Acabem de passar un dia en la casa d’Aiora. Aquest hivern hem anat poc i la casa és freda com un marbre. A sigut un viatge llampec d’anar i tornar com un pensat i fet. Per això el lloc més acollidor dins de tot és la cuina i la terrassa. Molt especialment la terrassa. Hem obert de bat a bat les portes corredisses i hem deixat que la brisa entrara. Com els darrers dies, hui, també fa bon sol. El mes de març d’enguany acaba calorós i sec, poc a veure amb el de l’any passat, tan humit i plujós. Més cap a la costa ha plogut els darrers mesos, però en Aiora ja fa mesos que no ha caigut ni una gota. Es nota perquè no ix ni una mala herba i les poques plantes que hi ha al jardí estan embegudes per falta d’aigua. Després de dinar m’he assegut a llegir, al cap de no res l’escalforeta del sol convidava a tancar els ulls. No m’he resistit. Els tanque. A fora, en aquesta hora, no se sent res. Els ocells també deuen estar fent la migdiada. De sobte, un repic s’apodera dels voltants. No cal que òbriga els ulls. Pare l’orella. Torna el repic. Una vegada i una altra. Un picot tamborineja en alguna soca o arbre sec per a fer el niu prop de casa. Son difícils de veure, però ja fa anys que els he pogut seguir per seu renill que se sent a molta distància. M’ha fet goig saber que enguany farà el seu niu prop de casa. L’abril s’aproxima i cal tindre el niu a punt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada