dijous, 12 de novembre de 2015

PEL NOVEMBRE, CRISANTEMS

Mireu quin color més delicat.

 Aquestos dies, tot i no haver escrit ninguna entrada al bloc, he anat mirant que la majoria de les visites anaven adreçades a les entrades que tenien a veure amb la flor del crisantem. Enguany, el meus crisantems han patit alguns contratemps: el primer de tots, aquella calorada de primers d'abril que els va agafar tendres com l'aigua després d'un març fresquet que no els va deixar acabar de brotar amb el vigor que calia, i me'ls va assecar. De seguida que vaig poder els vaig reposar, però, no van acabar ací les calamitats, si se'n pot dir així per a referir-se a les plantes i no a les persones. A mitjans de juliol una pedregada va fer alguns estralls, les pedres no van ser molt espesses, però el suficient perquè fes bastant mal allà on tocaven, semblaven ous estrellats, ni que dir del cotxe que estava al carrer, cada cudol quedarà en el record fins que dure la vida del vehicle; però no acaben ací tots els infortunis dels crisantems: ara i adés ha hagut aiguats i ventades furioses que han deixat aigua en uns llocs més que en altres. De fet quan fa unes setmanes mirava per la finestra des del Ràfol vaig clissar cap al ponent uns núvols esgarrifosos que no presagiaven res de bo allà per on passaren, no vaig tardar en saber que una d'aquelles masses nuvoloses m'havien de tocar ben a prop, en arribar, ja fosc, a la casa d'Aiora, ens va sorprendre una estranya blancor que ens rebia enlluernadora, vam dirigir els llums del cotxe juntament amb els de la casa per enllumenar tota la parcel·la, arrambats pels racons hi havia vora quatre dits de granissol de la mida d'un cigró com si haguera nevat – el pluviòmetre va mesurar huitanta litres-. 




La primera pedregada del juliol i la segona granissada del setembre

Però clar, no va ser fins el dia següent que vaig comprovar l'abast de la granissada: això és, de la banda de ponent girant cap a mestral, tot picat, els arbres sense fulla, els perellons, les olives més en terra que a dalt i les que s'havien salvat, ben picades com les plantes crasses, trabucades amb mil forats, i els meus estimats crisantems, que havien iniciat la singladura de la flor amb multitud d'incipients botons, fets miques. Però, no tot ha sigut catastròfic com he anat explicant. Després d'algunes setmanes absent de casa per motius familiars, he de confessar que m'ha fet molt de goig veure com són d'agraïdes les plantes, en aquest cas els crisantems, tant malmesos com havien quedat, encara han tingut esma de fer una floració ben abundant, que gràcies al bon temps de què gaudim darrerament tindrem flors per gaudir-ne fins que es marcisquen; i quan dic bon temps significa que les nits són prou fresques i humides i els dies, tot i ser assolellats, no deixen pujar massa el termòmetre, que no passa dels 22 o 23 graus. 




N'hi ha de tants colors que no saps on triar

Però mentrestant els meus crisantems seguien el seu cicle vital en Aiora, jo em passejava pels carrers de l'Alcoi actual que aquestos dies inundava el mercat floral en vistes als cementeris. Potser va ser la recança de no veure la transformació que anaven tenint els meus crisantems que em va dur a explorar les possibilitats del mot en Internet en un munt d'entrades; i així vaig trobar un preciós article de Gabriel Janer Manila escrit fa un parell d'anys, que posa en relació l'exquisidesa i la cura que un home tenia en el cultiu d'aquesta planta amb un exemple molt senzill que permet fins i tot aprendre el seu conreu com si es tractara d'una classe de jardineria que Janer relaciona amb els records d'infantesa, units, com no, a les dates en què la nostra cultura relaciona aquesta planta amb la mort. Com sempre Internet és un pou de coneixements i en aquests cas a mi m'ha servit per aprendre un poc més d'aquesta planta que com els violers dels quals ja n'he parlat anteriorment em tenen il·lusionada. Però, hi ha un punt que m'ha deixat bocabadada de l'autor de l'article, qui havent llegit els versos que poetes com Ibn Khafaja, bellament traduïts per Josep Piera, o Pau Riba han dedicat a aquesta flor, s'atrevisc a plantejar un altre supòsit


«Però quin és el secret tan amagat?» diu Janer


Sí, potser el crisantem és una estranya flor en boca de Ibn Khafaja, o la cançó de Pau Riba, que parla d'un secret al voltant del crisantem guardat per dues fileres de guerrers. El cantant es dirigeix a la flor només per dir-li: "Fes-me llarg el temps / de la infantesa..."


El crisantem de Pau Riba


perseguint el cor astral -centre del buit-
per l'espai inviolat del cel anterior
vaig travessar la gorja obscura
fins a la terra dels difunts progenitors

allí vaig veure un castell groc -tot nu-
alçar el seu port majestuós
damunt set-centes cúpules purpúries
d'una màgica ciutat de jade lluminós

i allí em fou dat -per ser narcís- donar un cop d'ull
dins el sagrari d'una subterrània seu
on dues files dels guerrers més invençuts
són els custodis del secret del crisantem

la clau del qual -segons m'han dit- té la virtut
de fer que l'home ja envellit torni a ser un nen
si l'esperit sap fer renéixer -net i pur-
de la matèria etèria del seu cos etern

oh, crisantem, crisantem
flor de l'or i la puresa-
fes-me llarg el temps
de la infantesa
(que és un temps d'auge físic i de plena salut)

ah, crisantem, crisantem
flor de l'àuria perfecció-
fes-me curt l'espai
de roma a amor
(que és un tret d'aires místics i d'alades virtuts)

oh, crisantem, crisantem
-flor de l'or i la puresa-
fes-me llarg el temps
de la infantesa
(que és un temps d'auge físic i de plena salut)

ah, crisantem, crisantem
-flor de l'àuria perfecció-
fes-me curt l'espai
de roma a amor
(que de tu les abelles i els sants en fan mel
d'eternal joventut)


Però, continua Janer «Sovint, emperò, assimilam els crisantems a l'experiència de la mort. Som a novembre i els cementiris se n'omplen. Hi ha qui parla de la bellesa freda dels crisantems. Hi ha qui diu que fan olor de tomba. Però és el sol que es concreta en cada flor oberta. Un pessic de sol damunt cada pètal»


No direu que no trobeu preciosa la idea que exposa Janer quan ens diu que és el sol que es concreta en cada flor oberta la que li dóna aquesta bellesa a la flor, des de llavors que me les mire les flors amb altres ulls. Finalment acaba reblant el clau, espolsa per sobre aquest «pessic de sol damunt cada pètal». He quedat estranyament encaterinada.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada