SOBRE LA CIRCULARITAT DEL TEMPS I ALTRES DÈRIES

Fa dies que tinc al cap capficada una idea: he de posar un títol al treball de fi de carrera i no en trobe cap adient. Cap, en el sentit que, com diu el encapçalament de la pregunta ha de ser el més curt possible. O siga que una paraula ha de voler dir tot el contingut. Sincerament, no hi ha manera. Necessite almenys una frase o més, perquè al cap i a la fi, el TFC tracta al voltant de les tres obres que he hagut de llegir de Vicent Alonso, Les paraules i els dies, Trajecte circular i Del clam de Jasó, amén dels moltíssims articles relacionats que hauré de llegir, que tracten el tema que he triat que parla de l'autobiografia tant pel que fa a la temàtica general com els que parlen de l'obra en qüestió. En realitat m'havia capficat amb el sintagma trajecte circular perquè em semblava que podia abraçar i envoltar moltes coses i encabir-les a dintre el cercle. Pot ser, però també pot ser són manies meues. Mentrestant aquest cap de setmana he estat en la Universitat d'Alacant en el VII Simposi Internacional de Literatura autobiogràfica. El coneixement del l'altre: Biografies i Retrats en la Literatura Catalana del segle XX, que se celebrava els dies 7,8 i 9 de novembre, la veritat és que m'ho he passat bé, m'he assabentat de moltes coses que desconeixia i d'altres he fet memòria. Un goig indescriptible. 

 

Dissabte vaig eixir de casa - Aiora- com els dies anteriors, però el meu trajecte no va ser d'anar i tornar com els dies anteriors, sinó que, bon matí, vaig eixir de casa amb la maleta – com sempre- per arribar d'hora, finalitzat el simposi vaig continuar camí, ara cap a La Vila a fer un encàrrec, després vaig continuar cap a Calp, a veure una part de la família.

 Un raig de sol penetra a través del fullam i il·lumina el tronc immens d'un dels arbres que hi ha al jardí de Correus en Alacant.

Era nit fosca quan arribàvem al Ràfol. Descans reparador. Diumenge, cap ací i cap allà, cap al vespre altra vegada reprendre el camí cap a la casa d'entre setmana, Aiora. Mentre tornava em va vindre al cap que el trajecte d'aquest cap de setmana també ha estat circular. De sobte, me n'han vingut al cap altres trajectes semblants, com ho era el passeig que en Alcoi hi ha - o hi havia – per costum de fer, la volta als ponts. De vegades es triava la modalitat de passeig curt, altres llarg, el primer era carrer amunt i avall, sant Llorenç- Generalíssimo fins al Pont de Cristina; el segon, el llarg aplegava fer la volta als ponts, això és Pont de Cristina, Pont de sant Roc, Pont de sant Jordi més els carrers que els enfilaven. O com la Volta a la Marina un altre itinerari circular. Era un trajecte típic dels estius, amb autobús, i els cistells amb la berena, que va acabar convertint-se en una excursió anys després en els nostres cotxes particulars. Des d'Alcoi a Alacant per a endinsar-se en les comarques de la Marina Baixa i la Marina Alta, enfilàvem els pobles de  sant Joan, El Campello, La Vila, Benidorm, Altea, Calp amb parades per a menjar fins a Pego, des d'allí  cap a Guadalest fins arribar a casa. Ja veus altres formes de viatges i tots en sentit circular, com el de Vicent Alonso que abasta el temps estacional, des de l'hivern, primavera, estiu, tardor, i novament l'hivern. El temps és circular, perquè es repeteix, però no és repetitiu en tant que anem modificant-lo a través dels nostres pensaments i accions.

Material que m'he portat cap a casa per consultar

En fi que encara estic pensant en el títol que hauré de posar.

Mentrestant, visquen les digressions per animar-me!

Un moll d'alçar clares m'ha donat la idea del trajecte circular. Una bonica metàfora. 

Colofó:

§ Hi ha gent, molta gent, que s'imagina que la inspiració del poeta ha d'enlairar-se cels amunt com el fum de la cigarreta en repòs.

Carles Sindreu i Pons.(2009). La klaxon i el camí. Edició a cura de Carme Arenas Noguera. Acontravent, Barcelona.

TEMPS DE CRISANTEMS

Un tros de sol al jardí

Durant tot el mes d'octubre el crisantem que tan orgullosa vaig presentar l'any passat com a exemple de subsistència a l'adversitat de l'oratge, de les calorades de l'estiu del 2012; enguany està que no en cap més, de flor. És a dir que en té tanta que sembla que les poncelles no tinguen lloc per obrir-se totes les que voldrien fer-ho alhora. Les altes temperatures dels darrers dies van arribar a pansir-lo un poc, i el goig que sentia per aquesta exuberant floració em va fer patir no poc. Perquè, un extrem tan gran, per a la planta, requereix un ambient adequat. De moment, l'oratge concorda amb els dies en què estem i el meu crisantem s'ha recuperat. Demà Tot Sants, castanyes, panellets i la Fira de Cocentaina. I és que de la planta originaria que vaig comprar fa dos anys, l'any passat després de florir, i amb els aiguats que va fer el mes d'octubre i novembre, només en va sobreviure un brotet minúscul, esquifit, que ningú haguera donat déu cèntims per què poguera sobreviure. M'hi vaig encomanar al cel, o millor als àngels que anaven deixant mostres de plomes pels voltants de la gerra. Enguany torne a mirar-me'l com un exemple de màxima supervivència. 

 

Aquest estiu mentre llegia el poemari Testament. Sonets de l'hort de les palmeres de Gaspar Jaén i Urban en l'entrada que vaig fer aleshores, vaig trobar aquestos versos tan bonics 

 

L'ANTIC JARDÍ D'ÍTACA

[...] la glòria del jardí[...]

David Jou

I al bell mig d'aquells dies, com un regal del temps,

vaig trobar un jardí, el jardí d'un poeta

com una ampla finestra de bat a bat oberta

a un migjorn de colors encerclat de palmeres.

I al jardí que trobava el temps em féu jardins,

massissos de geranis on no deixar memòria,

on passar com les flors, l'una igual a les altres;

ara que el temps matava, l'ambició finia.

Per a mi hi van créixer els rosers i les dàlies,

crisantems, estills, fúcsies, margalides i hortènsies

plantats amb goig i cura, cadascun en ser temps,

assutzenes del frare sant Pasqualet, pastor

que resava i ballava a la cova d'Orito;

territoris d'amor els seus ulls abastaven.

Un nou exemplar de crisantem acabat de de comprar

MANERES DE MIRAR A LA INTEMPÈRIE

Una de tantes maneres de mirar a la intemperìe

Fa uns quants dies rellegint poemes per a penjar una entrada al blog vaig ensopegar amb uns versos que Maria Josep Escrivà titula Poema a la intempèrie dins el poemari Tots els noms de la pena,

POEMA A LA INTEMPÈRIE

Fer un poema com viure

un amor clandestí.

De vegades ruïnes, de vegades

espina i al final poema ranci

d'impossibles.

Un poema com un petit problema

domèstic o queixa visceral

que en dir-la foradara muntanyes.

Com una soledat només meua

que mai enyore.

Com qui sóc, com qui mai

voldria ser.

Un poema urgent com un viatge

que només l'avidesa d'unes mans

assumiria.

Fer un poema com desplegar una àmplia

acció de gràcies, com respirar

una alegria primària.

Un poema com un adéu inajornable.

Un poema com un desig de pluja.

Fer un poema

despert com l'herba verda,

un poema tan fals com el no-res.

Un poema podrit com un remordiment

en el ventre de culpa original.

Un poema més mort que la nostàlgia.

Poema en va i poema nostre

com una taula compartida.

Poema pena, poema arrel, poema a la intempèrie.

Poema viu i indispensable com un arbre.

Fer un poema, doncs, com un amant

es busca en cada bes, igual que el solc

obri la terra

i la terra, encara tèbia,

des del seu silenci primitiu,

aviat l'oblida.

(Tots els noms de la pena, 2002)

Imparables. Una antologia. (2004). Proa. Barcelona.

però no sols van ser els versos tan bells i sensibles que em van robar el cor, allò que més em va cridar l'atenció, va ser el terme -intempèrie- que se'm va clavar al cap i no em deixava a sol i ombra. De fet se'm ocórrer buscar la definició exacta al diccionari per si podia aportar-me més llum, que inclou la locució adverbial a la intempèrie definida en el terme: A cel descobert, sense sostre ni recer. Una definició des de la qual intentava judicar l'escriptura dels versos que havia llegit i que no han parat de ballar-me pel cap. 

 

Casualment ha coincidit que els darrers dies he acabat de llegir l'assaig Trajecte circular, del professor Vicent Alonso amb una lectura atenta que ha fet que em tornara a fixar en la paraula -intempèrie- que, al llarg del dietari, nomena dues vegades. 

 

La primera vegada ho fa ben avançada la Primavera (V. Alonso, 2003:156) en un dels apartats “Más vale rostro bermejo que corazón negro” diu Alonso que «És cert que a l'ànima li costa fer-se notar», és a dir que segons com som cadascú, l'ànima treu cap, cap enfora de moltes maneres diferents, que V. Alonso diferència entre ànimes guerreres i transparents. 

 

De les «guerreres» diu que  

«costa endevinar ni un sol bri del que amaguen[...] L'ànima es resisteix a mostrar-se.[...] En canvi les transparents et faciliten - des dels ulls, els llavis o el somriure -, el viatge al món que hi ha darrere [...] és com si visqueren a la intempèrie. Però tots són l'esperó de proa amb què les ànimes – unes, més amables; altres, ben guerreres- es presenten.» 

 

La segona vegada que esmenta el mot intempèrie és cap al final de la Tardor (V. Alonso, 2003:256-257), en una dels les seccions que titula Espais  

«M'interessen les incursions en qualsevol racó de la psico-geografia, que, com li acabe de llegir al Julià Guillamon de La ciutat interrompuda, és la manera com, els situacionistes designaven l'observació sistemàtica dels efectes que els diferents ambients urbans produeixen en l'estat d'ànim dels seus habitants.»

 I continua més avall tot dient que 

«L'espai on visc o treballe sempre ha condicionat el meu estat d'ànim[...] però una cosa és viure en un espai més o menys agradable i una altra, de ben diferent, fer d'aquest espai l'objecte del teu pensament: un autèntic metaespai.[...]L'espai forma part de la nostra vida quotidiana i ajuda a configurar els nostres successius estats d'ànim.[...] del metaespai, com a concepte que és i no com a experiència viscuda, en solem fer generalitzacions. L'espai urbà, per exemple. En el meu cas, mai no he viscut la ciutat com un tot, sinó com un conjunt de llocs estimats, volguts, desitjats, entre veritables intempèries. Precisament perquè són entre intempèries, aquests llocs estimats també mereixen el nom de refugis.[...] Llocs i intempèries que, a més, arrosseguen tota la memòria de què dispose. Perquè els espais que vivim són el que ara són, però també el que foren, per nous que siguen. Tenen fragments de temps adherits i els estimem, o els odiem, perquè en aquests fragments sempre hi ha algun tros de nosaltres.»

 

Això ho diu Vicent Alonso en aquest dietari, però la veritat és que la seua poesia conté pinzellades d'aquest «tros de nosaltres» com les que es poden llegir en Del clam de Jasó.

VESPRADA A LA NAU

Els homes passen i les ciutats esbuquen recers deshabitats.

Enric Sòria

La ciutat? Només quatre o cinc llocs entre intempèries. Com aquesta vesprada al carrer de les ombres, sense geranis. Com aquest vidre. Ara, més fred que mai – on tantes vegades he deixat la mirada. Però sé que no estic sol, que l'atzar d'aquest novembre em pertany només en la minúscula proporció que mereix el meu silenci. Quina calma compartesc amb el vell que tanca llibre i ulls mentre s'engronsa? Per què em retruny encara el crit si fa temps que Zaratustra ha mort en qualsevol racó d'aquesta cova inútil?

No és lluny el lloc on vaig aprendre que és difícil saber i que el valor sempre és dels altres. I em reconforta l'orgull d'haver sabut traspassar el vidre i, allà dins, triar paraules contra el temps amb no sé quin garbell i llum fràgil i pols i peixets de plata. ¿n'hi haurà prou si dic: és meu el dolor i l'amor d'aquella vídua que es feria el pit i deixava sobre el cos de l'estimat els cabells que s'arrancava? ¿n'hi haurà prou si escric: per bé que després de tant i tant no hi haja ni un sol pensament capaç contra la mort, no estic sol?

