L’esperit
del temps
Martí Domínguez
“Tot
açò pertany a l’esperit del temps. Ernst Jünger, Notes
del Caucas”. Amb aquesta
citació d’aquest escriptor i filòsof alemany (titllat
d’anarcomarxista pels nazis i de protonazi pels comunistes), que ve
d’una idea que ja havia expressat Hegel i que feia referència a
“una força invisible que domina i configura la teua època: una
atmosfera cultural que impregna tot el teu temps gràcies sobretot a
la creació de coneixement racional i no amb les creences i
tradicions”, comença aquesta novel·la de Martí Domínguez,
professor de Periodisme a la Universitat de València i novel·lista
guardonat amb nombrosos premis, entre els quals el Premi Òmnium a la
Millor Novel·la de l’Any (2019) per aquesta obra.
Trobem
el protagonista, un naturalista austríac que havia estudiat medicina
per imposició paterna, però que es va especialitzar en psicologia
per poder aprofundir en el comportament, la psique, dels animals,
escrivint els seus records en un camp de presoners a Rússia, acabada
la Segona Guerra Mundial. Ha d’explicar bé les seves accions
durant la guerra, perquè del seu relat en dependrà sortir viu del
camp, o no.
L’home
no negarà mai la seva pertinença al partit nacionalsocialista, es
reconeixerà un nazi en tot moment, però anirà fent un seguit de
reflexions al llarg del detall dels fets en què va participar
directament o indirecta que podrien arribar a fer dubtar al lector si
l’acabaria declarant culpable, en el cas de formar part d’un
jurat en un judici per crims de guerra. Mitjançant el seu relat,
anirem veient el grau de participació que va tenir en totes les
situacions en què es va anar trobant. Sabrem detalls de què van ser
les Lebensborn (els centres de reproducció per aconseguir criatures
de pura raça ària) o dels procediments que utilitzaven els alemanys
per determinar si els nens i adolescents dels pobles polonesos que
anaven conquerint tenien trets aris o eslaus, i què en feien després
segons els resultats obtinguts. Sense experiència en medicina, farà
de metge en el front rus, en un exèrcit alemany abocat a una derrota
imminent. Acabarà fet presoner pels russos i així serà com el
trobarem a l’inici de la novel·la. I podrà sortir del camp de
concentració perquè aconseguirà convèncer el director que és:
“Un home penedit dels seus actes.” I, com una gran majoria dels
supervivents alemanys de la Segona Guerra Mundial, reprendrà la seva
vida com si res no hagués passat, ell i la seva dona, una altra nazi
convençuda. Podríem dir que un cop acabada la guerra havia reprès
el camí que havia deixat en els anys de la deriva nazi, com si
aquella època hagués estat un simple parèntesi, i es va arribar a
convertir en un autor molt popular a Àustria per les seves obres
sobre natura: “si durant el nazisme, jo propugnava que l’home del
nord no pot viure entre els murs d’una gran ciutat, que el priven
de perspectiva, ara aquesta mateixa idea la divulgava des de
l’ecologisme. I ningú no sospitava res”. S’havia tornat un
abanderat defensor de la naturalesa. I va continuar la seva carrera
d’investigador fins a guanyar fins i tot un premi Nobel. Patirà,
després de la concessió, perquè a voltes els periodistes ratllaran
les preguntes compromeses relatives al seu passat, però se n’anirà
sortint d’esquitllentes, com tota la vida ha fet amb tot. En una
conferència que farà a Moscou es trobarà l’antic director del
camp de concentració rus on havia passat quatre anys. El vell
militar li tornarà els seus escrits, totes les seves inculpacions,
el detall del seu passat nazi que havia aconseguit tenir amagat tots
aquells anys. Tots dos parlaran, justament, de l’esperit del temps.
L’antic comandant del camp de concentració li dirà que creu que
cal estar-hi molt alerta perquè “a causa d’ell es cometen els
grans crims de la humanitat”. I al nostre protagonista li sorgirà
el dubte. Porta massa anys enganyant tothom (i enganyant-se a si
mateix) i prendrà una decisió. Després d’aquella retrobada,
sentirà la necessitat d’enllestir un llibre on ho expliqui tot:
“Potser algun dia també puga redimir-me dels meus pecats”,
dubta. I tan sols amb això n’hi haurà prou?, podrem pensar
nosaltres, que fins aquí ja haurem pogut llegir, amb tot el seu
detall i cruesa, el relat de les seves implicacions amb el nazisme.
Ens
farà reflexionar perquè, podríem amagar el cap sota l’ala tota
la vida i pensar que aquí no ha passat res, amb un passat com el
seu? Deixar-nos endur per l’esperit del temps, ens eximeix de les
conseqüències dels nostres actes particulars? De fet, és el dilema
que planeja sobre la novel·la constantment. I també hi ha latent
una pregunta que potser ens hem fet alguna vegada: què hauria fet jo
si hagués estat veïna d’un camp d’extermini nazi? Hauria mirat
cap a una altra banda? M’hauria vist immersa en aquell “procés
de ceguesa voluntària col·lectiva” que va ser el nazisme a
Alemanya? Probablement molts de nosaltres ens hauríem deixat portar
per l’esperit del temps, també, si ens hi haguéssim trobat.
Exactament el mateix que li va passar a aquest ornitòleg austríac,
un home que, en els moments més crus de la batalla al front rus,
encara trobava estones per dedicar-se a escoltar els ocells.
Pilar
Castel Soler
L’esperit del temps. Martí Domínguez.
Proa. Barcelona, 2019.
