A LA MARE

TOCAR MARE

i 3

 
T'escolte així parlar:
"Vine a la mare".
O "Què et faré a la nit per a sopar?"
Paraules amb caliu i alè. Tebiesa
de la sang fent-se llavis.
 "Vine a la mare".
A la infantesa em duies i em tornaves
creuant la processó de tots els sants i verges
als qui pregaves
per la filla petita i per la dona
quan la febre era el pou on m'enfonsava
o el cor em feia mal de veure i viure. 
"Vine a la mare".
I el mon era un manoll d'herbetes tendres,
una fira de nines
o el cel de pasqua blau de primavera.

Ara furte al silenci la veu teua
que es fa líquid calent dels rius que porte,
i les quatre paraules
vénen a mi per la cordial artèria
vers la vida que visc freda i ferida,
vers el món roig de sang, negre de pluja
o gris de cendra,
inacabable cendra de gent morta
cremada per l'oblit.

"Vine..."
Però mai més no puc tocar mare
ni oferir el teu cor als que no eren
fills en actiu.


Maria Beneyto. Poesia (1952-1993). Introducció i edició de Lluís Alpera. Edicions Alfons el Magnànim, 1997.

 Bulb d'amaril·lis

A LA MEMÒRIA DE JOAN VALLS I JORDÀ

LA MURALLA

Persisteix la muralla. Els déus sembla que ho volen.

L'edificaren ciclops de poderiu titànic

i ens cobriren el sol per tindre'ns més submisos.

N'era la llei pristina, el dogal que manava

formar en la renglera registrada. A la fi

sempre hem estat hereus d'una vasta ignomínia,

historiats en mites de mansuetud domèstica

i sovint vertebrats per lleis immesurables

i rituals pandèmics.

Predomina la fel

pujant fins a la gorja, minant les galeries

de la por més crispada, tot cercant sobreviure

una mica més lluny  del fàstic que ens ofega

el trist residu aspriu de l'esperança.

No podem amagar ja més l'oculta nafra

ni els documents secrets que ens acrediten

la fatigada rebel·lia.

A la fi som peces d'un joc d'escacs

en mans d'uns folls espectres que ens capgiren,

emmurallant-nos amb les velles llàgrimes,

tenint per horitzó l'eixorquia de sempre.



(Dins de la La rosa quotidiana). A cura de Lluís Alpera. Bromera, 1990.

PER SAN JORDI CELEBREM EL DIA DEL LLIBRE, PERÒ EN LLEGIREM TOT L'ANY

GIGANTOMAQUIA

Gigantes armados. Feros
braços girando 
moendo o tempo.

Armados girando. Círculos.
Cavalo e cavaleiro
em voo.

Feros braços. Gigantes
mais duros do que o 
delírio.

Braços implacáveis. Giros
implacáveis da loucura
destroçando o tempo. Luta
feroz e triste em seu ciclo. Moinhos.

(Cavalo e cavaleiro
em voo.)



GIGANTOMÀQUIA

Gegants armats. Fers
braços girant
molent el temps.

Armats girant. Cercles.
Cavall i cavaller
en vol.

Fers braços. Gegants
més durs que no el 
deliri.

Braços implacables. Girs
implacables de la follia
destrossant el temps. Lluita
feroç i trista en el seu cicle. Molins.

(Cavall i cavaller
en vol.)


Poesia completa. Orides Fontela. Traducció de Joan Navarro. Edicions de 1984. 2018

VERSOS QUE CONVIDEN A PENSAR

La flor convida la papallona sense intenció;

la papallona visita la flor sense intenció.

La flor s'obre, la papallona entra;

la papallona entra, la flor s'obre.

No sé res dels altres,

els altres no saben res de mi.

Pel no saber seguim el curs de la natura.

Gota  de rosada en una fulla de lotus. Daigu Ryokan. Edició i traducció de Natalia Barenys.  Pagés editors, 2001.

DIA MUNDIAL DE LA POESIA

 POESIA 

 Música de l’ànima, teixida amb paraules 

Espurna de vida, llum del coneixement,

que s’expandeix, dòcil, per tots els confins.

Música immortal que camina i vola

per la nostra terra i per tots els cels.

La canten els trànsfugues, els empresonats,

i tots els migrants que no tenen sostre,

la piulen plorant. Llàgrimes que cauen

tan endins del cor, que commouen l’ànima

dels àngels de Rilke, closa en la natura.

La fan trontollar. Música que atura

aquell caminant en veure la cigonya

i el seu vol rasant, sense cap frontera

que li barri el pas, puntejar lleugera

sobre la teulada que li fa de niu.

I ell no pot volar. Poesia. Música

de l’ànima, teixida amb paraules. 

Rosa Fabregat

LA DONA FINESTRERA

LA DONA FINESTRERA

Adelina s'apropà a la finestra, corregué les cortines, l'obrí i tragué el cap. S'escoltaven veus, però no reeixí a veuré ningú. També escoltà els lladrucs d'un gos. Per fi havien venut la casa, i, abans d'anar-se'n definitivament, havia volgut dedicar els darrers minuts per acomiadar-se de cadascuna de les vistes que cada finestra de la llar enquadrava. Aquella, per on cada dia es ponia el sol, era la darrera. Des que construïren al davant aquell xalet d'estil eivissenc, enlluernador, havia procurat mantindre les cortines corregudes.

No fou fins passats uns anys, quan comprengué que la blancor tan sols ho havia estat per fora. A dintre unes animetes deambulaven per les estances a les fosques: les persianes abaixades. La terrassa amb aquella gelosia que recordava les dels confessionaris. El que s'havia cuit a dintre: mai no ho va saber. Havia suposat alguna cosa, però poca cosa més: ni una discussió, ni una veu més alta que l'altra, ni un sol crit. Tan sols, silenci. Qui sap si una mirada de complicitat haguera estat suficient per comunicar el que les paraules no deien? Potser hauria apaivagat l'inútil malestar creat entre ambdues bandes.

Intuir-ho no va ser suficient. Mai hauria imaginat el patiment d'habitar-la. Ho va anar comprenent temps després de la partença: els uns per mamprendre una nova vida; l'altra, per a refer-la. D'aleshores els recriminà que sense demanar-ho, en aquest trajecte circular, li passaren el testimoni de la cursa.

Es retirà de la finestra i la tancà. Abaixà la persiana i corregué les cortines. Baixà les escales fins la planta baixa. Traspassà el llindar de la porta i la tancà definitivament.