LA DONA FINESTRERA
Adelina s'apropà a la finestra, corregué les cortines,
l'obrí i tragué el cap. S'escoltaven veus, però no reeixí a veuré ningú. També escoltà
els lladrucs d'un gos. Per fi havien venut la casa, i, abans d'anar-se'n definitivament,
havia volgut dedicar els darrers minuts per acomiadar-se de cadascuna de les
vistes que cada finestra de la llar enquadrava. Aquella, per on cada dia es
ponia el sol, era la darrera. Des que construïren al davant aquell xalet
d'estil eivissenc, enlluernador, havia procurat mantindre les cortines
corregudes.
No fou fins passats uns anys, quan comprengué que la
blancor tan sols ho havia estat per fora. A dintre unes animetes deambulaven
per les estances a les fosques: les persianes abaixades. La terrassa amb
aquella gelosia que recordava les dels confessionaris. El que s'havia cuit a
dintre: mai no ho va saber. Havia suposat alguna cosa, però poca cosa més: ni
una discussió, ni una veu més alta que l'altra, ni un sol crit. Tan sols, silenci.
Qui sap si una mirada de complicitat haguera estat suficient per comunicar el
que les paraules no deien? Potser hauria apaivagat l'inútil malestar creat entre
ambdues bandes.
Intuir-ho no va ser suficient. Mai hauria imaginat el
patiment d'habitar-la. Ho va anar comprenent temps després de la partença: els
uns per mamprendre una nova vida; l'altra, per a refer-la. D'aleshores els
recriminà que sense demanar-ho, en aquest trajecte circular, li passaren el
testimoni de la cursa.
Es retirà de la finestra i la tancà. Abaixà la persiana i
corregué les cortines. Baixà les escales fins la planta baixa. Traspassà el
llindar de la porta i la tancà definitivament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada