Fraises de Joseph Roth
NO TINC CLAR que va fer
que em fixara en Fraises de Joseph Roth. Pel llaminer títol?, les maduixes són una de les fruites que més
m'agraden. Per l'autor?, n'havia llegit La llegenda del sant bevedor. L'aparador de la llibreria em va resultar cridaner, tot un espectacle visual, a vessar de llibres i d'autors. Eixíem per
la porta principal de la catedral de Vannes. Havíem anat a visitar la tomba de
sant Vicent Ferrer, que per cert!, enguany es commemora el 600 aniversari de la
seua mort en aquesta ciutat bretona. M'hi vaig apropar atreta pel nom, Le silence de la mer. La curiositat per
tafanejar em va fer traspassar el llindar, i tot seguit vaig començar a remenar
llibres, n'hi havia per donar i vendre. Ja se sap que als qui ens agraden els
llibres, sempre que entrem en una llibreria correm el risc d'eixir-ne amb un
bon grapat. El cas és que vaig estar mirant i fullejant fins que em vaig decidir
per Fraises, amb el propòsit de
llegir-me'l en els dies que encara ens quedaven del viatge per terres bretones.
Mai no saps el que pots
trobar-te en un llibre, del qual no tens ni idea de què va. Així que primer de
tot vaig fer una lectura al pròleg: sempre hi ha explicacions i aclariments
interessants sobre l'obra, l'autor i el motiu que ha portat a aquest a escriure
l'obra, i el traductor a traduir-la. La meua intuïció va ser encertada, com un
amor a primera vista. Tot i que es llegia amb prou facilitat, i el vaig acabar en
pocs dies, la veritat és que després li he fet més d'una lectura i les que encara
en poden quedar. També vaig anar subratllant les paraules desconegudes que més
detingudament he anat buscant al diccionari.
Realment Fraises no es pot considerar talment una
novel·la, compren un relat inacabat, i, una llarga carta on s'intueixen algunes
de les llacunes tractades en la primera part. A mitges entre autobiogràfica i
ficció representa el que en alemany s'anomena heimat que ve a significar enyor de casa, de la infància, del país
que cadascú porta al seu interior. Segons s'explica al prefaci, Roth tenia
intenció de fer una obra més llarga, però la falta de diners, problemes
familiars i la prematura mort la van deixar inacabada. Finalment sembla que
s'ha publicat tal com ha quedat.
Qui és aquest Naphtali
Kroj que amb descaro i desimboltura es presenta com un«chevalier d'industrie» a
poc de començar el relat? Una expressió que en la vella Europa té unes
connotacions diferents a les de l'estrafolari Naphtali, qui les vincula per la
possessió d'un passat familiar, o la de tindre documentació, o haver estat batejat.
Ell, en canvi no té res d'això, en el seu país mai no li ha fet falta.
Aquest personatge, Naphtali,
tan estrany a primera vista, difereix en poc del d'Andreas Kartak, de La llegenda del sant bevedor. Casualment o
no, tots dos són indocumentats, sense domicili, ni adreça.
I així en quatre
esgarrapades Naphtali ens anirà relatant el que ha estat la seua infantesa. Viu
en una ciutat situada a l'est d'Europa, tot i que en cap moment de la narració ens
dirà el nom, però pel pròleg sabem que es tracta de la ciutat de Brodi,
població de la Galítsia oriental, l'actual Ucraïna, on també va nàixer
l'escriptor. Una ciutat mitjanament populosa on deambulen un bon grapat de bojos
per la cultura i el coneixement. Els seus compatriotes són gent intel·ligent i
per això molts han emigrat, instal·lant-se en les ciutats més importants de la
Vella Europa, altres s'han estimat més fer-ho en el Nou Món. La mare ha mort deixant
set fills a càrrec del pare, un alcohòlic que ni tan sols coneix els seus noms.
En aquest ambient Naphtali com els germans s'hauran d'espavilar per buscar-se
la vida. I així coneixem el grapat d'oficis pels quals passa: als sis anys ja
polia les sabates de l'alcalde; als dotze entra d'aprenent de barber; als
quinze porta l'alcalde a passejar els diumenges i altres negocis, es coneix els
tripijocs en els quals estan involucrats els policies i en ser menor d'edat els
ajuda a introduir aiguardent dins de la població; acaba fent-se aprenent de
sastre fins que per culpa d'un embolic amb la família d'aquest es queda sense
feina. Ja al carrer com que no té on anar se'n va a dormir al cementeri i coneix
l'enterramorts Pantaleymon. I a partir d'aquest moment, al costat d'aquest estrany
personatge, la seua vida pren un altre rumb. Viure al carrer també és conviure
amb les transformacions que van produint-se en la ciutat. Ara seran les obres
en un quiosc d'uns jardins, després la construcció d'un gran hotel, conèixer el
senyor comte i l'estreta relació que té aquest amb Pantaleymon. Tot això i molt
més per a la qual cosa caldrà llegir Fraises
o bé en francès o en castellà, perquè he vist que de moment no hi ha traducció
al català.
I mentrestant
la lectura de Fraises avançava, hem tornat a passejar
pels llocs que feia anys havíem visitat de la Bretanya: el Golf de Morbihan i
voltants. Sé que hi ha gent que quan visita un lloc ja no torna mai més: «hi
ha tant per veure que en el que ens queda de vida no podrem visitar tots els
llocs que voldríem», diuen. En canvi sóc del parer que quan visites un lloc i
t'encisa, mai no exhaureixes totes les possibilitats de visitar-lo i si
t'agrada pots tornar tantes vegades com vulgues com va fer Joseph Brodsky amb Venècia,
i La marca de l'aigua.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada