L’esperit del temps
“Tot açò pertany a l’esperit del temps. Ernst Jünger, Notes del Caucas”. Amb aquesta citació d’aquest escriptor i filòsof alemany (titllat d’anarcomarxista pels nazis i de protonazi pels comunistes), que ve d’una idea que ja havia expressat Hegel i que feia referència a “una força invisible que domina i configura la teua època: una atmosfera cultural que impregna tot el teu temps gràcies sobretot a la creació de coneixement racional i no amb les creences i tradicions”, comença aquesta novel·la de Martí Domínguez, professor de Periodisme a la Universitat de València i novel·lista guardonat amb nombrosos premis, entre els quals el Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any (2019) per aquesta obra.
Trobem el protagonista, un naturalista austríac que havia estudiat medicina per imposició paterna, però que es va especialitzar en psicologia per poder aprofundir en el comportament, la psique, dels animals, escrivint els seus records en un camp de presoners a Rússia, acabada la Segona Guerra Mundial. Ha d’explicar bé les seves accions durant la guerra, perquè del seu relat en dependrà sortir viu del camp, o no.
L’home no negarà mai la seva pertinença al partit nacionalsocialista, es reconeixerà un nazi en tot moment, però anirà fent un seguit de reflexions al llarg del detall dels fets en què va participar directament o indirecta que podrien arribar a fer dubtar al lector si l’acabaria declarant culpable, en el cas de formar part d’un jurat en un judici per crims de guerra. Mitjançant el seu relat, anirem veient el grau de participació que va tenir en totes les situacions en què es va anar trobant. Sabrem detalls de què van ser les Lebensborn (els centres de reproducció per aconseguir criatures de pura raça ària) o dels procediments que utilitzaven els alemanys per determinar si els nens i adolescents dels pobles polonesos que anaven conquerint tenien trets aris o eslaus, i què en feien després segons els resultats obtinguts. Sense experiència en medicina, farà de metge en el front rus, en un exèrcit alemany abocat a una derrota imminent. Acabarà fet presoner pels russos i així serà com el trobarem a l’inici de la novel·la. I podrà sortir del camp de concentració perquè aconseguirà convèncer el director que és: “Un home penedit dels seus actes.” I, com una gran majoria dels supervivents alemanys de la Segona Guerra Mundial, reprendrà la seva vida com si res no hagués passat, ell i la seva dona, una altra nazi convençuda. Podríem dir que un cop acabada la guerra havia reprès el camí que havia deixat en els anys de la deriva nazi, com si aquella època hagués estat un simple parèntesi, i es va arribar a convertir en un autor molt popular a Àustria per les seves obres sobre natura: “si durant el nazisme, jo propugnava que l’home del nord no pot viure entre els murs d’una gran ciutat, que el priven de perspectiva, ara aquesta mateixa idea la divulgava des de l’ecologisme. I ningú no sospitava res”. S’havia tornat un abanderat defensor de la naturalesa. I va continuar la seva carrera d’investigador fins a guanyar fins i tot un premi Nobel. Patirà, després de la concessió, perquè a voltes els periodistes ratllaran les preguntes compromeses relatives al seu passat, però se n’anirà sortint d’esquitllentes, com tota la vida ha fet amb tot. En una conferència que farà a Moscou es trobarà l’antic director del camp de concentració rus on havia passat quatre anys. El vell militar li tornarà els seus escrits, totes les seves inculpacions, el detall del seu passat nazi que havia aconseguit tenir amagat tots aquells anys. Tots dos parlaran, justament, de l’esperit del temps. L’antic comandant del camp de concentració li dirà que creu que cal estar-hi molt alerta perquè “a causa d’ell es cometen els grans crims de la humanitat”. I al nostre protagonista li sorgirà el dubte. Porta massa anys enganyant tothom (i enganyant-se a si mateix) i prendrà una decisió. Després d’aquella retrobada, sentirà la necessitat d’enllestir un llibre on ho expliqui tot: “Potser algun dia també puga redimir-me dels meus pecats”, dubta. I tan sols amb això n’hi haurà prou?, podrem pensar nosaltres, que fins aquí ja haurem pogut llegir, amb tot el seu detall i cruesa, el relat de les seves implicacions amb el nazisme.
Ens farà reflexionar perquè, podríem amagar el cap sota l’ala tota la vida i pensar que aquí no ha passat res, amb un passat com el seu? Deixar-nos endur per l’esperit del temps, ens eximeix de les conseqüències dels nostres actes particulars? De fet, és el dilema que planeja sobre la novel·la constantment. I també hi ha latent una pregunta que potser ens hem fet alguna vegada: què hauria fet jo si hagués estat veïna d’un camp d’extermini nazi? Hauria mirat cap a una altra banda? M’hauria vist immersa en aquell “procés de ceguesa voluntària col·lectiva” que va ser el nazisme a Alemanya? Probablement molts de nosaltres ens hauríem deixat portar per l’esperit del temps, també, si ens hi haguéssim trobat. Exactament el mateix que li va passar a aquest ornitòleg austríac, un home que, en els moments més crus de la batalla al front rus, encara trobava estones per dedicar-se a escoltar els ocells.
Pilar Castel Soler
L’esperit del temps. Martí Domínguez. Proa. Barcelona, 2019.
