Sembla que Tot passa baix de Teresa Pascual es va presentar al públic en la II edició de La Vall dels Llibres que es va celebrar el mes de setembre passat en el Monestir de Santa Maria de la Valldigna. Aquells dies estàvem de viatge i no vam poder estar-hi, -prou mal que em va saber, però ja se sap que sovint no podem arribar a tot-, en canvi quan fa un parell de setmanes vaig trobar-me per les xarxes que aquesta vegada la presentació del poemari tendria lloc a la Casa de la Cultura de Gandia, vaig fer tots els possibles per poder estar.
La veritat és que només mirar la portada ja fa ganes d'obrir-lo per a llegir-lo. Ja ho he dit alguna vegada que la poesia no és com una novel·la que quan la comences de vegades no pots parar de llegir-la fins que no arribes al final. Així que de moment un tast de versos per fer-se una idea.
Hem mirat cap a baix i tot cobra la urgència
del nivell del pendent, dels buits de la barana.
Hem acostat els braços, hem reclinat el cos,
hem copsat les raons del fons des de l'altura.
Tot passa mentre algú, sempre algun de nosaltres,
es desperta en la nit, sempre en alguna nit;
sempre és algun telèfon: tot passa mentre el món
es vessa en la fractura, d'alguna ànima, sempre.
Aquest matí un amic m'ha enviat al Whatsapp la noticia de premsa de la mort de Vicent Salvador. Ja sé que tots els dies de l'any mor algú, més d'un i més de dos, molts son uns complets desconeguts, altres els conec de nom, però mai no me'ls he trobat de cara, ni he tingut cap tracte, però en aquesta ocasió he de dir que a Vicent Salvador si que el coneixia. En aquest moment no recorde exactament on el vaig conèixer, però se'm va quedar gravat la seua mirada, recorde molt bé que es va fixar en mi i em va dir alguna cosa. Bé, si de cas miraré de recordar eixe instant que després de tants anys no acabe de situar en el temps. Li preguntaré a l'amic si sap alguna cosa, ves a saber si té alguna relació en què haja sigut precisament ell qui m'haja donat la noticia. Mentrestant ... queden els seus llibres.
La cuina de l'escriptura
Veus? ací entre els papers, les lletres i les comes
es preparen els plats de l'àpat de dissabte.
Has posat a remull alguns predicatius
amb gotetes de llima, i un pessic de metàfora
en l'olla del corder. Alerta amb els picants:
no te'n passes de pebre i s'ofegue el lector
desprevingut i dòcil –perdries clientela.
Ets massa agosarat amb la sintaxi abrupta
i amb els tocs de canyella. Relaxa el punt de sal,
la tensió de l'estil, el joc de concessives.
Triaràs un vi amable, sense excessos, harmònic,
i, d'adjectius, els justos però melodiosos.
Si fas bé tot açò no et caldran més receptes
per a guanyar amics i convidats a casa.
Ara, això sí, no oblides que el bon cuiner no perd
l'ocasió de fer del seu ofici alquímia,
interrogant els mots i esprement els silencis
com qui agafa pel coll una frase comuna
i li fa perbocar secrets inconfessables,
com qui busca a l'or fos l'origen de les veus,
mentre la vida passa, capcota, imperceptible,
i ens desfà entre els seus dits de deessa avorrida.
(Publicat al volum col·lectiu La lletra ferida. Castelló: Colla Rebombori, 2010)
Com ja sabeu, la primera festa de l’any després de Reis és sant Antoni Abat o del porquet. Enguany sembla que tot va tornant al lloc, i farem la festa sense restriccions. Exceptuant l’oratge que farà el que voldrà. Els veïns del carrer i tot el poble vos convidem. Dissabte, benedicció dels animals a migdia. Per la vesprada, processó i repartiment del pa beneit. A continuació, encesa de la foguera i sopar d’entrepà al carrer a recer d'una carpa. Després música per amenitzar la vetllada. Diumenge al matí, bunyols i xocolate per a tots els veïns que vulguen.
I com des des fa uns anys, vos deixe els versets que Joan Olivares ha escrit per a l'ocasió. No tenen desperdici. Llegiu-los!
