LA TARDOR TOCA A LA PORTA

Carabassa de torrar i potimarró

S'ha acabat el temps de les cireres, de les maduixes, dels nispros, de les prunes, de les bresquilles, dels melons d'alger i dels de tot l'any, del raïm roig de cardenali i del blanc que en diem moscatell italià i rosetti. De les figues de la goteta la mel. D'omplir-se les butxaques amb atzeroles i gínjols mentre anem escopim els pinyols per tot arreu. 

Raïm de moscatell italià. Avellanes. Poma

Ara comença el temps dels caquis i les magranes. Dels codonys i del codonyat. De les avellanes, de les ametlles i les nous. De les pomes, de les peres i els perellons. De les carabasses. Dels moniatos. De les nesples. De les castanyes: crues, torrades o guisades. De les mandarines i les taronges. Ai, les taronges! Sense taronges, quin hivern més fotut passaria. Taronges, beneïdes i benvolgudes: menjades a gallons, o tallades en rodanxes. Espremudes en suc. O fetes amb melmelades. De qualsevol manera estan boníssimes. I de tant en tant una llima acabada de collir de la llimera del patí per adobar qualsevol menja o fer-se un suc cada matí en dejú.  

   

Atzeroles

 

Magranes

 

 

 

 

Llimes

ELS DIUMENGES PORTEN CUA

Hi ha vegades que t'instal·les en una burrera sense saber perquè, i, fins que no se te'n passa no deixa que faces res de res. Tot l'estiu escrivint i llegint, però com que estaves instal·lada en la burrera, res no t'ha semblava bo. Au!, ves a fer punyetes. Ja està bé, no, de fer el magüela. Ai!, eixa paraula que has dit... I com s'escriu? La busques al diccionari, però no la trobes.

Després de prop d'una setmana de temporal de llevant —dels que fan història—  hui, diumenge, continua encara ben núvol. Des de la finestra veus passar núvols i més núvols, negres com un cuc, i de tant en tant plou. No tens ni idea del total de pluja que ha caigut els darrers dies. Molts. Massa. Millor que ho haguera fet en dosis més xicotetes durant tot l'any. 

Al meu país la pluja no sap ploure,

O plou poc o plou massa.

Si plou poc és la sequera

Si plou massa és un desastre.

Tot seguit t'ha vingut al cap un refrany:

El setembre s'enduu els ponts o seca les fonts.

Tot el matí escoltant el reclam repetitiu dels abellerols. Un no parar de passar estols i estols, camí d'on? Tornen a casa després del temporal? O han avançat el seu viatge cap a terres africanes? No és cap a l'hivern que se'n van? Encara és mitjan setembre.

Has acabat de llegir uns quants llibres que duies entre mans. Ara toca triar-ne un altre. Però quin? Fa dies que mires títols, ningun et fa el pes. Mira que eres magüela! Vaja, vaja, altra vegada la parauleta al cap. Hauràs d'investigar el seu origen.  Mentrestant, ja pots mirar els llibres que vulgues, en tens un en ment que t'obnubila els altres.

DE NOU, VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

IV

Arriba, on soc, la gatzara, les veus,

el proclamat designe de la vida

en l'ambient salnitrós d'una platja,

acolorit d'ombrel·les flamejants

mentre uns balons innocents van i vénen.

(Misser Raimon ha anat enguany a Òstia;

l'ha acompanyat misser Joan Fuster,

i no m'han dut tan sols una petxina.

M'he  de queixar justament a Anna-Lisa!)

Ben dematí, m'he llevat aquest jorn.

He vist la mar encara sense sol.

M'he estat així, a la meua terrassa,

un temps incert, assegut i fumant.

No he pensat en res. Sols mirava; sols veia.

Mirava el mar com qui sap que mai més

no el creuarà en cap direcció.

Veia la lenta ascensió del sol.

M'he preparat un cafè carregat

i mentrestant alçava el bull, al foc,

m'he despullat i he anat a la dutxa.

Com agrair el do rabent de l'aigua?

Atarantat, al·lucinat de l'aigua,

com d'un amor de besades petites,

o com d'un vi de glopets demorats,

després he eixit com si fos d'una arbreda,

regalimant una aigua en els taulells.

Tot nu i pelut, però sense adonar-me'n,

he retornat, encara, a la terrassa.

Feia un sol bo, el primer del dia.

M'he complagut sentint-lo a sobre meu.

He vist, enllà, a la platja, una dona,

i de bon grat m'hauria masturbat

mirant el cos de l'estimable nuesa.

