dijous, 25 d’agost de 2011

Francesc Collado

un descans en la passejada


Parada fràgil

Fa bo seure, de tornada, resseguint-te incrèdul
l’escorrim de suor del tors cap al sender panteixant del si
i la mirada capbussada al llac violeta,
dolç i salvatge
on els captaires demanen la teua almoina, Silvèlia.
Com que m’ofereixes molses esclatants d’embogiment
si el vent no passa amb el dit acusador de distàncies
sinó envaint l’espai immutable amb pas lent i tristor
una pregunta d’aniversari m’arriba en correu de gaseles
des delmeu foc fins al teu si, ara de gebre,
fent-me covar desigs d’anemones noves i garses lliures.
I mire d’obrir una finestra en el meu cor que tempteja,
cambra fosca on l’aigua torta clivella tots els anys,
els silencis clars
i va fen-los massissos, de pedra.
I ja tot ha esclatat en les mans de la nit
dibuixant els brogits dels astres que t’encasten l’ull.
El meu ull àvid n’ha comptat milers, de laments, en l’absència
com paperines mudes de cel reflectint l’horitzó d’un oasi
i confits adolorits de dents en una lluna trista de vidre malva.


Francesc Collado (1991) Aigüestortes. Premi de poesia ciutat de València, 1990. Bromera/poesia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada