direu que no trobeu preciosa la idea que exposa Janer quan ens diu que és el sol que es concreta en cada flor oberta la que li dóna aquesta bellesa a la flor, des de llavors que me les mire les flors amb altres ulls. Finalment acaba reblant el clau, espolsa per sobre aquest «pessic de sol damunt cada pètal». He quedat estranyament encaterinada.

LA PARELLA PERFECTA: TRETZE I DIMARTS

Hui, és dimarts i tretze. Ja vaig dir en una altra entrada, que per mi els tretze han tingut i tenen molt de pes, de fet, aquest tretze d'octubre a més de l'aniversari, celebrem que ja hem entrat en la quarantena d'anys que Joan Enric i jo anem junts, i encara que, en la distància, hui ho haurem de celebrar d'alguna manera. Aquestos dies festius he aprofitat per posar ordre en els prestatges on tinc els llibres de poesia, en quedaven pocs al seu lloc, havia anat treien-los a poc a poc per diversos motius, amuntegant-los ací i allà, deixats per tots els llocs, finalment, tot o quasi tot ha quedat ordenat, fins la pròxima vegada. De resultes d'aquest ordenament he anat obrint algun poemari i rellegint algun poema com aquest de Miquel Martí i Pol, extret d'Estimada Marta

Passen els anys i tota flor es marceix.

Passen els anys i escataran l'estuc

apegalós amb què els anys han cobert

la claredat diàfana del mur.

Des de molt lluny em miro tants d'estius

desmesurats. No em demanéssiu pas

que corregeixi res d'allò que he escrit.

Allò que he escrit no és, potser, exemplar

però ho estimo amb un profund amor,

amb un amor – ho puc ben dir – exemplar.

O aquest altre que Delfina Dauder ha deixat escrit en la segona part del poemari Tulipa vermella que porta per nom: El desig,

Seguirem estimant-nos

encara que no siguem bojos d'amor.

Seguirem acaronant-nos el record

perdurant en la memòria

fins l'últim estramp,

i en nosaltres restarà la petjada

encara que el camí siga molt llarg.

OVIDIEJANT (9)

Serà un dia que durara anys.

Lletra i Música : Ovidi Montllor

Apreta fort les dents
Apreta fort els punys
Infla't d'aire els pulmons
Obre bé els ulls
Fes treballar el cap
controla el cor
No tanques mai la boca
Crida ben fort
Deixa't anar
Dóna't tot tu.

Serà blava i tranquil·la la mar.
Serà espessa i verda la vall.
Serà gran i dolça la muntanya.
Serà un dia que durarà anys.

Gent de mar, de rius i de muntanyes,
Tindran mar i prats i rius i boscos.
Tindran tot. I es parlarà de vida.
Les ciutats seran rius plens de gent.
Floriran flors i cants i alegries.

Floriran crits i cors i paraules.
En el dia que durarà anys,
braços lliures i boques i mans.

Apreta fort les dents
Apreta fort els punys
Infla't d'aire els pulmons
Obre bé els ulls
Fes treballar el cap
controla el cor
No tanques mai la boca
Crida ben fort
Deixa't anar
Dóna't tot tu. 

Del disc: De manars i garrotades

Aquesta làmina pertany a un dels gravats de la col·lecció que Jordi Albinyana exposa actualment que porta per títol El pas del temps farà de nosaltres colors, Ovidi, 20 anys de vacances.

ALGUNS ACLARIMENTS I AIXÒ

Dues consideracions:

Addenda a l'entrada del 4 de setembre de 2015

Faig constància que finalment he rectificat un dels versos del poema d'Estellés que vaig penjar el 4 de setembre, aniversari de Vicent Andrés Estellés, es tracta del poema ROSA DE NIT. A dos versos d'acabar-se el poema vaig escriure «unes oques paraules elementals i clares/un amor un camí una rosa un destí». Quan vaig escriure «oques» em vaig quedar pensant que aquest mot resultava estrany, però el vaig escriure tal i com ve reflectit al volum que jo tinc. Al cap d'uns dies Maria Josep Escrivà em va fer notar que hi havia una errada d'escriptura de part meua, i així m'ho va recordar en el comentari que em va fer a l'entrada del poema. Vaig tornar a reprendre el volum per tornar a rellegir no fora que no ho haguera vist bé, ja se sap que de vegades podem tindre algun lapsus, però no, no hi havia cap lapsus. Aleshores li ho vaig dir per correu personal, i em va contestar que ho miraria en el seu volum, i, si no ho aclaria, li ho preguntaria a una de les persones que té accés als manuscrits del poeta, Jordi Oviedo. Doncs bé, finalment ha quedat clar que, és un error d'impremta, pel que fa al picat, així que la paraula correcta és «poques» i el vers quedaria «unes poques paraules elementals i clares/un amor un camí una rosa un destí». 

 

Amb la segona consideració vull justificar la tria que he fet de la nova fotografia que encapçala el blog. Es tracta d'una de les composicions que es poden contemplar en el recorregut a l'aire lliure que els veïns de Carrícola han impulsat amb el nom de Biodivers des de fa uns anys -no és la primera vegada que anem i fem el recorregut, o part d'ell, com el diumenge passat que se celebrava el 5è. Aplec Ecologista del País Valencià-, l'obra porta per títol «Plenitud de la tardor», firmat per Adela i Rosario, dues veïnes de Carrícola. Una «plenitud» representada per una gran fulla que ocupa bona part de la façana de la casa que enfronta a la piscina municipal. Aquesta fulla, multicolor, formada per moltes altres fulles que en el sentit metafòric representen els anys, la vida, l'etapa de maduresa dels humans, però també significa la tardor que comencem hui, i per això m'ha fet il·lusió penjar-la, perquè sincerament cada vegada que vaig a Carrícola no puc estar de passar per aquest racó on hi ha aquesta immensa fulla.

DEL RIU AL MOLL: UN RECER EN L'AUTOPISTA

Tanque els ulls i escolte. Per la banda esquerra: motors de camions van i venen per l'autopista, immensos camions que fan tremolar l'asfalt fins les entranyes. També hi ha el so dels cotxes, amb tantes marques i models amb què han inundat el mercat que he deixat de reconèixer pel grinyol del seu motor. De tant en tant també passen motos: grans, potents, desafiants, a cavall de motoristes de vestits embotits i cascs irrecognoscibles, incrustats en el seu seient com un tot inseparable.

Per la banda dreta, afine l'oïda: veus i musiques es barregen, llunyanes; impossible precisar si provenen d'una ràdio o d'un aparell de televisió. Més a prop meu, cotxes aparcats amb gent pels voltants que omplen l'espai de converses sense sentit, difícils de discernir; de tant en tant un motor que arriba, aparca, para: veus que baixen, es mouen, caminen amunt i avall, s'allunyen; tot seguit un motor s'engega, han pujat les veus, s'han tancat les portes, el llenguatge emmudeix, s'ha posat en marxa, comença a rodar, de dreta a esquerra, s'allunya buscant de nou el riu de l'autopista.

 
Respire, lentament, assossegadament. El cor que fa no res bategava amb intensitat s'aquieta. 

 
Com un fregament imperceptible, una suau brisa m'ha acarona la pell dels braços nus; res no es mou, ni una fulla, no fa ni un bri de vent. Respire, lentament, assossegadament; de nou la brisa, el fregadís a tocar de pell. Als llavis un lleu somriure. Respire més lentament, més assossegadament.

 

 

La première tassa humecte mes lèvres et ma gorge, la seconde brise ma solitude, la troisième fouille mes entrailles à vif mais n'y trouve que quelque cinq mille volumes d'étranges idéogrammes. La quatrième provoque une légère suée et tous le mal de la vie s'évacue par mes pores. À la cinquième, je suis purifié; la sixième m'emporte au royaume des immortels. La septième tasse – ah, mais je n'en puis plus! Je ne sens plus qu'un souffle de vent frais qui gonfle mes manches. Oú est Horaisan? Laissez-moi chevaucher cette brise légère qu'elle m'emporte au loin!

Okakura Kakuzô, Le livre du thé. Traduit de l'anglais par Aurélien Clause. 

Illustré d'estampes de Katsushika Hokusai.

Syncronique Éditions, 2013.