Aurora
Bertrana
Aurora Bertrana (Girona, 1892 – Berga,
1974), filla de l’escriptor Prudenci Bertrana, va ser una dona avançada en la
seva època. De ben jove va triar el camí de la música per començar a viure a
banda de la família. En un principi va tocar en un trio de noies en locals
nocturns a Barcelona i més endavant, a Ginebra, va fundar la primera banda de
jazz integrada només per dones. Va ser en aquesta ciutat on va conèixer
l’enginyer suís Denys Choffat, amb qui es va casar l’any 1925. Un any més tard
el matrimoni va marxar a la Polinèsia. Van viure tres anys a Tahití i d’aquesta
experiència exòtica en va sorgir la seva primera novel·la, Paradisos oceànics, que assoliria un èxit important.
Poc
abans que esclatés la guerra civil, Bertrana va publicar El Marroc sensual i fanàtic, fruit de les investigacions que havia
fet sobre la condició de la dona durant un viatge en solitari per aquest país
africà. L’any 1938, Aurora i Denys es van divorciar. Ell s’havia passat al
bàndol franquista i ella –intel·lectual compromesa, políticament activa i de
fermes conviccions republicanes– es va exiliar a Suïssa, on viuria en
condicions molt dures i d’on no tornaria fins al 1949.
Aurora Bertrana va viure, doncs, el seu exili íntegrament a Europa. Això va
condicionar la seva futura obra. Tot i residir en un país neutral, va poder
veure les conseqüències de la Segona Guerra Mundial arran d’una missió humanitària
en què va participar en el poble francès d’Étobon. Hi va arribar l’any 1945,
just acabada la guerra. En aquest poble, l’any anterior, les forces d’ocupació
alemanyes havien afusellat tots els homes, com a represàlia per l’assassinat d’un
oficial alemany. Fruit d’aquesta experiència colpidora són les seves novel·les Tres presoners (1957) i Entre dos silencis (1958).
A
Tres presoners, amb un llenguatge ric
i un estil fresc i planer, però molt correcte, ens narra la història de tres
presos alemanys que al final de la guerra són enviats a un poble francès –on
les forces alemanyes havien matat tots el homes– per ajudar en la seva
reconstrucció, sota les ordres de la població civil.
Bertrana
ens hi fa un bon retrat de cadascun dels presoners i de les actituds que prenen
tant personals com d’adaptació al nou entorn i a la nova situació. Hi trobem un
antic professor a qui costa d’admetre que han perdut la guerra, un noi amb una
profunda depressió i un home senzill que trobarà en el seu nou lloc de
residència la vida bona que no havia aconseguit tenir abans de la guerra en el
seu país. La població els rep de diferents maneres, i sempre amb el record viu
del drama que hi havia passat feia poc temps. Tot i que sabem que Bertrana ens
parla d’un poble francès i que, per tant, els presos són soldats alemanys
derrotats, en realitat podríem trobar-nos en qualsevol escenari de postguerra i
en qualsevol temps històric.
Vam
tenir l’ocasió de comentar la novel·la en un club de lectura a Banyoles en què
ens va acompanyar Maria Bohigas, editora de Club Editor. Ella ens va fer
algunes reflexions interessants. Va dir-nos que Tres presoners és un llibre que escolta molt, que no hi ha cap
determinació ideològica per part de l’autora, que la novel·la és una mena de
vacuna contra tota mena de sectarisme i que és una narració al servei d’una
reflexió. Es va lamentar, també, que la recepció a Catalunya de la primera
edició (1957) fos molt escassa.
La
conversa va derivar cap a una altra obra d’Aurora Bertrana: Entre dos silencis, inspirada en el
mateix poble d’Étobon. Tot i que està escrita després de Tres presoners, l’autora la situa abans en el temps:hi narra com va
anar la mort dels homes del poble i hi explica
la vida posterior de les dones que hi van quedar, i la seva convivència amb els
soldats alemanys fins al final de la guerra i la retirada de les forces
alemanyes d’ocupació.
Com
a Tres presoners, Bertrana tampoc no
hi mostra cap preferència ideològica. No hi ha bons ni dolents, fins i tot
potser afavoreix una mica més els soldats alemanys, especialment el tinent que
els comanda, pels dubtes de consciència que li fa plantejar.
A
Entre dos silencis, però, hi ha una
peculiaritat que ens va fer notar Maria Bohigas. La primera edició de Tres presoners (1957) va ser feta per
edicions Albertí i la d´Entre dos silencis (1958), per Club Editor, sota la direcció de Joan Sales. I
justament Bohigas, neta de Sales, ens va recordar que el seu avi era un editor
molt intervencionista. Retocava força les obres que publicava: hi posava el seu
segell.
El
resultat final d’Entre dos silencis, tot
i ser molt bo, no és que puguem dir que sigui una obra cent per cent Bertrana
(ella, de fet, sembla que en parla enfadada en les seves memòries, d’aquesta
versió de la seva novel·la). Segons Maria Bohigas, aquesta edició de 1958 seria
una obra híbrida dels originals en castellà de Bertrana, traduïts al català, i
retocats, per Joan Sales. La veritat és que quan llegeixes Entre dos silencis, i sobretot quan vas veient els dubtes i
penediments que l’oficial alemany expressa al llarg del relat, el pensament se
te’n va cap a la fosca novel·la de Sales El vent de la nit, el desenllaç d’Incerta glòria.
Pilar
Castel Soler
Bibliografia
Bertrana,
Aurora. Tres
presoners. Club Editor Jove. Barcelona, 2007.
Bertrana,
Aurora. Entre
dos silencis. Club Editor. Barcelona, 2006.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada