Sense
intenció d'espaiar-me sobre les bondats del curs de literatura que
l'Enric Iborra imparteix al Centre Octubre, cadascú dels assistents
sabrà valorar-lo a la seua manera i treure-li'n un profit personal;
per això només un breu apunt, ací al bloc, per deixar constància
d'algunes coses que em passen pel cap.
La
primera de totes el plaer i el goig d'escoltar l'Enric cada setmana,
motiu pel qual no em prenc la molèstia de prendre notes, si de cas
algun apunt escadusser, en especial dels llibres que va anomenant
mentre parla, que en són molts, també alguna data interessant que
em cride l'atenció per indagar pel meu compte de seguida que puc; i
això perquè sé que al cap d'uns pocs dies l'Enric fa un comentari
exhaustiu a la serp blanca sense deixar-se cap detall de tot
el que ha esdevingut en cadascuna de les sessions. He de dir que, de
moment, el que més goig em fa és comprovar que quasi tots els
llibres que anomena els conec, i algun fins i tot l'he llegit, cosa
que em procura un plaer indescriptible.
Fa
un parell de setmanes després de llegir i comentar Macbeth de
Shakespeare ens va dir que en les dues setmanes següents parlaríem
sobre Rabelais i a continuació de Montaigne. Tot i que de Montaigne
tinc els Assaigs que
Vicent Alonso ha traduït. He de confessar que no m'he llegit l'obra
completa, sinó que només de tant en tant em llig algun dels
capítols, ja que com que no és una novel·la es pot deixar sense
perill de perdre's en l'argument. Ara bé, en sentir el nom de
Montaigne, de seguida se'm va encendre un llum, i vaig creure que era
el moment per una lectura que tenia pendent es tractava de l'escrit
«La servitud voluntària»
d'Étienne de La Boétie, que Montaigne, com amic seu, va editar
després de la mort d'aquest. Un text que ha vist la llum juntament
amb la «Carta sobre la mort de La Boétie» i «L'amistat»
tots dos escrits per Michel de Montaigne. Fa anys que vaig comprar
aquest llibre, quan Quaderns Crema el va editar l'any 2001. Ja sé
que han passat molts anys, però confesse que de vegades compre algun
llibre que se'm passa de llegir, i no és fins que trobe l'ocasió
com ara de mamprendre'l. Doncs i perquè el vaig comprar aquest
llibre?
Enguany,
hem estat uns dies pel departament d'Òlt , hem pogut revisitar algunes poblacions i els seus voltants. Fa uns
anys vam anar-hi per conèixer de primera mà alguns racons
interessants, com per exemple la Dordonya després d'haver vist una
mini
sèrie a la televisió
francesa per practicar la llengua,
en què el protagonisme se l'enduia aquest riu tan cabalós situat al
centre-sud
de França, al
Migdia-Pirineus.
En
aquella ocasió el mateix viatge va
aprofitar per visitar Clarmont d'Alvèrnia, població
protagonista en la majoria de les novel·les d'Anne Courtillé, i
la seua catedral construïda amb pedra volcànica dels voltants. Més
enllà del que nosaltres coneixíem i anàvem a veure, sempre resulta
interessant descobrir
novetats, i és així com ens vam trobar visitant la població de
Sarlat, i al cap de poc d'haver-hi estat assabentar-me de la
traducció que se'n va fer de l'escrit de
La
Boétie.
Per això, enguany hem anat a cosa feta
a visitar Sarlat. Passejant pels seus carrers amb la gentada que hi
havia, per un moment vaig pensar que em trobaria per un cantó amb el
protagonista, i qui sap també amb el senyor Montaigne. La
veritat és que
els nostres viatges vacacionals a més de passar-ho bé, també
volen ser il·lustratius. I de fet, una altra visita que no podíem
eludir era tornar a Ròcamador i pujar les escales que fa set-cents
anys va pujar el nostre estimat
Ramon Llull quan va anar a pelegrinar
al santuari de la Verge Negra.
 |
| a mitjan escalinata es pot llegir aquesta inscripció |
