divendres, 8 de març de 2019

LA DONA FINESTRERA





LA DONA FINESTRERA

Adelina s'apropà a la finestra, corregué les cortines, l'obrí i tragué el cap. S'escoltaven veus, però no reeixí a veuré ningú. També escoltà els lladrucs d'un gos. Per fi havien venut la casa, i, abans d'anar-se'n definitivament, havia volgut dedicar els darrers minuts per acomiadar-se de cadascuna de les vistes que cada finestra de la llar enquadrava. Aquella, per on cada dia es ponia el sol, era la darrera. Des que construïren al davant aquell xalet d'estil eivissenc, enlluernador, havia procurat mantindre les cortines corregudes.
No fou fins passats uns anys, quan comprengué que la blancor tan sols ho havia estat per fora. A dintre unes animetes deambulaven per les estances a les fosques: les persianes abaixades. La terrassa amb aquella gelosia que recordava les dels confessionaris. El que s'havia cuit a dintre: mai no ho va saber. Havia suposat alguna cosa, però poca cosa més: ni una discussió, ni una veu més alta que l'altra, ni un sol crit. Tan sols, silenci. Qui sap si una mirada de complicitat haguera estat suficient per comunicar el que les paraules no deien? Potser hauria apaivagat l'inútil malestar creat entre ambdues bandes.
Intuir-ho no va ser suficient. Mai hauria imaginat el patiment d'habitar-la. Ho va anar comprenent temps després de la partença: els uns per mamprendre una nova vida; l'altra, per a refer-la. D'aleshores els recriminà que sense demanar-ho, en aquest trajecte circular, li passaren el testimoni de la cursa.
Es retirà de la finestra i la tancà. Abaixà la persiana i corregué les cortines. Baixà les escales fins la planta baixa. Traspassà el llindar de la porta i la tancà definitivament.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada