LA TROBADA D'ESCOLES EN VALENCIÀ TRAVESSA LA VALL D'ALBAIDA

 

Enguany, Escola Valenciana i la Coordinadora de la Vall d’Albaida per la Defensa i l’Ús del Valencià han concedit al CRA de Carbonera l’honor de ser els amfitrions de la Trobada d’Escoles en Valencià de la Vall d’Albaida. Així que els belgidans, els beniatjarencs i els otosins han preparat moltes activitats per a rebre a tots els qui vulguen visitar-los els propers diumenges dels dos caps de setmana vinents, 30 de març en Beniatjar,  6 d’abril en Otos.

Com tots els anys, de ben segur que no faltaré a l’esdeveniment, ara no tinc fills en edat escolar, però m’agrada mantenir aquesta relació amb el món de l’escola i veure com creixen i s’enforteixen  els vincles entre tots, nens, pares, mares, famílies, coneguts. 

TOTS A LA TROBADA!

Ai! Alguna sorpresa preparen en Beniatjar. Per si de cas jo vaig preparada amb un quadre de ganxet de trenta x trenta. Aquesta va ser l’ordre. Ja vos diré.

Ja veieu estic feta una crafty. Encara que aquesta parauleta la trobe una miqueta estranya, però vaja no és que la diga jo, sinó que és la resta de la gent la que la utilitza per sobre d'altres que es podrien utilitzar. 

 

 

 

TAN SOLS LA PARAULA NUA

La portada de la nova reedició

 

PASTORETS I PASTORETES

Ontinyent (València)

Pastorets i pastoretes

ja podeu aparellar

sabatetes i calcetes

qu’al Jesús, qu’al Jesús

ham de acurtar.

Enguany he triat una cançó que porta per títol Pastorets i pastoretes  que he trobat al llibre de Cançons populars valencianes. Ontinyent i Bèlgida on s’explica que els nens d’Ontinyent la canten els dies de Nadal pels carrers mentre demanen l’Aguinaldo. Llibre que  darrerament s'ha reeditat gràcies a l’Associació de Veïns el LLombo d’Ontinyent amb el suport de la Institució Alfons el Magnànim, de l’historiador Antonio Calzado, del Conservatori Professional de Música Josep Melcior Gomis i de La Taska.

BONES FESTES A TOTS.

DONA, MARE I UN GRAPAT DE COSES

Divendres de la setmana passada, 28 de febrer, com tots els anys vam celebrar el sopar dels socis i col·laboradors de l'IEVA, i com cada any es va donar el premi fer comarca que l'assemblea anual de l'Institut d'Estudis de la Vall d'Albaida escull entre persones o entitats que han destacat per seu dinamisme envers la comarca. Enguany, el premi l'han rebut el Col·lectiu de Dones Malva tant pel que aglutinen com per que compleixen vint anys d'existència, i des d'on han anat fent un grapat de coses al llarg d'aquestos anys. Coneixia aquesta col·lectiu de fa temps, però mai se m'havia ocorregut comprovar que feien fins que aquestos dies he estat tafanejant per la seua pàgina web. 

Remenant calaixos m'he trobat aquestes preciocitats de ganxet que al llarg dels anys m'han regalat i que he anat guardant. Uns agarradors que la tia Maria feia a tots els nebots,  amics dels nebots i resta de la família.

 

 

Una altres agarradors que la veïna Mercedes, que passa els hiverns en Barcelona i els estius als poble,  ens ha fet a tots els veïns del barri on vivim.

Un pot de ganxet per posar les culleretes del cafè amb un pot de vidre de iogurt, un altre  per embolicar una pastilla de sabó que vaig rebre a canvi de regalar un ordinador i posar en servei.

  Ho aprofite, hui, Dia de la Dona per felicitar-les amb uns versos de Teresa Pascual que des que els vaig llegir torne de tant en tant perquè em suggereixen moltes coses. En aquest moment aquestos versos són un homenatge a totes les mares que ens han precedit.

L'OBLIT NO ARRIBA A TOTES LES ESTANCES

L'oblit no arriba a totes les estances

i en elles, mare, vas guardar la por

creient que els teus fils mai la trobarien,

i hui que em veig servint-me dels teus gestos,

que el meu horror se sembla tant al teu,

que puc, com tu, sofrir que els ulls es perden,

oberts, cansats, i vells de repetir-se,

sé que en secret i quan ningú mirava

ens deixares les claus al replanell.

Curricullum Vitae

Eumo i Cafè Central, Barcelona, 1996.

Una funda per guardar el  paquet de mocadors de paper que la tia Vicentica sempre tenia a punt per regalar en qualsevol compromís que se li presentara.

 

 

I finalment, la meua modesta aportació de ganxet. Unes flors diminutes que vaig fent amb tota classe de materials que trobe per davant i vaig  penjant-les per les finestres

LES FLORS DE L'HIVERN

Reconec que darrerament vaig una miqueta atrafegada, estic enllestint el treball de final de carrera. Són, per mi, paraules majors! perquè al cap i a la fi haig de demostrar tot el que he aprés al llarg d'anys, molts, ho reconec, però no és el mateix la distància amb el centre d'estudi, ni l'edat amb què vaig començar, tot i que res a dir amb el ànims, a hores d'ara, me'n queden per a bona estona.

Violers

Somriu, el violer groc,

enriolant de flaires els somnis,

les condormides narius hivernals.

De tant en tant quan m'ho permet l'horari que m'he imposat em passege per alguns blocs i tafanege el que s'hi diu per la xarxa. Fa uns quants dies vaig llegir l'entrada de l'amic AlfredRussel, en la que parlava de les flors d'hivern. Haig de confessar que tinc predilecció pels violers, de tots els colors, que floreixen en ple hivern i alegren la cara menys amable de l'hivern. Enguany, aquestes plantes hivernals les tinc un poc oblidades, més que això diria que me n'havia oblidat de mirar-les i controlar la seua floració, que per alguna estranya raó sembla un poc endarrerida. Aquestes plantes cal anar replantant-les de tant en tant perquè les mates envelleixen, i es tornen desarreglades. En acabar la floració, procure collir les baines que contenen les llavors abans que s'obriguen, i s'escampen les llavors, ja que si no ho faig acaben eixint en llocs no desitjats,  sobretot, en les zones de pas.

Hortènsies d'hivern

De fet, des que vaig llegir les paraules de l'Alfred m'ha fet alçar el cap i mirar més enllà,  fixar-me en les flors hivernals, tant en els violers com en les hortènsies d'hivern o en els pensaments. El jardí hivernal té una estranya bellesa que no té res a envejar a les altres estacions de l'any, perquè al cap i a la fi compleix la seua comesa, descansar per al temps que ha de vindre, i mentrestant comprovar com són d'atraients els colors  d'aquestes flors i com de saberudes les abelles que venen a passejar-se atretes per la flaire que desprenen.

Pensaments

LA FORÇA DE LES PARAULES

Això és i no és. Un bon dia...hui mateix, o va ser ahir? Qui sap. 

Un bon dia ensopegues amb un titular que et crida l'atenció per ser de qui és, Martí Domínguez, ets lectora tan dels seus articles com dels seus llibres, El fracassat i El somni de Lucreci romanen a la tauleta de nit esperant el seu torn de lectura, ara acaba de guanyar el Premi Llegir, que la Fundació Bromera promou, per un article en què parla de la importància de la lectura, el llegeixes i et fixes en detalls dels quals no t'havies apercebut fins ara, com que aquest es reforça en un llibre de Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, i penses en quants anys fa que coneixes eixe títol i mai no has tingut la pensada de llegir-lo. Ara, però, darrerament se t'ha creuat un altre títol semblant Les paraules i els dies de Vicent Alonso, el nom del qual tota la crítica del moment li va atorgar procedències ferraterianes, i no acabes de saber ben bé a què es déu, i penses que potser és el moment adequat de llegir-lo per arribar a comprendre coses que se't queden opaques. 

Un bon dia t'arriba a les mans la revista Caràcters, pertany al número 65, que el carter et deixa a la bústia en cada nova estació. Una revista en paper, com poques en queden, ensumes la seua flaire i l'obris amb l'expectació que dóna una funció a punt de començar. Aquest dia ensopegues amb un text, d'una escriptora que et sona, però no saps de què, només saps que a tot no es pot arribar. Però també saps que de tant en tant, hi ha dies de sorpreses ben agradables que no te les esperes, però que agraeixes enormement. Li diuen Raquel Ricard, i aquest mes li dediquen les pàgines centrals, i per presentar-se davant dels lectors escriu un text. I mentre furgues en la memòria el nom que acabes de llegir, inicies la lectura. El text que escriu és un text que parla d'altres textos, perquè al cap i a la fi, ella es remet a altres textos per contextualitzar el que vol explicar, i així a través d'escriptores com Virgínia Woolf i els seus textos sobre l'escriptura i sobre l'art de creació, ens conta una història molt bonica. Un conte de contes. Més endavant ensopegues amb un altre nom, Clarissa Pinkola Estés, que desconeixes per complet, i acaba el text amb Jo March un altre nom que malauradament també desconeixes. En aqueix precís moment sents una emoció continguda que et fa llegir-ho una vegada, i una altra, i una altra. Te'n fas un fart de llegir-lo. És un moment en el qual tot sembla haver-se paralitzat per assaborir aquestes paraules, per dedicar-li tota l'atenció que es mereixen. De sobte et sents feliç, sí, molt feliç. De seguida corres a buscar els altres, tots els que hi han tingut alguna cosa a veure.

I abans res no se t'oblide d'aquest preciós instant, el deixes per escrit, i així ja se't permet d'oblidar-ho. Bé, això si pots.

ESPRIU PARLA DE VINYOLI

 

Salvador Espriu

 

Durant tot el 2013 hem commemorat el centenari del naixement de l'escriptor Salvador Espriu, Arenys de Mar, 1913-2013. A hores d'ara, començat el febrer del 2014 les darreres activitats s'afanyen per acabar, tot i que aquestes coses, ja se sap, mai no acaben si u no vol. Quan va començar el 2013 vaig pensar que a més d'anar llegint poemes de l'autor, també volia llegir l'obra de teatre Antígona. L'Antígona de Sòfocles la vaig estudiar en l'assignatura de La representació teatral, i se'm va quedar el cuquet de llegir la d'Espriu, tal i com ens va dir el profe que férem més endavant, en acabar el curs. Com passa sovint hi ha assignatures que es recorden pel professor, que a més d'ensenyar sap com transmetre els coneixements per mitjà de les seues dèries, en aquest cas, teatrals, cap als alumnes. Així doncs, després de Sòfocles tenia pendent Espriu. I, per fi, li ha arribat l'hora. Ha estat un goig la seua Antígona, sobretot escoltar els diàlegs dels personatges que Sòfocles només insinua. Mentre llegia a Sòfocles el pensament em rosegava per dins preguntant-me perquè ha fet o dit això o allò, en compte de fer açò a allò altre?. En Sòfocles se'm van quedar diàlegs a mitges. Espriu els acaba, això si com ell va pensar que podia haver estat. Per això fa dir en un passatge uns versos en la veu de Creont que són per reflexionar,

CREONT

Convé al poder sorgit d'una dura contesa
vetllar que no es revifin vestigis de caliu
sota la cendra. Cal que dicti cruels lleis
per mantenir en silenci els llavis del vençut.

Després d'aquesta fabulosa Antígona, se'm va creuar pel mig el film Laia, una novel·la de les primeres que vaig llegir fa moltíssims anys, de la qual se'm va quedar gravada la prosa  amb què Espriu la va escriure. 

Joan Vinyoli

Comença l'any Vinyoli. Com diu Xavier Macià al pròleg de l'Antologia poètica d'Edicions 62, que és la que jo tinc de l'any 1999: per la seva banda, Salvador Espriu, ja arran dels seus primers reculls el va considerar “una de les vocacions líriques més pures de la poesia catalana actual” va destacar que “Vinyoli ha sabut veure el nostre país i escoltar la nostra llengua despullats de tot sobrer element en llor especial nuesa: privilegi dels autèntics lírics”.

Doncs, així, amb aquestes paraules Salvador Espriu dóna la benvinguda a Joan Vinyoli. El juliol de 2014 se celebra el naixement del poeta i des d'aquest blog un poema per començar,

RUNA

Mira: jo sóc una paret. Els pares van alçar-la
maó sobre maó fins a la mida
que veus, una paret de casa humil.
Fixa't com es clivella,
com van esfondrant-se a poc a poc amb sord,
feixuc estrèpit.

Però ja a terra tot,
amb mans obreres de paraula,
nit rera nit,
pacientment plego runa
i novament edifico.

PS: Quan ja havia escrit aquestes ratlles per publicar-les, rellegint Trajecte circular de Vicent Alonso m'he topat amb les paraules sempre amatents i dialogants de l'autor, amb les quals m'he detingut:

Impossible i poc aconsellable, portar damunt un poeta sencer. Els qui ho intenten[...] no neguen d'immediat tota possibilitat de diàleg? [...] Aquest es genera més fàcilment des de la repetició literal d'un sol fragment, d'aquells que, sempre a punt, t'ofereix la memòria.

UN ARBRE NU

Una ametller que vol començar a florir. Si t'acostes se li intueixen els capolls. I encara li queda alguna fulla enganxada. Aquest matí de sol radiant de passeig entre el Ràfol de Salem i Castelló de Rugat.

Un arbre nu
Sauf une feuille
Qui tient toujours

Un homme nu
Sauf une visage
Qui ment toujours

Abattre l'arbre
Pour qu'elle tombe

Et tuer l'homme
Pour qu'il soit vrai ?

Pierre Emmanuel (1916-1984)

  Quatre fulles els queden a aquestes branques de xop.

Fa uns quants dies. Quasi diria que des que va començar l'any que aquestos versos se'm van quedar fixats en la ment. Pertanyen al llibre titulat L'arbre en poésie, Gallimard Jeunesse que vaig comprar l'estiu del 2012 quan seguiem les passes de Stevenson i el seu Voyage avec un âne dans les Cévennes, em va captivar el tema que tractava, tot i que els poemes que l'il·lustren pertanyen a poetes francòfons. No importa, m'agrada fullejar-lo i llegir els versos que altres poetes han dedicat als arbres. Me'ls repetisc constantment. Els darrers dies ha bufat un vent que s'emporta les pedres. Alce el cap i mire com el vent sacsa el brancatge despullat dels arbres. Encara queda alguna fulla que es resisteix a despendre's de la tija amb què s'aferra a la branca com una llepassa: no em soltaré, no me n'aniré, sembla voler dir. 

Pierre Emmanuel, és conegut, segons diu en les poques ratlles que li dediquen a sota del poema, com un dels grans poetes de la Résistence. En aquestos versos deixa veure l'estreta relació que mantenia també amb el cristianisme. La traducció del poema no sembla difícil, tot i que no m'ho he proposat, m'agrada llegir-lo tal com està escrit. 

Fulles seques amuntegades a les voreres del camí.