Michela Murgia, escriptora sarda nascuda el 1972, ja em va sorprendre fa uns anys amb
la novel·la L’acabadora, en què
explica una antiga tradició de la seva illa, practicada de forma
comprensiblement secreta: l’art d’ajudar a ben morir les persones que així ho
demanaven. D’aquest costum rural i ancestral de Sardenya, situat en la frontera
entre la compassió i el fet delictiu, i del xoc entre tradició i modernitat en
aquesta illa mediterrània, l’autora va venir a parlar-ne el passat mes de març,
en la darrera edició del Festival Mot, a Olot.
Poc
després, el mes d’abril, sortia a la venda la traducció d’una altra obra seva,
un assaig amb títol provocador: Instruccions per fer-se feixista. Murgia, teòloga i filòsofa (carreres que va estudiar
mentre feia de tele-operadora), independentista sarda, feminista, cristiana i
que desplega una gran activitat política (segons ens expliquen en la solapa de
la portada del llibre) ens presenta aquest treball, breu però contundent,
estructurat en vuit capítols d’exposició, un que conté un curiós qüestionari: el
feixistòmetre, amb les seves
corresponents valoracions, una mena de conclusió final titulada Per evitar malentesos i uns agraïments
en la darrera pàgina.
Vaig
comprar el llibre per Sant Jordi i el vaig començar a llegir. A mesura que
anava aprofundint en la lectura, no sabia ben bé quina cara posar-hi. Anava
llegint i em deia: “no pot ser, això també ho he pensat jo alguna vegada”, cosa
que no deixava de ser preocupant, perquè l’escrit és un clar manual
d’introducció al feixisme! Amb vergonya, llegia i m’ho negava. Sovint somreia i
em mig tranquil·litzava, també, quan hi veia la clara ironia (i també la certa
dosi de mala llet) que hi posa l’autora. L’assaig fa pensar, i molt. I aconsegueix
que surtin a la llum els més baixos instints que tots podem tenir ocults.
Murgia
va desgranant bé la seva tesi al llarg del llibre fins a justificar el que ja
indica en la pàgina 10: “per sort el feixisme sap esperar”. L’ou de la serp pot
quedar latent durant anys, deixarà passar alguna generació, un parell potser,
per tornar a renéixer, quan el record dels mals resultats finals i dels horrors
viscuts només sigui present en els llibres d’història, que pocs llegeixen. I
ressorgirà, amb força, quan el moment li serà propici, com estem veient que
passa en l’actualitat en diversos indrets del món. Perquè el feixisme no és
exclusiu d’Itàlia, el seu bressol, on estem veient un clar intent de retorn amb
Salvini. El feixisme està apareixent novament en altres indrets com ara a
Brasil (Bolsonaro) i als mateixos Estats Units, país demòcrata per excel·lència
(Trump). Com un bon cavall de Troia, entrarà per la via democràtica i
aprofitarà els seus punts febles, que bé coneix, per torpedinar-la des de dins.
I per quedar-s’hi. Ja ho va fer un tal Adolf Hitler fa més de 80 anys. Ja ha
passat a Hongria fa ben poc: s’han convertit en un règim de partit únic. Això per
no parlar del calfred que provoca la presència creixent de Vox en les més altes
institucions de l’Estat espanyol. Les democràcies són febles i costa molt
mantenir-les, però, malgrat tot, no deixen de ser el millor sistema de govern,
l’únic que garanteix les llibertats col·lectives, aquelles que no podem acabar
de perdre...
La
part expositiva, justificativa, de les Instruccions
acaba amb unes frases inquietants: “Nosaltres no desapareixem. Nosaltres hi
som. I al final, tant en la història com en la geografia, guanya el qui roman”.
Per arribar fins aquí, Murgia ha posat el lector contra les cordes al llarg
dels capítols precedents. Hi ha sortit de tot: el racisme, l’homofòbia, i
sobretot el descrèdit del sistema democràtic –amb un extens detall de les seves
febleses i contradiccions– per dur-nos a la sinistra i perversa conclusió que
la seva alternativa, el feixisme, “és un sistema de gestió de l’Estat molt
millor, menys costós, més ràpid i més eficient”. Una conclusió que deixa el
lector amb la sang glaçada.
Tot
llegint, vaig arribar al feixistòmetre, un
qüestionari amb 45 preguntes, seguit de les típiques resolucions, diferents segons
el nombre de respostes afirmatives que facis, del nivell de feixisme assolit
per part de l’enquestat. Hi ha persones que conec que han llegit el llibre i no
s’han atrevit a fer el qüestionari, jo el vaig resoldre i, potser sense ser del
tot del tot sincera (ho reconec), em vaig quedar en el nivell més baix, el
d’aspirant, amb menys de 15 respostes afirmatives.
Per
arrodonir el treball, abans dels agraïments, l’autora inclou l’apartat Per evitar malentesos. Com a lectora que
volia acabar amb un millor regust de boca, comptava que Murgia, al final, em
tranquil·litzaria. Que em diria que no patís, que tot el que havia llegit fins
llavors (feixistòmetre respost
inclòs) no pretenia anar més enllà de la ironia i la provocació per part d’ella.
Doncs no, perquè ella mateixa reconeix això: “Les coses que he escrit, no totes
i no sempre, en alguns moments de la meva existència –els més durs, els més
superficials, d’emprenyament o d’ignorància–, les he pensat, ni que sigui per
uns instant, i crec que això ens ha passat a tots.” I té més raó que una santa.
La seva intenció amb aquesta provocadora obra era, justament, que ens adonéssim
de la quantitat de feixisme que hi ha oculta en aquells que ens auto-considerem
antifeixistes. Michela acaba indicant que “no tot és feixisme, però el feixisme
té la fantàstica capacitat, si no hi estem a sobre constantment, de
contaminar-ho tot”. El missatge que transmet Michela Murgia és clar, si aquest
assaig ens fa reflexionar, si veiem els camins per on no hem de transitar, si
reaccionem, en definitiva, encara som a temps d’aturar el desastre. Instruccions per fer-se feixista: un bon
avís per a navegants!
Pilar
Castel Soler
Murgia, Michela. Instruccions per fer-se feixista. Editorial Empúries. Barcelona, 2019.
Traducció de Mercè Ubach.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada