CONVERSES ETNOBOTÀNIQUES O EXCUSES PER XERRAR

M'ha vingut al cap que potser la gent que coneix la Font de Baix d'Otos s'ha sentit transportada pels mateixos viaranys emotius que ha descrit Joan Guerola en els seus versos. Però, també és veritat que, tal vegada, les seues paraules els han insinuat algun altre de diferent als que expressa el poeta, tot pot ser, ja ho crec, personalment, la Font de Baix és un brollador de brolladors, una cruïlla, dels quals cadascun en pot prendre de diferents, jo mateixa estic immersa en un d'ells. Acabe de recordar l'escrit publicat al llibre de les festes patronals d'Otos l'any passat, 2013, titulat Converses etnobotàniques a la manera de Joan Pellicer, un homenatge a la font, al seu paratge i també al nostre gran, gran, grandíssim Joan Pellicer que em va servir per encetar un motiu de «conversa», i escric conversa entre cometes, perquè crec que és, potser, un lloc una miqueta especial, que té com a centre la Font de Baix, per prestigiar la font com a lloc de trobada, tot escoltant el soroll de l'aigua que raja, per estar, xerrar, una manera de reivindicar eixa natura en la seua màxima puresa que el nostre etnobotànic tant li agradava, la qual va procurar i ens va procurar. 

Fotografia presa dels dolls de la Font de Baix aquesta mateixa setmana.

CONVERSES ETNOBOTÀNIQUES A LA MANERA DE 

JOAN PELLICER

Reconec que cadascú tria el moment i l'ocasió per xerrar. Per això, si no vaig desencaminada diria que uns s'esbargeixen esmorzant al bar, tot i que no tots els dies; altres jugant a les cartes a la llar de jubilats al Palau, o prenent el cafè de mitjan vesprada, o organitzant dinars, berenars o cursos. Altres a la porta de casa, també al bell mig del carrer, i a l'estiu, a la fresca; també al mercat, al forn, a la carnisseria i a molts més llocs que no he esmentat. Diguem que tots els llocs són bons per xerrar. I diguem-ne que, qui escriu, peta la xerrada a la Font de Baix, sí, allí, però no precisament en la font sinó en l'horta que hi ha a la vora. És a dir, en l'Horta de la Font de Baix. La que n'era del tio Dionisio que en pau descanse.

 

Des que, fa cosa de quatre o cinc anys, vam comprar aquesta horta no em resulta estrany veure veïns, caminants o simplement curiosos que passant cap a la font s'entretenen mirant, tant l'aigua que corre avall com el trosset de terra, abocats a la barana del pont que creua el barranc de la Mata, nom que dóna la font que naix a mitjan serra de Benicadell, que abasteix d'aigua al poble. Amb tot, el barranc s'alimenta d'altres fonts com la del tio Àngel, o la de la Prunera que fan que córrega per la llera més alegrement, fins que se li ajunten els sobrants de la bassa de la Font de Baix i l'escorrentia de la bassa del Xato. És en aquesta conjunció que, si es para l'orella, la fressa de l'aigua pren un soroll renovellat. Són molts els que acaben entaulant conversa, tot preguntant, encuriosits què fem i quines coses tenim plantades, altres saluden els bons dies i continuen camí. En realitat és pot dir que es tracta d'una parcel·la de terra ben escodrinyada. 

 

Però la veritat és que, des de llavors, hem participat en les més variades converses que donen compte d'una disparitat d'opinions i consells, hi ha per a tots els gustos, del que hauríem de fer o de no fer, sobre cultius, o podes, o tractaments. No vull dir que no en faça cas de tots els comentaris, d'alguns em prenc la mesura justa perquè em procuren sabers que desconec i d'altres no en faig gens de cas. Amb tot, de vegades pense que aquell trosset d'horteta dóna per a moltes satisfaccions i no sempre referides a bones collites.

Però bé, hui mateix, mentre jo esclaria les prunes i Joan Enric entrecavava les cebes, m'he rigut amb gana en contar-me l'enraonia que li havien fet en l'esmorzar del bar d'aquest matí, tot perquè havia dit que se n'anava a l'horta a entrecavar les cebes, la terra de les quals estava a vessar de calcigues. Juanito el retoret, li ha dit que si vol que desapareguen i no tornen a eixir-li cal que cave diumenge, dimarts i dijous per les vesprades durant quatre mesos seguits i veurà com ja no n'ixen. Segurament som molts els qui considerem aquesta planta herbàcia dins la categoria de males herbes, brosses que cal eliminar d'un qualsevol terreny, tot i que pense que abans caldria mesurar com i de quina manera dur-ho a terme, encara que només quan el cultiu té un interès econòmic, es pot plantejar treure-les per què no destorben al creixement i la producció del cultiu de manera dràstica, això és amb productes fitosanitaris. Doncs, no és aquest el nostre cas, i ja veus que el consell que ens han donat ve a dir que cavant, cavant desapareixen les considerades males herbes. Més informació sobre aquesta herbàcia recollida al Costumari Botànic diu que en algunes comarques es cull molt tendra per a verdura bullida o bé fregida amb allets. No ha d'estar malament aquesta recepta!. Mentre rèiem l'acudit, volgudament irònic, que m'acaba de contar, m'han vingut a la memòria altres anècdotes, no per divertides com aquesta, sinó perquè si he de dir la veritat, de vegades trobe que són ben interessants. 

 

I mentre pense en això, Dani i Belen que han baixat a llavar-li la cara al cotxe, s'acomiaden des de damunt del pont, mentre miren i comenten la gran quantitat de plantes que aquests dies floreixen a banda i banda del barranc. Quina exuberància! les borraines que hi ha per tot arreu, i quina l'alçada que tenen algunes mates. I és que aquestos dies la blavor d'aquesta preciosa flor destaca per sobre la verdor tendra de les mal anomenades herbes roïnes que encara encatifen alguns trams del barranc. Al meu poble, les borraines com en diem nosaltres, comenta Belen, tot apropant-se cap on estem, en la Fresneda, a la comarca del Matarranya, de la mateixa manera que a tot l'Aragó, hi ha costum de menjar-les, bullides amb creïlla i també fregides, de totes les maneres són molt bones. Allí es cultiven i les venen al mercat, la gent les compra i les prepara en casa. Tenia ganes de trobar algú que em diguera de quina manera podia fer servir aquesta preciosa mala herba que, a mi també, em creix per tot el tros de terra. I així ens ha explicat que les punxetes que ixen al voltant de les branques, quan són molt tendres no cal fer-los res perquè al bullir-les queden arrambades als costats del perol, i en apartar-les per treure-les, o escórrer-les, se'n van amb l'aigua. Quan són més grans es poden fregar amb un fregall del tipus escoch brite. Amb tot, les punxes que tenen les branquetes no són perilloses i es netegen com les penques que a l'hivern utilitzem per fer el putxero. Ara ja no tinc excusa per no cuinar-les, bé que les he provades en algun restaurant, i realment són molt bones i fan una menja molt fina, molt més fina que les bledes i les penques, encara que pel putxero no hi ha altra verdura que la penca. Ja puc dir que, a la tardor, quan tornen a eixir faré per collir-ne i guisar-les tal i com m'ha explicat Belen. 

 

De històries com aquestes en que podria contar algunes més, però potser serà millor anar explicant-les a poc a poc per no allargar-me massa i deixar-ho per un altre dia. Ara bé, no sé si és un atreviment per part meua dir que, d'aquestos encontres fortuïts entre la gent i el medi, veig la mà de l'amic Joan Pellicer, de fet mentre conversàvem el cap de setmana, de reüll, em va semblar veure passar una ombra, com una exhalació apenes percebuda, i és que segons conten alguns veïns d'Otos, més d'un diu haver-lo vist passar en la seua moto, camí d'algun contacte, sempre a punt i amatent a qualsevol demanda que se li fera.

Bibliografia:

PELLICER I BATALLER, Joan (2000). Costumari botànic. Recerques etnobotàniques a les comarques centrals valencianes. Edicions del Bullent.

RECASENS I GUINJUAN, Jordi (2000). Botànica agrícola. Plantes útils i males herbes. Edicions de la Universitat de Lleida. Institut d'Estudis Ilerdencs.

V.V.A.A. (2002). Història Natural dels Països Catalans. Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

Webgrafia:

http://burreracomprimida.blogspot.com.es/2012/07/joan-pellicer-doneu-me-un-poc-de-la.html

Fotografia presa en el lloc on esdevé l'escrit, Borago officinalis (Borratja) Any 2013

 

 

 

Article publicat l'agost de 2013 al llibre de festes d'Otos.