Als
meus veïns: Ígor, Natasha i Yulia
Aquestos
dies he estat rellegint un dels darrers exemplars de la revista de
llibres Caràcters,
es
tracta del número 59,
fa cinc temporades que es va editar,
sempre
coincidint amb les estacions de l'any, aquesta és la de la primavera de 2012.
L’havia
llegida, però la tenia apartada i oberta per la pàgina que
m’interessava, tot pendent de redactar un escrit. És una revista
que m’agrada llegir a les nits, el moment del dia que més a gust
trobe la lectura, quan la casa i el que m'envolta s'ha aquietat, a
més els articles permeten llegir-se separadament, i anar-se'n a
dormir tranquil·lament sense calfaments de cap. Tot i que,
se'm va quedar gravat el
suggeriment que fa
un temps comentaven
en un canal de televisió, que he oblidat a hores d’ara.
Aconsellaven no fer servir aparells electrònics com ipads, tauletes,
ordinadors i altres, abans d'anar a dormir, ni per suposat fer-ho en
el dormitori perquè els pampallugueigs que emeten els dispositius
poden causar depressions, estrès o insomni. Argumentaven la noticia
amb proves fefaents, tot preguntant a alguns transeünts del carrer
pels costums habituals, i, on les opinions s'allunyaven respecte de
la informació que s'estava donant. Bé, això és com la polèmica
que es va fer servir fa uns anys referent als mòbils. Hi haurà qui
farà cas, però la immensa majoria passa d'aquestes enquestes, i
així ho volen les empreses del sector. Cadascú farà el que voldrà,
jo, per la meua part haig de dir que allò que més m'agrada abans
d'anar-me'n a dormir és repassar fulls, més que virtuals,
presencials, o siga tocar, palpar, sentir l'olor de paper i tot el
que envolta l'acte sensitiu. Així, com una boja, diria que
possessa, fullege, amunt i avall, en el que sembla que vagen a ser
els darrers vestigis de revistes en paper. No tindré problemes
d'emmagatzematge a casa, tot i que els problemes em vindran per altre
costat, que serà com guardar tota la virtualitat digital de què ara
gaudisc.
Un
dels apartats que més m'agraden, i, per on comence a llegir, és la
darrera pàgina, un poeta tria un altre, el qual diu que és el que
li ha agrada't i perquè, i tot seguit es pot llegir el poema en
qüestió. En aquesta ocasió el poema i el poeta d'aquesta estació primaverenca, li diuen Maximilian Voloixin, poeta rus ( Kíev, 1887-
Koktebel, 1932) i Laia Martínez ha estat qui l’ha triat. Que dir
d’aquest poeta?, per mi ha sigut un descobriment. Com molt bé
escriu Laia
Se’m
mira des de l’escriptori mentre provo de traduir-lo i em fa un gest
– s’enretira un floc espès de cabells grisos del front, com
dient que obri la finestra. Sense pensar-m’ho, l’esbatano i caic
de la cadira, d’un empatx cromàtic. Aleshores ell relaxa les
celles, se li enrojolen un pèl les vores dels temples, i assenteix.
El buit davant meu s’omple de blaus, l’aritjol del demati és
groc fluorescent, hi ha veus vermelles i una piuladissa rosa, i els
geranis tornen més verds. El simbolisme rus m’ha entrat a casa.
Però
allò que em va cridar l'atenció va ser veure escrit el poema en la
doble versió, l'original escrit en rus i la catalana. La veritat és
que se'm van anar els ulls darrere d'aquestes lletres estranyes que,
haig de confessar, vaig tenir l'ocasió d'aprendre un poc, escrites
en l'alfabet ciríl·lic, però he de dir que la necessitat fa fer,
més que no el simple interès, que en definitiva és el que a mi
m’ha impel·lit d'aprendre el seu alfabet i unes poques paraules.
Els immigrants que han vingut ací, han hagut d'aprendre una llengua
nova, tant si vols com si no vols, jo no en tenia la necessitat.
Però, aquest interès prové de la relació de veïnatge amb els
meus veïns, ucraïnesos, que des de fa uns anys s'han instal·lat al
costat de ma casa, van vindre a buscar feina i una vida millor. De
les converses que tenim de tant en tant, sé que a Igor li agrada la
lectura i en especial la poesia, se li enllumena el semblant quan em
diu noms de la literatura russa i ucraïnesa que jo desconec i em
parla de les seues obres. Una vegada li vaig deixar uns llibres de
poesia, però no en va poder entendre el sentit. Amb tot, és un
assidu visitant de les biblioteques, i de vegades es queixa que troba
poques traduccions d'autors en rus o llengües emparentades, com el
seu ucraïnès, perquè amb el viatge cap ací, es va deixar moltes
coses que no podia carregar. M’imagine que les biblioteques dels
pobles xicotets tenen el que tenen, i quan vols alguna cosa especial,
o ho has de demanar o has d'anar a una biblioteca més gran. Igor
busca la seua literatura que coneix millor que la nostra. Per això
quan vaig veure escrit aquest poema vaig pensar en ell i li la vaig
ensenyar. Se’m fa difícil explicar la cara que li vaig veure, i
com li brillaven els ulls d'emoció mentre la llegia. Tot seguit me
la va llegir en veu alta per comprovar com sonava la traducció
nostra. Perquè està clar que les traduccions, són això,
traduccions. Quan no queda més remei es lligen, però quan es pot
llegir en la llengua en què va ser escrita, això és un goig immens
i un plaer com no n'hi ha altre.
De
fet, des d'aleshores procure buscar-li traduccions perquè se senta
més acompanyat a casa nostra, i trobe a faltar menys sa casa i els
seus paisatges.
Максимилиан
Волошин
Я
вся — тона жемчужной акварели,
Я
бледный стебель ландыша лесного,
Я
легкость стройная обвисшей мягкой ели,
Я
изморозь зари, мерцанье дна морского.
Там,
где фиалки и бледное золото
Скованы
в зори ударами молота,
В
старых церквах, где полет тишины
Полон
сухим ароматом сосны, —
Я
жидкий блеск икон в дрожащих струйках
дыма,
Я
шелест старины, скользящей мимо,
Я
струйки белые угаснувшей метели,
Я
бледные тона жемчужной акварели.
Retrat
Jo
– tots els tons perla de les aquarel·les,
jo
sóc el pàl·lid brot d'un lliri salvatge.
Jo,
les restes de gebre, de l'alba miratge.
Jo,
dins la boira, un mar diürn d'esteles.
Allà,
on el martell de l'alba ha encadenades
baules
d'or lívides i morades,
en
velles esglésies, on el silenci s'envola,
vessant
de pinassa seca l'aroma.-
Jo,
xiuxiueig d'allò antic, lliscant-nos davant,
Jo,
el rierol que mor en un torb blanc,
Jo,
lluor líquid d'icones entre fumarel·les,
Jo,
tots els tons perla de la aquarel·les.
(Inèdit)
Altres poemes de Max Voloixin a Dels
troncs d'oliveres velles.
Lleonard Muntaner Editor. Mallorca: 2011. traducció de Gerard
Adrover i Laia Martínez i López.
PS:
Per diferents motius aquesta entrada he tardat molt a publicar-la.
Era una sorpresa que tenia reservada, però la qüestió és que
Igor, Natasha i Yulia se n’han hagut d’anar, temporalment, lluny
de casa. Esperem veure’ls aviat i tornar a compartir conversa i
amistat.
El
títol amb què encapçale l’entrada va donar nom a uns quants
escrits meus editats en el llibre de festes de Ràfol de Salem entre
els anys 2006/2010, que per motius aliens he deixat de publicar des
de llavors.