Me n'he adonat, de sobte, del cafè,

i amb passes grans he tornat a la cuina.

L'he pres a gust, intensament, com sempre.

Després he fet uns senyals sobre mapes,

llocs on he estat algun dia, o hauria

volgut estar. No he advertit que el sol

pujava, gran, i a la platja hi havia

vivacitat molt humana i diversa.

Ara he pres un penjoll de raïm;

menge, distret, mentre pose una coma

o trie cert adjectiu més propici,

car tinc  el gust de precisar molt més

i consultar sovint diccionaris.

El Fabra m'és força insubstituïble.

Ora Marítima dins Manual de Conformitats. Obra completa 3. Edicions 3i4, 1980.

Un any més, en aquest dia memorable del 4 de setembre, celebrem l'aniversari del naixement del nostre gran poeta Vicent Andrés Estellés. I cada any, em ve a la memòria que el vaig conèixer al poc d'haver-nos deixat. Com vaig poder viure tants anys sense saber de la seua existència? Això ja no té remei, però el que si en té és recordar-lo a tot hora.  

PREMIANT LA POESIA EN EL NOM DEL PARE MIRET: Joan Deusa Dalmau

Divendres passat, 19 de juliol, per segon any consecutiu, des del districte de Beniopa, gràcies a la iniciativa de Saforissims Societat Literària i dels festers de la Mare de Déu dels Desemparats, veïnat i amics ens vam reunir per a lliurar el II Premi de Poesia Pare Miret.

Si l'han passat l'organització va ser més pensat i fet, i ens van convocar en la plaça de la presó, enguany han tingut tot l'any per no deixar res a la improvisació, s'estrenava un lloc emblemàtic per als beniopers que coneixen per l'antic edifici de la Quadra. Res a veure en el que hi ha ara, i on tindrà espai per als assajos la banda i més coses. Ja ho anirem comprovant.

Després de recordar-nos qui era el pare Miret en la persona d'Emili Selfa Fort, les veus d'Isabel Canet, Josep Piera i Ferran Garcia-Oliver van omplir el pati amb un bon grapat de versos d'aquest benioper il·lustre. 

Però bé, enguany el premiat Joan Deusa Dalmau, com els finalistes i el premiat de l'any passat, Joan Manuel Matoses, han vist editats els seus poemes en una plaqueta que Edicions 96 ha fet per a l'ocasió. La portada llueix l'escultura que Josep Basset Alberola el seu autor, ha creat per a honorar aquest premi. Escultura es pot apreciar millor en el primer full de la plaqueta, i una explicació detallada del seu significat. 

EL PLOR DELS SAMARUCS

Escric des del balcó d'un apartament on veig un tros de mar.

rep cartes d'amics que m'escriuen a Barcelona, les llig.

tinc pocs diners i una bicicleta, i amb tot això

puc fer viatges a València i al centre de Gandia. 

Queden ja pocs iogurs i poca carn a la nevera.

Tinc, però, arròs, alls, pells de creïlla, potser una tomaca. 

Damunt de la taula tinc, també, paper, llapis, el Tirant

i llibres de Wittgenstein, quaderns blaus, quaderns marrons

sobre la certesa. 

Deixe tot el lirisme per a la vesprada 

perquè escric lentament una obra, escric, vull dir, les misèries

i, si tinc temps, isc a córrer a la platja, allà voreta mar,

quan l'ona morta des de l'arena és violeta.

o agafe la meua vella bicicleta i entre els caminals cap a Xeresa,

a la marjal on mon pare ara planta carxofes, alls i cull carabasses.

Quan vaig i quan torne, travesse el llac del Samaruc

i dic, amic meu, ai, amic meu, ja ha arribat la tardor

i els samarucs ploren i fan bambolles sota l'aigua dels llacs.

A vosaltres vos deixe la meua obra, els dic. 

I torne a casa sentint-los i ja no dic res i no hi ha res a dir

quan ha arribat la nit

i les dents esmolades del monstre

i l'espasa rovellada enlaire.

I ara, en un comentari molt personal, diré que quan l'autor va llegir-nos el seu poema al públic que estàvem a sota, no vaig acabar de copsar-lo del tot. Ha sigut quan, tranquil·lament, en casa, que me l'he rellegit que he pogut apreciar la qualitat d'aquest poema que, tot i que sembla senzill, de lectura fàcil, pla i directe, amaga la sensibilitat extraordinària d'una persona que veu i mira alhora tot el que té al seu voltant.

 

Jurat, autor de l'escultura, Josep Basset i Joan Deusa Dalmau guanyador del II Premi de Poesia Pare Miret 2019