dimecres, 13 d’agost de 2014

ELEGIA DEL SECÀ de Toni Espí

Codonyer, planta de secà.
La impressió que m'ha produït la lectura de l'Elegia del secà de Toni Espí és que el poeta sent nostàlgia d'un món que s'ha extingit, i això li serveix per recrear en uns versos la seua enyorança. Però, pensant-ho bé crec que el poeta es mira aquest secà amb ulls atonits, esborronat per les transformacions que han tingut lloc, a les quals darrerament tots hem assistit, que se'ns han escapat com l'arena entre els dits. 
 
Un secà, el de la seua Vall d'Albaida, que és la que coneix, que havia portat a cap una agricultura de tradició, arrelada en bones practiques culturals dels diferents conreus. Tradició transmesa de pares a fills, que la mirada de Toni ha percebut i ha volgut deixar per escrit. Hem entrat de nassos en una agricultura economicista i de gestió que ha deixat de banda tot el món d'abans. Uns poden dir que era la subsistència o la mort del camp. Altres s'ho mirem impassibles, tot pensant que això ja no toca, és antigor profunda, la modernitat és l'ara, la normalitat. La mutació per la innovació. Per entrar en l'economia de mercat, era necessari tot el trencament esdevingut?

Toni Espí s'ho mira encuriosit. 
 
Llegiu-vos aquestos versos lentament, evocant - els que pugueu- aquest paisatge de paraules que el poeta ens diu a cau d'orella. 

 
Elegia del secà


Abans, marges raguts, vores cavades,
bancals llaurats, raïm de taula,
moscatell i rosseti.

Abans, raïm de cup,
plantanova, verdil, tortosí...
Bresquilleres a les vores,
ametlers de blanca torçuda,
oliveres de vella rel.

Abans, raconets d'horta, sèquies,
xops devora l'assut, canyars de riba,
barrancs ubèrrims.

Abans, coves cavades en els marges,
casetes de pedra tap i llicorella.

Abans, aljubs i cisternes.

Ara, l'argelaga adusta,
l'espareguera ferotge.
Ara, tarongers equívocs,
caquiers efímers...
Ara, el regne de la mata borda,
l'erm, l'esbarzer
de serps escampades.


Barraca per encanyar les tomaqueres d'enguany, 2014.
L'horta de la Font de Baix en Otos.

El grum i la morca (2014) Antoni Espí Cardona.  VIII Premi de poesia Joan Perucho Vila d'Ascó 2013. Editorial Meteora. 
 

2 comentaris:

  1. vaig trepitjar amb toni el mateix seca ( tan humil, tan nostre) i comparteixc el sentiment d'aquest bonic poema.(podria ploure un poc, no?)

    ResponElimina
  2. Vicent enguany l'Elegia del secà de Toni és secà de veritat, sense ni una gota d'aigua, i això es nota en el camp, la producciò s'ha vist disminuida en molts casos, però la que queda molt més dolça. I no podem fer res. Si creus en els sants, en les processos i en tot això pots encomanar un poc de pluja a veure si et fan cas. Gràcies pel comentari i per entrar a llegir al bloc.

    ResponElimina