A dia de hui, segons han dit les noticies, fa tres anys que el govern de la nació ens va comunicar que havíem de romandre a casa, sense eixir més que per a fer les compres essencials, durant quinze dies. Quinze dies que van anar prolongant-se per quinzenes fins que va arribar un moment en què em vaig descomptar i ja no recorde quantes en van ser. Els primers dies no van resultar pesats de passar, hi havia moltes coses a fer per casa, a més de la por i la incertesa que teníem per tots el que estava passant, però a mesura que el confinament va anar allargant-se i amb l'ai al cos pel futur que se'ns presentava va acabar resultant pesat i difícil d'assimilar. Potser si haguérem pogut preveure el futur no ens haguérem angoixat com ho vam fer. És veritat que encara no s'ha acabat, però ara respirem una miqueta millor. De fet, en moments, tant crucials només ens salva la paraula i si és escrita amb versos ens arriba al centre del cor fent diana com una fletxa.
L'altra cara de la moneda
Com balcons
que s'encaren
a la mar;
hi ha aquells dies
descarnats
en què sent
a la pell
com em va
corroint
una lenta
soledat.
Serena barca. Maria Josep Escrivà
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada