diumenge, 29 de març de 2020

UN DOL AJORNAT

Aquesta setmana ha faltat Dolores Expósito. La tia Dolores del Carrenou era la persona més vella del poble, 98 anys, i una de les més estimades. El seu bon humor contagiava a qualsevol que tocara a la porta. Va ser l’any 2017 que se’m va ocórrer fer un escrit sobre ella per al llibre de festes d’Otos. Un bon dia vaig tocar a la porta carregada amb la càmera de fotos i una gravadora. Va ser ella qui em va obrir i em va fer passar a una habitació que dona al carrer on ha fet vida els darrers anys. I allà, ben assegudes, vaig començar a estirar-li de la llengua, cosa que no feia molta falta perquè li agrada molt xerrar, tenia tantes coses per explicar... 
 
Els darrers temps no s’estava de repetir una i mil vegades les peripècies viscudes en la seua dilatada vida. En poc de temps havia rebut diverses visites interessant-se pels seus records. D'aquestes visites hi ha un parell de documentals. L'un titulat «L’any deu. L’emigració de la Vall d’Albaida a Argentina» on la podem veure, a partir del minut 21, que el nostre cronista oficial Dani Alfonso va incorporant en el seu quadern que podeu visitar.



 
L'altre documental porta per títol «La vida a Otos al s. XX» que es va presentar l'estiu passat per les festes d'agost.
 
Des d’ací acompanyem en el sentiment a la família per aquesta pèrdua. 
 
Trobarem a faltar el seu somriure. 


 


De portes endins: Dolores de Liodoro


Dolores, als 20 anys


A la memòria de Palmira Santamaria Olivares

Estic segura que en Otos hi ha pocs veïns que quan lligen el nom de Dolores de Liodoro —la tia Doloretes— no sàpiguen de qui estem parlant. Sobretot després d'haver-la vist asseguda en primera fila el dia de la presentació del documental «L'any deu. L'emigració de la Vall d'Albaida a l'Argentina», que fa uns mesos es va exhibir en el Palau, gràcies als promotors d'un projecte, covat de feia temps, entre els quals l'amic i conegut Casimir Romero, sobre les repercussions que la fil·loxera va tindre tant en Otos com en la comarca. Doncs, tot açò que he explicat a grans trets era per entrar en matèria d'una pregunta que, de feia un temps, em rondava pel cap. Com es va prendre Dolores el retorn, de Buenos Aires a Otos?. De la xiqueta de sis anys que se'n va anar, a la que tornava feta una joveneta de vint anys. No és el mateix que se'n vaja una persona adulta que, en aquest cas, una xiqueta. Ja se sap que les vivències de la joventut ens deixaran marques inesborrables en la memòria.

La tia Dolores va nàixer en Otos, l'any 1922, actualment, té 95 anys. Darrerament ix poc de casa, però agraeix qualsevol visita que toque a la porta de sa casa. I com sé, de bona tinta, que li agrada molt xerrar, doncs, em vaig prendre aquesta llibertat. Ha sigut ella mateix qui, amb el bon humor que la caracteritza, ens ha obert, i ens ha fet passar a una saleta on pràcticament fa vida. I sabeu que estava fent? Llegint. I, sense ulleres. No direu que, a aquesta edat, fa enveja. I que llig la tia Dolores? La premsa, sí, sí, com ho sentiu, la premsa. La tia Dolores li agrada estar ben informada de tot el que passa pel món i més. Sabem que se'n va anar a l'Argentina amb el seus pares, però voldríem que ens contara alguna cosa més d'aquell període de temps, i sobretot de quan va tornar. Dels anys viscuts en l'Argentina li ve l'interès per la lectura, premsa inclosa «quan vaig tornar a Otos, el que més enyorava era llegir la premsa. Em trobava incomunicada» ens diu apesarada. A la tia Dolores li agrada molt llegir, una de les seues lectures preferides diu que són «Els records Guinness». També diu haver llegit la Vida de Segrelles un grapat de vegades «estic segura que més d'un no l'ha llegit, i ni tan sols el coneix». Però també sabem que, no fa massa anys, la nostàlgia d'aquells anys de joventut se li havien convertit en una espineta clavada al cor, i, finalment, després de cinquanta-dos anys de deixar aquelles terres va tornar a xafar-les, i amb un ulls que li fan pampallugues d'emoció «es declara argentina de cor», mentre ens ensenya un passaport tot segellat «mira, mira quants fulls tinc plens. Mira si he viatjat en esta vida». La veritat és que aquesta dona és un doll de conversa, i mentre entrem a la saleta ja ens va contant un grapat de coses, alhora que se li van encenent els ullets amb tants records com li venen al cap. Però... a poc a poc, li hem dit, posem ordre en la conversa (i no pot evitar riure's del que li hem dit).

La crisi econòmica dels anys deu va forçar l'emigració massiva de molts sectors de la població. Segurament, els que menys tenien a perdre, i els més atrevits van pegar a fugir de seguida que van veure la cosa malparada. Es pot dir que, l'efecte crida va funcionar, i, van ser molts els veïns d'Otos que van anar travessant l'oceà cap a aquell continent, on segons deien hi havia feina i es guanyaven bons jornals. Això si, sempre amb intenció de tornar, per bé que alguns van quedar en el camí, i altres sense haver-s'ho proposat es van quedar. El fort de l'emigració dels efectes de la fil·loxera ja havia passat, però la necessitat d'arreplegar uns dinerets per comprar terres i poder ser més autosuficients ha sigut una assignatura pendent durant dècades. Per això l'emigració en pobles com Otos ha estat sempre en el punt de mira. Els pares de Dolores, el tio Eliodoro Expósito —el Forner—, i la tia Dolores Monzó —la Xima—, com altres veïns també van decidir provar fortuna a l'Argentina. Així que, primer va ser el matrimoni, i al cap de poc, van tornar i es van endur la filla, Dolores. Això era l'any 1928, acabava de fer els sis anys. Al cap de dos anys, quan en tenia huit, va tornar a Espanya, per tornar-se'n a anar altra vegada al cap de dos anys, ara amb els oncles Jaime Tomàs Gramaje i Consuelo Monzó, germana de sa mare, aleshores tenia deu anys. A Buenos Aires van passar un grapat d'anys. Anys de treball dur, però recompensat pels jornals, que era el que havien anat a fer, mentre estalviaven: la mare cuinera en una casa «vivíem en un apartament de la mateixa casa en la que treballava ma mare»; el pare, primer en la Unión Telefónica, més endavant en el metro, conegut com el Subte. Els anys viscuts allí van coincidir amb la construcció d'una línia de metro que va quedar per a la història com a «La línea de los españoles». La Compañía Hispano-Argentina de Obras Públicas y Finanzas, més coneguda com la CHADOPyF, presidida per Don Rafael Benjumea y Burín, conde de Guadalhorce, amb capital alemany, de la qual es contaven moltes i fosques històries tan semblants a les que ara mateix, malauradament, tots coneixem per la premsa, si no és que ens haja tocat de més a prop. Tot i que, la grandiositat de les construccions van merèixer l'admiració dels portenys d'aleshores «les parets de les estacions estaven enrajolades amb paisatges d'Espanya. Era preciós». Sempre, però, amb el cuquet del retorn a casa. En Buenos Aires, Dolores va créixer feliç, va anar a l'escola, va aprendre de lletra, i finalment va anar a una acadèmia a aprendre costura i confecció «vaig estudiar corte i confecció. No m'agradava massa, però alguna cosa havia de fer. Allí tenia amigues. I de tant en tant se n'anàvem d'excursió» comenta en alguns moments de la conversa. Van passar els anys trenta i van començar els quaranta. I, en plena Segona Guerra Mundial, se'ls va ocórrer que volien tornar al poble, l'enyorança els tenia capficats. Amb vint anys Dolores va travessar novament l'oceà camí d'Otos. Al darrere deixava el bullici dels carrers, la vida social, els cines, els teatres, els estudis, les amigues. Llavors, com apuntava a començament d'aquestes línies. Quines coses li van passar pel cap a Dolores?

Allà, a Buenos Aires, tot va ser bo i bonic. Mentre els pares treballaven per a que a ella no li faltara de res, vivia feliç. Quan van arribar a Otos es van trobar un panorama ben diferent del que havien enyorat. Otos com la majoria de pobles s'havia endarrerit d'ençà de la Guerra Civil. Si la guerra havia sigut dura, la postguerra ho estava sent molt més, immersos en un estricte control per part del govern franquista. Lluny quedava la vida confortable de les terres argentines. Més encara si s'afegeix les pèssimes condicions que oferien les cases «no teníem aigua corrent, ni banyera. A lo bo s'acostuma u de seguida, en canvi a lo roïn... » comenta la tia Dolores amb cara compungida. Tal va ser el xoc del retrobament que a un pas van estar de tornar-se'n altra vegada cap a les Amèriques. Van pensar de vendre-s'ho tot i tornar-se'n altra vegada per on havien vingut. Esborrar per sempre Espanya i Otos del mapa. Però, afig la tia Dolores «si els meus pares se n'havien anat allà i s'havien sacrificat tants anys per guanyar diners i que a mi no em faltara de res. Com els ho anava jo a pagar tornant-se'n altra vegada? Els vaig dir que no, que es quedàvem». Començar de nou no resulta fàcil per a una jove de vint anys. A hores d'ara encara hi ha en les seues paraules molta nostàlgia d'aquell temps, de tot el que va haver de deixar. Pel que ens ha anat contant la vida de Buenos Aires i d'Otos tenien poc en comú. Les amigues que s'havien quedat en Buenos Aires amb el temps i la distància es van anar perdent, encara que la seua bona memòria li va permetre retrobar-se amb una d'elles, Ofelia, després de cinquanta-dos anys d'absència —no vull ni pensar quantes coses tindrien per contar-se després de tants anys—. Però es pot dir que les dificultats ens fan créixer. En Otos l'esperaven Rosita i Carmen —la Pastora— amb qui havia estat cartejant-se tots els anys que va estar fora d'Otos. Amistats que van durar tota la vida.

Però, la vida continua i ...Dolores es va casar amb un —retoret, Juan Alfonso Tormo, i va començar una altra etapa de la seua vida que suposaria una altra història...


Mercè Lloret i Llopis

Grup familiar abans d'embarcar capa Espanya
Dolores en companyia d'unes amigues en la boda d'una d'elles en Argentina. Anys 40


Cap comentari:

Publica un comentari