 |
| Codonyer, planta de secà. |
La
impressió que m'ha produït la lectura de l'Elegia del
secà de Toni Espí és que el poeta sent nostàlgia d'un món
que s'ha extingit, i això li serveix per recrear en uns versos la
seua enyorança. Però, pensant-ho bé crec que el poeta es mira
aquest secà amb ulls atonits, esborronat per les transformacions que
han tingut lloc, a les quals darrerament tots hem assistit, que se'ns
han escapat com l'arena entre els dits.
Un
secà, el de la seua Vall d'Albaida, que és la que coneix, que havia
portat a cap una agricultura de tradició, arrelada en bones
practiques culturals dels diferents conreus. Tradició transmesa de
pares a fills, que la mirada de Toni ha percebut i ha volgut deixar
per escrit. Hem entrat de nassos en una agricultura economicista i de
gestió que ha deixat de banda tot el món d'abans. Uns poden dir que
era la subsistència o la mort del camp. Altres s'ho mirem
impassibles, tot pensant que això ja no toca, és antigor profunda,
la modernitat és l'ara, la normalitat. La mutació per la innovació.
Per entrar en l'economia de mercat, era necessari tot el trencament
esdevingut?
Toni
Espí s'ho mira encuriosit.
Llegiu-vos
aquestos versos lentament, evocant - els que pugueu- aquest paisatge
de paraules que el poeta ens diu a cau d'orella.
Elegia del secà
Abans, marges
raguts, vores cavades,
bancals llaurats,
raïm de taula,
moscatell i
rosseti.
Abans, raïm de
cup,
plantanova, verdil,
tortosí...
Bresquilleres a les
vores,
ametlers de blanca
torçuda,
oliveres de vella
rel.
Abans, raconets
d'horta, sèquies,
xops devora
l'assut, canyars de riba,
barrancs ubèrrims.
Abans, coves
cavades en els marges,
casetes de pedra
tap i llicorella.
Abans, aljubs i
cisternes.
Ara, l'argelaga
adusta,
l'espareguera
ferotge.
Ara, tarongers
equívocs,
caquiers efímers...
Ara, el regne de la
mata borda,
l'erm, l'esbarzer
de serps
escampades.
 |
| Barraca per encanyar les tomaqueres d'enguany, 2014. |
.JPG) |
| L'horta de la Font de Baix en Otos. |
El grum i la morca (2014) Antoni Espí Cardona. VIII Premi de poesia Joan Perucho Vila d'Ascó 2013. Editorial Meteora.
vaig trepitjar amb toni el mateix seca ( tan humil, tan nostre) i comparteixc el sentiment d'aquest bonic poema.(podria ploure un poc, no?)
ResponEliminaVicent enguany l'Elegia del secà de Toni és secà de veritat, sense ni una gota d'aigua, i això es nota en el camp, la producciò s'ha vist disminuida en molts casos, però la que queda molt més dolça. I no podem fer res. Si creus en els sants, en les processos i en tot això pots encomanar un poc de pluja a veure si et fan cas. Gràcies pel comentari i per entrar a llegir al bloc.
ResponElimina