Són meus dolor i amor i les paraules dels altres. Són meues les paraules contra el temps i aquesta immensa joia que cada dia creix entre intempèries.

Una altra manera de mirar a la intempèrie

Encara que allunyats en les formes, dues maneres d'acostar-se a la mateixa realitat, és a dir a la intempèrie. Tot seguit mire cap amunt, amb els ulls ben oberts per mirar-me la meua intempèrie i faig una inspiració llarga i profunda.

Post scriptum: Apunt de publicar aquest post me n'assabente que Poemes a la intempèrie és un poemari de Begonya Pozo que va guanyar ex aequo amb Vicent Ciscar el XXX Premi Senyoriu Ausiàs March de Beniarjó, nom que també porta el seu blog. De moment ho deixe ací. Queda per a més endavant una visita amb aquesta poeta.

UNES VACANCES AMB PASSEIG HORTOLÀ

Acabe de tornar d'uns dies de vacances, d'una setmana, per ser més exactes. Durant els quals he recorregut llocs propers, considerats tal vegada per molts llocs remots, però reconec que la dèria de buscar el més llunyà i peculiar no està barallat amb la proximitat.

Vaig eixir de casa estant trepitjant carreteres nacionals i autopistes, però les vacances pròpiament vam començar en el moment que ens vam desviar del trajecte suposadament establert, camí d'Artana. Ha estat aquest un recorregut que ha inclòs comarques d'alçada entre les quals, l'Alt Palància, l'Alt Millars, l'Alt Maestrat, per, finalment, anar a parar a l'Alt Urgell. Ai! amb cistell boletaire per si de cas.

 No n'estic segura, però els entesos dieuen que són ou de reig.

Primera parada a dinar, la població d'Eslida i des d'allí un no parar en sentit circular, voltes i més voltes. Natura i gent; gent, natura i algun que altre bolet, comestible.

Les vacances donen per a moltes coses, fins i tot per a manualitats.

En realitat el motiu principal del viatge vacacional ha estat el Parc Natural de la Serra d'Espadà, el meu gran desconegut, que m'estava esperant feia temps. El bosc de setembre encara no ha pres el color de tardor, però es veu acolorit per la quantitat de fruits silvestres que està madurant com les mores, les cireretes de pastor, o els gavarrons també anomenats grataculs o rosers silvestres.

Passege per multitud carrers d'un grapat de pobles. Allò que més m'ha sobtat és el silenci i la tranquil·litat que s'hi respira, en contraposició a les moltes portes de ferro que m'he anat trobant, ací i allà, que indiquen el tarannà de les seues festes, bous al carrer, en la majoria d'ells acabades de passar. Ara, però els carrers són buits, agranats i nets com si res haguera passat amb tot de plantes a banda i banda, falgueres, aspidistres i altres que ara no em venen al cap, que semblen donar la benvinguda al passejant, perquè de gent n'he vist ben poca.

He de dir que vist el poble de torn, sense importar la comarca, el passeig sempre acaba als afores, recorrent els minúsculs horts, delicioses composicions on s'encabeixen totes les plantes imaginables que omplen la cistella diària de cada casa amb un alt valor nutricional que els habitants dels pobles han sabut perpetuar amb el seu conreu. I així després d'un sucós passeig pel poble d'Aín m'he trobat un cartell a l'entrada en el qual hi ha un sonet escrit en homenatge a l'hort que m'ha semblat meravellós per deixar-ne constància com a record d'unes vacances impagables.

Aquest cartell està ubicat a l'entrada del poble d'Aín

Soneto a la huerta

Quiero plantar verduras en la huerta,

De esta plantación pende mi sustento:

Patatas, ajos, col, puerro y pimiento

Que un dia los veré cruzar mi puerta.

Buena oportunidad tienen, y cierto,

Los tomates y el cardo suculento

Que acude a los garbanzos, muy contento,

En la olla que a la lumbre tengo abierta.

Plantaré esto y mas cosas con ternura,

Que la tierra con abono hará el resto

Si el sol les quiere dar temperatura.

Escardaré las malas hierbas presto;

Tanto andará la acequia el agua pura

Que un dia acudiran gordas al cesto.

Zaca.

Un hort de plena tardor: cols, bledes, porros i roses.

UN ESCRIT DEMANA AUXILI PER A EIXIR DE LA PENOMBRA

Fa un parell de setmanes vam celebrar el naixement del meu nét, Joel. Va ser exactament, dilluns dos de setembre, que casualment va coincidir amb el dia del seu natalici, fa cinc mesos. Per a la celebració es vam ajuntar  la família més propera, per bé que la festa era en dilluns, i el ple no va estar al cent per cent, molt sovint difícil d'aconseguir. Per a tal ocasió, alguns dels presents vam escriure unes paraules per desitjar-li al festejat les millors coses possibles en aquesta vida que tot just acaba de començar. Del meu escrit vaig fer unes quantes còpies que vaig repartir als assistents i me'n vaig quedar una, la que havia de llegir. 

 

Fa uns dies, ma mare em va dir que una veïna de casa li havia demanat el full per fer-se una fotocopia. Sembla que l'escrit que li havia mostrat, li havia agradat, i casualment també tenia algun afer similar a la vista. 

 

La veritat és que el vaig escriure a corre cuita, perquè em van avisar de l'esdeveniment amb poc temps d'antelació. D'haver-ho sabut amb temps, haguera insistit per altres camins, però com que no tenia massa dies per fer-lo, vaig optar per transmetre en l'escrit les sensacions que vaig tenir el dia en què Joel va vindre al món. Acabat el text i amb una posterior relectura em va semblar un pèl sentimental tocat d'un poc de sensibleria. Pero... que dimonis!, si sóc així, que passa que de tant en tant una part de mi guaite cap enfora?

Com tants altres escrits, aquest ja havia anat a parar a una carpeta de l'ordinador i poca cosa més. Però després del comentari de ma mare i d'uns dies de reflexió, he pensat que si li ha fet paper a una avia, com jo, que també va ser mare, com jo, també li podrà fer paper a algú altre. Quin sentit té deixar el document a l'ordinador, amagat, condemnat a la penombra de per vida?.

 

Aquest no és el meu nét, però li té una aire.

A LES MARES. A MA MARE. I A LA TEUA, ROSANA.

A LES QUE ENS HAN PRECEDIT I A LES QUE EN VINDRAN.

Feia poques hores del naixement de Joel. De visita com estava, vaig voler afegir-me a la invitació que la llevadora va fer a les mares i els seus fills que, com Rosana, aquell dia es trobaven en la planta de nounats de l'hospital de Dénia. Com una més, vaig asseure'm en l'aula per escoltar les explicacions i els consells de les matrones que parlaven de les primeres relacions entre mares i fills, i, en concret, de l'alletament. Mentre la comare parlava tot explicant els símptomes que aniríeu tenint, de sobte, se'm van fer presents un munt de sensacions que em van eriçar la pell. Se'm van obrir les portes del bagul dels records. Uns records catalogats i col·locats a bon recer durant molts anys, com aquell qui diu, tota una vida. Que havent passat, com que són tan personals i subjectius semblen no importar ja a ningú. Records que només estan endormiscats, fins que, de sobte, el mínim detall d'unes paraules els desperta i tornen a reviure. Tot ix a la llum. El dos d'abril de 2013 va ser Joel. Fa anys, uns quants, van ser Andreu i Diego. I abans, molt abans vaig ser jo, i ma mare com a protagonista, i així podríem recular moltes generacions. Tot canvia i evoluciona, però el naixement d'un fill és sempre el mateix, perquè els sentiments que genera no coneixen les noves tecnologies. Encara és lluny que els aparells electrònics tinguen els mateixos sentiments que tenim els humans. Tot arribarà, però no a hores d'ara.

MIRABILIS JALAPA

Aquest estiu per a molta gent ha estat molt bo. Una calor continguda i amb mesura. No dic que no, però si confiava que el bany se m'allargaria tot el setembre, com altres anys, m'equivocava. Ja veníem d'un juliol no massa calorós. I a més d'una primavera plujosa que el camp agraeix, però el meu cultiu hortolà anava una miqueta endarrerit per l'època que tocava.