SANT ANTONI ABAT
Lloat siau, sant Antoni,
lo nostre mestre estimat,
patró de les criatures
que viuen en els corrals,
i de totes les persones
que en el camp o la ciutat
esperem en candeleta
la vostra festivitat.
Abans de tot desitgem,
en dia tan senyalat,
que estigueu bo de salut
i al cel ben acompanyat.
Segurament ja sabeu
que les coses, ací baix,
si fa no fa, van com sempre,
és a dir: ni bé ni mal.
El món es la loteria
que juguem sense comprar,
uns tenen la sort de cara
i altres, més val no parlar.
Als que viuen a Ucraïna,
l’infortuni els ha tocat,
i als que fabriquen les armes,
la sort grossa de Nadal.
Diu que mentre la pandèmia
assolava els hospitals,
alguns s’omplien la bossa,
però de forma legal!
I ara que ja l’hem vençuda
amb vacunes i boçals,
tornem a tindre a cormull
les sales dels hospitals.
Els metges no donen coll,
si t’havien d’operar
de la pròstata o el cor,
un any t’hauràs d’esperar.
Si vas un poc dur d’orella
o tens un genoll ballant,
més val que no tingues pressa,
hi ha coses més importants.
Però diuen els que manen
que no mos hem d’inquietar,
porque no corre peligro
l’Estado del Bienestar.
Quin benestar es pot tindre
quan et fa mal el queixal
i et diuen: vuelva mañana
que hoy esto está fatal?
Que lluny queden aquells temps
en que anglesos i alemanys
se’n venien de vacances
a les platges i hospitals.
Amb l’excusa de la guerra
tots los preus s’han disparat:
el menjar, les hipoteques,
el gasoil i el quilovat.
Mos diuen que posem plaques
en teulades i terrats,
que mos gastem los gallets
p’a que ells seguisquen guanyant.
Segurament, sant Antoni,
des del cel heu contemplat
les fogueres que en l’estiu
socarraven el boscam.
Si parlàreu amb san Pere,
li podríeu demanar
que quan veja fumagueres
traga els núvols a pixar.
Deveu recordar també
que solíem lamentar
que el poble se mos buidava
de joventut i d’infants.
Quines coses té la vida!
Com havíem de pensar
que gràcies a la pandèmia
podíem reviscolar?
Una colla de gent jove,
del poble i de la ciutat,
omplin les cases de vida,
i de joia el veïnat.
D’aquells pobrets que a Melilla,
fugint de l’adversitat,
deixaren penjant la vida
en un fil de palomar,
diu que no se sap quants n’eren,
vint, setanta... tant se val,
l’única cosa que importa
és saber en quin costat.
Són raons de la justícia,
que diu que té els ulls tapats,
però bé que se’ls destapa
quan esguita els arrimats.
Segurament, sant Antoni,
deveu haver escoltat
les floretes que a les Corts
es llancen els diputats.
Quines senyores tan fines,
quins senyors tan educats,
quines paraules divines,
quines raons tan cabals.
Quina gràcia de persones,
quin exemple p’als infants.
Que tranquils podem dormir
estant en tan bones mans.
Es desviuen per nosaltres,
i preserven de tot mal
los valores de Occidente
i el rèdit del capital.
No tenemos novedades
en el tema valencià:
seguimos siendo campeones
de las glorias de ofrendar.
Igual dona si a Madrid
manen els rojos o els blaus,
pues como somos tan muelles
mos toregen com bambaus.
Si... un mèdico de Burgos,
i no s’ho prenguen a mal,
nos dice que no le rota
el valenciano estudiar,
sus amigos de la playa
sacan presto a pasear
la comidilla de siempre:
que no se debe obligar!
I això tres-cents anys després
de prohibir-mos parlar
cap idioma que no fora
el de l’Espanya Imperial.
Perdoneu-mos sant Antoni
que mos hàgem allargat,
vos queden quatre o cinc versos
per si voleu opinar.
Vos diria tantes coses
que no sé com començar.
Ai, si foren altres temps:
estaríeu condemnats!
Mireu Sodoma i Gomorra,
ni l’apuntador quedà.
Però Déu ja no és lo que era,
i encara vos ha premiat:
El toc manual de campanes,
València millor ciutat,
un bisbe de Quatretonda,
i Messi guanya el mundial.