DES DEL PLA DE L'ESTANY. NOTES LITERÀRIES: Michela Murgia

Instruccions per fer-se feixista

Michela Murgia

Michela Murgia, escriptora sarda nascuda el 1972, ja em va sorprendre fa uns anys amb la novel·la L’acabadora, en què explica una antiga tradició de la seva illa, practicada de forma comprensiblement secreta: l’art d’ajudar a ben morir les persones que així ho demanaven. D’aquest costum rural i ancestral de Sardenya, situat en la frontera entre la compassió i el fet delictiu, i del xoc entre tradició i modernitat en aquesta illa mediterrània, l’autora va venir a parlar-ne el passat mes de març, en la darrera edició del Festival Mot, a Olot.

Poc després, el mes d’abril, sortia a la venda la traducció d’una altra obra seva, un assaig amb títol provocador: Instruccions per fer-se feixista. Murgia, teòloga i filòsofa (carreres que va estudiar mentre feia de tele-operadora), independentista sarda, feminista, cristiana i que desplega una gran activitat política (segons ens expliquen en la solapa de la portada del llibre) ens presenta aquest treball, breu però contundent, estructurat en vuit capítols d’exposició, un que conté un curiós qüestionari: el feixistòmetre, amb les seves corresponents valoracions, una mena de conclusió final titulada Per evitar malentesos i uns agraïments en la darrera pàgina.

Vaig comprar el llibre per Sant Jordi i el vaig començar a llegir. A mesura que anava aprofundint en la lectura, no sabia ben bé quina cara posar-hi. Anava llegint i em deia: “no pot ser, això també ho he pensat jo alguna vegada”, cosa que no deixava de ser preocupant, perquè l’escrit és un clar manual d’introducció al feixisme! Amb vergonya, llegia i m’ho negava. Sovint somreia i em mig tranquil·litzava, també, quan hi veia la clara ironia (i també la certa dosi de mala llet) que hi posa l’autora. L’assaig fa pensar, i molt. I aconsegueix que surtin a la llum els més baixos instints que tots podem tenir ocults.

Murgia va desgranant bé la seva tesi al llarg del llibre fins a justificar el que ja indica en la pàgina 10: “per sort el feixisme sap esperar”. L’ou de la serp pot quedar latent durant anys, deixarà passar alguna generació, un parell potser, per tornar a renéixer, quan el record dels mals resultats finals i dels horrors viscuts només sigui present en els llibres d’història, que pocs llegeixen. I ressorgirà, amb força, quan el moment li serà propici, com estem veient que passa en l’actualitat en diversos indrets del món. Perquè el feixisme no és exclusiu d’Itàlia, el seu bressol, on estem veient un clar intent de retorn amb Salvini. El feixisme està apareixent novament en altres indrets com ara a Brasil (Bolsonaro) i als mateixos Estats Units, país demòcrata per excel·lència (Trump). Com un bon cavall de Troia, entrarà per la via democràtica i aprofitarà els seus punts febles, que bé coneix, per torpedinar-la des de dins. I per quedar-s’hi. Ja ho va fer un tal Adolf Hitler fa més de 80 anys. Ja ha passat a Hongria fa ben poc: s’han convertit en un règim de partit únic. Això per no parlar del calfred que provoca la presència creixent de Vox en les més altes institucions de l’Estat espanyol. Les democràcies són febles i costa molt mantenir-les, però, malgrat tot, no deixen de ser el millor sistema de govern, l’únic que garanteix les llibertats col·lectives, aquelles que no podem acabar de perdre...

La part expositiva, justificativa, de les Instruccions acaba amb unes frases inquietants: “Nosaltres no desapareixem. Nosaltres hi som. I al final, tant en la història com en la geografia, guanya el qui roman”. Per arribar fins aquí, Murgia ha posat el lector contra les cordes al llarg dels capítols precedents. Hi ha sortit de tot: el racisme, l’homofòbia, i sobretot el descrèdit del sistema democràtic –amb un extens detall de les seves febleses i contradiccions– per dur-nos a la sinistra i perversa conclusió que la seva alternativa, el feixisme, “és un sistema de gestió de l’Estat molt millor, menys costós, més ràpid i més eficient”. Una conclusió que deixa el lector amb la sang glaçada.

Tot llegint, vaig arribar al feixistòmetre, un qüestionari amb 45 preguntes, seguit de les típiques resolucions, diferents segons el nombre de respostes afirmatives que facis, del nivell de feixisme assolit per part de l’enquestat. Hi ha persones que conec que han llegit el llibre i no s’han atrevit a fer el qüestionari, jo el vaig resoldre i, potser sense ser del tot del tot sincera (ho reconec), em vaig quedar en el nivell més baix, el d’aspirant, amb menys de 15 respostes afirmatives.

Per arrodonir el treball, abans dels agraïments, l’autora inclou l’apartat Per evitar malentesos. Com a lectora que volia acabar amb un millor regust de boca, comptava que Murgia, al final, em tranquil·litzaria. Que em diria que no patís, que tot el que havia llegit fins llavors (feixistòmetre respost inclòs) no pretenia anar més enllà de la ironia i la provocació per part d’ella. Doncs no, perquè ella mateixa reconeix això: “Les coses que he escrit, no totes i no sempre, en alguns moments de la meva existència –els més durs, els més superficials, d’emprenyament o d’ignorància–, les he pensat, ni que sigui per uns instant, i crec que això ens ha passat a tots.” I té més raó que una santa. La seva intenció amb aquesta provocadora obra era, justament, que ens adonéssim de la quantitat de feixisme que hi ha oculta en aquells que ens auto-considerem antifeixistes. Michela acaba indicant que “no tot és feixisme, però el feixisme té la fantàstica capacitat, si no hi estem a sobre constantment, de contaminar-ho tot”. El missatge que transmet Michela Murgia és clar, si aquest assaig ens fa reflexionar, si veiem els camins per on no hem de transitar, si reaccionem, en definitiva, encara som a temps d’aturar el desastre. Instruccions per fer-se feixista: un bon avís per a navegants!

Pilar Castel Soler

Murgia, Michela. Instruccions per fer-se feixista. Editorial Empúries. Barcelona, 2019. Traducció de Mercè Ubach.

UN ESTIU ATROTINAT (2): El llibre de la senyoreta Buncle

Un altre dels llibres que he llegit aquest estiu és El llibre de la senyoreta Buncle de Dorothy Emily Stevenson (Edimburg, 1893 - Moffat, 1973). Parenta llunyana de Robert Louis Stevenson.

Feia temps que no em divertia tant llegint una novel·la. Vaig començar a llegir-la i dic que vaig començar-la i no vaig poder deixar-la fins que no vaig arribar al final. De vegades crec que els llibres s'apoderen de nosaltres en un moment donat, i com un incaut caus en el seu parany. Aquesta novel·la feia un temps que l'havia comprada, de tant en tant, passava per sobre del llom i llegia el títol, fins que aquest estiu alguna cosa misteriosa em va fer traure-la del seu lloc. I a partir d'ara potser entre a formar part dels dessies com s'anomenaven els fidels seguidors de Dorothy Emily Stevenson que esperaven en candeleta l'aparició d'una nova novel·la.

Segurament hi ha moltes maneres de procurar-se uns ingressos extra per acabar de passar casa quan un té problemes econòmics. També és veritat que molts seran tan o més enginyoses que els de la senyoreta Buncle. En un principi se li han ocorregut un parell  d'opcions: criar gallines o escriure una novel·la, finalment ha triat la segona opció.

Escriure una novel·la potser sembla fàcil, perquè hui en dia tots sabem llegir i escriure, però a l'hora de la veritat no ho és tant. Podem preguntar-nos, si qualsevol persona pot escriure una novel·la? És un tema força tractat entre els escriptors, perquè qui més, qui menys voldria assolir la categoria d'escriptor/a que aporta reconeixement i en alguns casos guanys. Qualsevol pot escriure una novel·la? Sí. En canvi, qualsevol no pot —perquè no sap—compondre una peça musical. Però, si pensem que escriure una novel·la no és tan difícil com sembla, que pensaríem si, a més, no es té imaginació com li passa a la senyoreta Buncle?

Fins a quin punt cal tindre imaginació per què una novel·la assolisca l'èxit? Segurament, la imaginació no és la primera de les dificultats per escriure una novel·la. En canvi, no es pot assolir l'èxit en una novel·la sense tindre en compte les emocions. Així, per salvar aquest entrebanc, i creient que ningú d'ells llegirà la seua novel·la, opta per fer una sàtira dels seus veïns. Una de les raons per la qual la novel·la de la senyoreta Buncle és un èxit de vendes, en el seu poble i fora, és perquè el que conta genera de manera espontània, les reaccions positives en uns, i negatives en altres, mentre es van llegint les caracteritzacions que en fa de cadascun dels personatges.

L'editor al qual la senyoreta Buncle ha enviat l'esborrany de la novel·la, amb molt bon encert, decideix publicar-la, amb una xicoteta modificació del títol que es dirà El pertorbador de la pau. Nom premonitori del que esdevindrà tot seguit. Cert, pertorba la pau de tot el veïnat. És així que la novel·la El pertorbador de la pau comença a córrer, com la pólvora, entre els veïns, els uns enrabiats de com es veuen retratats, els altres feliços, mentre intenten esbrinar qui és l'autor que firma amb el pseudònim de John Smith.

Ara bé, com tot escriptor que publica ha d'acceptar els comentaris de la crítica. Aconsellada per l'editor, la senyoreta Buncle llig totes les critiques que publica la premsa sobre la seua novel·la. Unes, bones, altres, no tant. I entremig alguna que sembla que no s'hagen llegit la novel·la, amb tot El pertorbador de la pau és un èxit rotund.

Una novel·la que, a banda de la història que conta, permet discutir sobre molts altres temes, entre els quals com ja he comentat més amunt, pot qualsevol escriure un llibre? Hem de fer cas de la crítica? Se'n fa, de bona crítica? O, a la manera de Virginia Wolf, tot escriptor deu tindre una cambra pròpia? O el que és el mateix, un raconet per escriure on no se'l moleste. Coses que al llarg de la novel·la es pregunta la senyoreta Buncle.

Un llibre deliciós i divertit per llegir.

OMNIA SANCTORUM

La natura fa el que vol. Enguany a pesar d'haver fet bon temps la floració dels meus crisantems va una miqueta endarrerida. 

Tots Sants

En el braser de les hores
les paraules esdevenen cendra
El vespre s'atura un instant
per besar els llavis dels morts
i una música de violoncels
adorm els crisantems i les ombres


Assegut al marxapeu
pares l'oïda com un hoste del silenci
l'ull viu com un raier de rius insomnes
Amplificador d'ecos d'espectres
traus el cap entre els barrots
de les paraules i sents el vespre
Contra l'udol el balbuceig i la norma
en versicles lliures crema una veu
de corpore insepulto


La cendra de les paraules
s'escampa des del braser de les hores
i al so dels violoncels del vespre
s'adormen els crisantems i les ombres

Manel Rodríguez-Castelló

UN ESTIU ATROTINAT(1): I tu, sols tu

Aquest estiu, quan la calor aconsellava romandre a recer de qualsevol ombra les hores de ple migdia, l'he dedicat a llegir. He llegit molt. I de passada en algunes lectures he viatjat, i, en altres he tafanejat que és el que té de bo llegir, que es pot triar.

Un dels llibres que he llegit, que m'ha sorprès molt, és el que acaba de publicar Isabel Canet Ferrer, I tu, sols tu. Un títol que parla per si sol, si esteu a l'última del panorama musical del nostre país, lamentablement no és el meu cas, tot i que ho intente, per això m'ha sorprès més, i m'ha corprès, mai no m'havia trobat amb uns relats tant insòlits. De seguida us haureu assabentat que és el títol d'una de les cançons del grup El Diluvi, amb el qual Isabel, l'autora, ens vol convidar a endinsar-nos en les seues pàgines.

Es tracta d'un conjunt de relats, relacionats tots ells amb cançons de cantants o grups del país que pertanyen al nostre entorn més proper, entre els quals hi ha grups com Obrint Pas, Novembre Elèctric, Gener, Pupil·les, Zoo, Tardor, i cantants com Feliu Ventura, Pau Alabajos, Carles Pastor, Liuard, Ona Nua.

Realment les històries que es relaten no tenen el mateix fil conductor que un es pot imaginar escoltant les cançons. Sorprèn com l'autora ha sabut trenar unes històries commovedores, creant una atmosfera de realitat quotidiana, a partir de detalls que et deixen sorprès i donen compte de la persona observadora que és l'autora.

I com escriu al pròleg Flora Sempere, cantant del grup El Diluvi, I tu, sols tu, és "Escoltar música amb els ulls".