dimarts, 6 de novembre de 2018

DES DEL PLA DE L'ESTANY. NOTES LITERÀRIES: Aurora Bertrana




Aurora Bertrana


Aurora Bertrana (Girona, 1892 – Berga, 1974), filla de l’escriptor Prudenci Bertrana, va ser una dona avançada en la seva època. De ben jove va triar el camí de la música per començar a viure a banda de la família. En un principi va tocar en un trio de noies en locals nocturns a Barcelona i més endavant, a Ginebra, va fundar la primera banda de jazz integrada només per dones. Va ser en aquesta ciutat on va conèixer l’enginyer suís Denys Choffat, amb qui es va casar l’any 1925. Un any més tard el matrimoni va marxar a la Polinèsia. Van viure tres anys a Tahití i d’aquesta experiència exòtica en va sorgir la seva primera novel·la, Paradisos oceànics, que assoliria un èxit important.
          Poc abans que esclatés la guerra civil, Bertrana va publicar El Marroc sensual i fanàtic, fruit de les investigacions que havia fet sobre la condició de la dona durant un viatge en solitari per aquest país africà. L’any 1938, Aurora i Denys es van divorciar. Ell s’havia passat al bàndol franquista i ella –intel·lectual compromesa, políticament activa i de fermes conviccions republicanes– es va exiliar a Suïssa, on viuria en condicions molt dures i d’on no tornaria fins al 1949.
          Aurora Bertrana va viure, doncs, el seu exili íntegrament a Europa. Això va condicionar la seva futura obra. Tot i residir en un país neutral, va poder veure les conseqüències de la Segona Guerra Mundial arran d’una missió humanitària en què va participar en el poble francès d’Étobon. Hi va arribar l’any 1945, just acabada la guerra. En aquest poble, l’any anterior, les forces d’ocupació alemanyes havien afusellat tots els homes, com a represàlia per l’assassinat d’un oficial alemany. Fruit d’aquesta experiència colpidora són les seves novel·les Tres presoners (1957) i Entre dos silencis (1958).


          A Tres presoners, amb un llenguatge ric i un estil fresc i planer, però molt correcte, ens narra la història de tres presos alemanys que al final de la guerra són enviats a un poble francès –on les forces alemanyes havien matat tots el homes– per ajudar en la seva reconstrucció, sota les ordres de la població civil.
          Bertrana ens hi fa un bon retrat de cadascun dels presoners i de les actituds que prenen tant personals com d’adaptació al nou entorn i a la nova situació. Hi trobem un antic professor a qui costa d’admetre que han perdut la guerra, un noi amb una profunda depressió i un home senzill que trobarà en el seu nou lloc de residència la vida bona que no havia aconseguit tenir abans de la guerra en el seu país. La població els rep de diferents maneres, i sempre amb el record viu del drama que hi havia passat feia poc temps. Tot i que sabem que Bertrana ens parla d’un poble francès i que, per tant, els presos són soldats alemanys derrotats, en realitat podríem trobar-nos en qualsevol escenari de postguerra i en qualsevol temps històric.
          Vam tenir l’ocasió de comentar la novel·la en un club de lectura a Banyoles en què ens va acompanyar Maria Bohigas, editora de Club Editor. Ella ens va fer algunes reflexions interessants. Va dir-nos que Tres presoners és un llibre que escolta molt, que no hi ha cap determinació ideològica per part de l’autora, que la novel·la és una mena de vacuna contra tota mena de sectarisme i que és una narració al servei d’una reflexió. Es va lamentar, també, que la recepció a Catalunya de la primera edició (1957) fos molt escassa. 


          La conversa va derivar cap a una altra obra d’Aurora Bertrana: Entre dos silencis, inspirada en el mateix poble d’Étobon. Tot i que està escrita després de Tres presoners, l’autora la situa abans en el temps:hi narra com va anar la mort dels homes del poble i  hi explica la vida posterior de les dones que hi van quedar, i la seva convivència amb els soldats alemanys fins al final de la guerra i la retirada de les forces alemanyes d’ocupació.
          Com a Tres presoners, Bertrana tampoc no hi mostra cap preferència ideològica. No hi ha bons ni dolents, fins i tot potser afavoreix una mica més els soldats alemanys, especialment el tinent que els comanda, pels dubtes de consciència que li fa plantejar.
          A Entre dos silencis, però, hi ha una peculiaritat que ens va fer notar Maria Bohigas. La primera edició de Tres presoners (1957) va ser feta per edicions Albertí i la d´Entre dos silencis (1958), per Club Editor, sota la direcció de Joan Sales. I justament Bohigas, neta de Sales, ens va recordar que el seu avi era un editor molt intervencionista. Retocava força les obres que publicava: hi posava el seu segell.
          El resultat final d’Entre dos silencis, tot i ser molt bo, no és que puguem dir que sigui una obra cent per cent Bertrana (ella, de fet, sembla que en parla enfadada en les seves memòries, d’aquesta versió de la seva novel·la). Segons Maria Bohigas, aquesta edició de 1958 seria una obra híbrida dels originals en castellà de Bertrana, traduïts al català, i retocats, per Joan Sales. La veritat és que quan llegeixes Entre dos silencis, i sobretot quan vas veient els dubtes i penediments que l’oficial alemany expressa al llarg del relat, el pensament se te’n va cap a la fosca novel·la de Sales El vent de la nit, el desenllaç d’Incerta glòria.

Pilar Castel Soler

Bibliografia
Bertrana, Aurora. Tres presoners. Club Editor Jove. Barcelona, 2007.
Bertrana, Aurora. Entre dos silencis. Club Editor. Barcelona, 2006.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada