dilluns, 23 de març de 2020

PROVATURES DE POETA (1)

En aquestos dies de reclusió, tot i que segurament tots tenim moltes coses pendents de fer per casa. La veritat és que després de més d'una setmana encara no me'n sé avenir. Tinc moltes coses pendents, però em resulta més difícil del que pensava imaginar-les sense eixir de casa perquè caminar és allò que em dona ales per a la imaginació. 

Com que després del taller de poesia que vaig fer el passat mes d'octubre a la Universitat de València, sembla que l'empenta del professor Josep Lluís Roig m'ha inspirat. He pensat anar penjant alguns dels poemes que he escrit.

Potser no semble poesia, però és el que hi ha. I la veritat és que només puc que donar-li les gràcies a ell i a la resta de companys. Ens ho vam passar bé. 




La cadira

Per desfer-me’n de la cadira,
podia haver-la deixat en l’ecoparc mòbil,
com faig amb altres objectes
que tire.
Allà, cada setmana arrepleguen
mobles i trastos vells.
En canvi, vaig optar per fer-la a trossos i
cremar-la.
Darrerament, el corcó se li havia avivat.

Un record familiar que m’ha acompanyat
en cadascun dels trasllats
des de fa molts anys.
 
La vaig cremar en l’estufa, una poqueta nit,
a les acaballes d’un hivern de mentida.
Enceníem l’estufa pel costum de veure
com ballaven les flames a l’altra banda del vidre
i així s'estalviàvem engegar el televisor.
A l’endemà vaig traure les cendres i
les vaig tirar a l’horta, escampades
entre els solcs dels cavallons.
Allà, alls i cebes reben les despulles del foc
de cada dia, un residu mineral que
ajuda a millorar la qualitat de la terra
i per extensió la de les hortalisses.

Els oriols venen de camí. 

(escrit el 6/03/2020) 

2 comentaris:

  1. Tu i jo compartim la necessitat de caminar per a fer funcionar el cervell, per posar en moviment les idees. Això, alguns filòsofs, ho saben molt bé.
    Pel que fa al poema, deixa'm dir-te una cosa i deixa'm fer-te una proposta-suggeriment, una miqueta a manera d'exercici, si vols, ara que tenim temps de fer provatures i de dedicar-nos a calfar-nos el cap..., ep, però de manera constructiva o creativa.
    Jo trobe que el poema és encantador. I la imatge de llançar les cendres a l'horta, i que aquell símbol de la perdurabilitat familiar acabe alimentant alls i cebes, és poderosa i molt pròpia de tu. L'últim vers, amb tota la seua simbologia també, hi fa de contrapunt: un indici d'esperança, que la vida continua i en som conscients. La natura i els seus senyals inajornables.
    I ara, la proposta: tu dius "potser no semble poesia" i és perquè saps que, d'alguna altra manera, sí que "podria" semblar poesia. Això és perquè caldria que treballares un patró rítmic sobre el qual anar encaixant el que dius, encara que potser caldria fer-hi algun canvi, però sense canviar el sentit. No sé si m'explique. Per exemple, Estellés "explica" coses en els seus poemes, igual que fas tu; coses quotidianes, molt pròximes, fets habituals, però ho fa fent-hi servir una partitura. Ell quasi sempre escriu alexandrins, decasíl·labs o hexasíl·labs. Es poden fer combinacions mètriques. Tens un vers que pot servir com a model: "en canvi vaig optar per fer-la a trossos".
    En fi, disculpa'm la impertinència. És només per si l'exercici t'entreté.

    Us envie una abraçada als dos.

    ResponElimina
  2. Està bé això que em comentes. Provaré de refer-la a veure com queda. I no em sembla cap impertinència, al contrari com tu dius potser resulte un bon exercici per a treballar ara que tenim temps per a moltes coses.
    Una abraçada també per a vosaltres,

    ResponElimina