Em ve al cap que tots els anys en arribar mitjan agost ma mare sempre em diu el mateix refrany, “la Mare de Déu en el llit, prepara-li la jupa al teu marit” i crec que enguany potser tinga raó, les darreres tempestes han refrescat el final d'agost. Ja sé, que a tots els llocs no ha plogut igual, però, pam dalt pam baix, tots anem saturats d'aigua. Però si les tomaqueres i els alficossos no han pogut resistir tanta pluja, ho han agraït les cols, les flor-i-cols i els porros. Però el mes de setembre continua plujós, fa dies que passa un núvol i en tan sols uns minuts deixa caure un ruixat impressionat. M'estalvia un rec, i això haguera vingut bé a l'horta en compte de tanta aigua de colp com van tindre. Però l'oratge tan previsible per als que ens interessem pel temps que farà, en resulta imprevisible la quantitat que pot caure. De sobte he recordat uns versos dedicats a la pluja de Gaspar Jaén i Urban que no fa molt llegia aTestament (Sonets de l'hort de les palmeres) que diuen

!Com tremolen les fulles sota l'aiguat que cau!

Al sud la pluja és rara i ve com un miracle,

ompli d'aigua amb estrèpit els aljubs de les cases,

s'infiltra dins la terra, fa florir l'herba als camps

i prepara la vida dels animals i els homes.

[...]

La veritat és que tret d'alguns cultius que els toca anar acabant el seu cicle i s'assequen ben de pressa, la resta de plantes estan exuberants, verdes, tendres i plenes de flors, amb aquest setembre que ve a ser com l'abril i el maig primaveral, i una de les que trobe més bonica i florida és la flor de nit. Curiosament mentre altres flors es tanquen en anar-se'n el sol, el mirabajà les obre en fer-se fosc fins l'endemà que el sol torna a eixir i és quan desprenen el seu perfum característic. He recordat que fa anys vaig escriure uns versos que he hagut de buscar i treure'ls les teranyines. També perquè sense adonar-me'n he penjat en l'encapçalament del blog la fotografia de la flor de nit que creix ací i allà pel jardí.

 

MIRABAJÀ

Només la nit en què el Llevant mou,

m’arriben glopades flairants i embafoses

de les flors de nit.

És la nit en què evoque altres nits.

Les que foren de la meua infantesa

amb la mar per protagonista.

Com un caragol (de mar),

resseguisc llastres de perfums

salobres a vora platja.

Olors de menjars - olis refregits –

de cuines improvisades al ras.

Sentors de bars.

Contemple el pas lent de les dunes,

i espie les callades roderes

d'escarabats piloters a ple sol,

i els seus amagatalls secrets.

Guaite rogles de xiquets en la fosca

i freda arena.

Em venen remor de converses

que se’n fugen i

el mormoleig de l’onada infinita

que no para,

mentre s’engul els camins sinuosos

de les nostres petjades.

Per les butxaques sempre duc

llavors de mirabajà.

Instants en ambre/2005/2006 (inèdit)

HUI, ESTELLÉS FA ANYS. CELEBREM-HO

 Hui, 4 de setembre de 2013 Vicent A. Estellés fa 89 anys. 

M'ha agradat molt aquesta imatge d'Estellés que m'he permés prendre prestada, assegut en un banc i observant la gent que passa.

Cançó de bressol és un dels primers poemes que vaig llegir d'Estellés. Des de llavors m'agrada rellegir-la perquè, casualment, aquest també va ser el meu any de naixement i sempre he pensat que haguera pogut ser mon pare. 

 

Cançó de bressol

Jo tinc una Mort petita,

meua i ben meua només.

Com jo la nodresc a ella,

ella em nodreix igualment.

Jo tinc una Mort petita

que trau els peus dels bolquers.

Només tinc la meua Mort

i no necessite res.

Jo tinc una Mort petita,

i és, d'allò meu, el més meu.

Molt més meua que la vida,

amb va i amb mi se'n ve.

És la meua ama, i és l'ama

del corral i del carrer

de la llimera i la parra

i la flor del taronger.

Octubre, 1953

La nit, dins Obres Completes 1: Recomane tenebres.