ANNA MARIA MARTÍNEZ SAGI
EL DESEO
Noche
de insomnio negro.
Sobre un talud de cardos
crispada me recuesto.
En cada pliegue blando
recóndito del lecho:
una espina de miel
un cuchillo de fuego.
Incrustrado
a mi cuerpo
tentáculo feroz
y agresivo: el deseo.
Gritos broncos derriban
murallas de silencio.
Sofocante me absorbe,
la boca que no tengo.
Mordaza de mi mutismo.
Pantera de mi desierto.
Hoguera de mi penumbra.
Abismo de mi tormento.
En un rojo
revuelo
de combates
sin freno
abierta
desmembrada
me consumo y me pierdo.
En la noche demente
resucitada muero:
con la boca quemada
con los flancos ardiendo.
Lívida madrugada
cortará el aire denso.
Y el rostro que persigo
morirá en el espejo.
a la xarxa... i més...i més...
VINYET PANYELLA
PLANY PER UN XIPRER
Per veure't créixer, filla, com les altres
retornàrem, a l'alba, al ritual
de la vida i de la terra, tan antic
com l'olivera centenària que ens honora
entre els nostres semblants.
No fou com amb les altres.
No creixies
malgrat les oracions i la tendresa,
infant,
i vas marxar.
El xiprer s'esborrava, lentament.
No arrelà en l'habitatge de la terra
com tampoc aquella ànima menuda
no volgué romandre entre nosaltres
prop de les flors del jardí i el mur de roses.
Jardí d'ambre. Columna, Barcelona, 1998.
dins Antologia de poesia catalana femenina. Carme Riera. Editorial Mediterrània, 2003.
a la xarxa...i més...
ASSUMPTA GONZÁLEZ
Vaja, vaja! Ni fotografia, per conèixer els seus trets. Ni uns renglons escrits per poder llegir el que esta dona escrivia. Res, que no he trobat res. La seua més gran producció és teatral, que representen sobretot grups amateurs. Fins i tot, he fet un cerca en la Xarxa electrònica de lectura pública valenciana, només he aconseguit trobar algun llibre de teatre, però em pillava molt lluny per anar a buscar-lo.
a la xarxa... i més... i més...
ANTÒNIA ABANTE
Petons d'escarlata
Besa'm quan em dius adéu
entre gemecs de nostàlgia,
enreda'm l'anhel pel cos
talment amb teixits d'aranya,
consellera dels instints,
pel meu conviure, equipatge;
sirena en mar de delits,
sirena amb la pell de plata,
cortina de set colors
és el teu cos vora l'aigua;
serpentina de coralls,
els rinxols imaginables:
llaminer de tota tu
dormint al llit de l'onada,
les bombolles dels sentits
escalen per la messana.
Tu ets la vela del vaixell,
guia i nord en tot viatge;
besam quan em dius adéu
amb els petons escarlata.
a la xarxa... i més...
SÍLVIA AYMERICH
Alnus glutinosa
It doesn’t cause me pain,
that clumps of alder above the waters
have something to rustle with again.
I accept that—as though you were still alive.
—Wislawa Szymborska
Quan l’esgüell d’un vent rampellut
inopinadament, s’enduu
del més íntim arbust
propis, amants, nadons
talment rulls
de fullaraca,
com exculpar-ne
l’infame verneda
que li dóna empara?
I tanmateix,
dins l’instant que no s’empassa,
l’escorça que alleuja goles
no pot sinó anhelar-se.
Tristament, Wislawa,
què t’he d’explicar jo,
que tu no sàpigues…
Arnica montana
Every time I hear the crack of a whip,
My blood runs cold.
I remember on the slave ship,
How they brutalize the very souls.
—Bob Marley
Out of the huts of history’s shame
I rise
Up from a past that’s rooted in pain
I rise
I’m a black ocean leaping wide,
Welling and swelling I bear in the tide.
—Maya Angelou
En la plica dels crims
que mai prescriuen,
els crits, dins les vocals
allerats, denuncien:
as que bramen
us que udolen,
is que xisclen.
(Per als fuets del record,
no hi ha pells adormides, Bob.)
A desgrat que en la marea t’alcis,
t’ho prego, Maya, de les àrniques,
triem la rubefaent,
l’analgèsica, la montana,
l’única a poder assuaujar,
tanta ànima escorxada.
a la xarxa...i més...
TERESA JUVÉ
Ho havia previst, entrava dins dels càlculs que poguera tornar a passar, com fa uns dies, això és que no trobe cap text o poema de l'escriptora per incloure'l en l'entrada del dia, i mira que els ulls d'Internet estenen les seues xarxes pels quatre cantons. Ara bé, potser no he trobat res escrit, però si una pàgina molt interessant, Memoro. El banc de la memòria, amb vídeos de comentaris de pròpia veu de l'autora que són una delícia tan o més entranyables que si hagueren estat escrits. Ací deixe l'enllaç perquè qui tinga ganes i gust puga accedir-hi. Jo no he sabut com traslladar-los, però no per això els he deixat abandonats.
a la xarxa...i més...
NÚRIA ESPONELLA
Un tast de La filla de la neu
Acabava de repenjar el cap a la mà i em vaig fixar en
la quantitat d’arrugues que li solcaven el coll, com les
anelles d’un tronc d’arbre vell, d’aquelles que la gent
s’entreté a comptar quan fa llenya. Podia ser un roure o
una alzina gairebé centenària. Vaig començar a resseguir-les
mentalment per comprovar si aquella llei natural
era aplicable al cas, vista la similitud, però no me’n vaig
sortir perquè ella s’anava movent amb l’aire de qui pensa:
Ja et veig, sé per on vas, però no et sortiràs amb la teva, no et dono permís.
[...]
La Joana va emmudir per un instant, tot fent una estirada de
coll. Havia torçat la boca lleugerament i, al cap
de poc, es va quedar estàtica, amb la mà a la falda. Vaig
tornar a fixar-me en aquelles arrugues fondes, encara que
ja m’hagués desdit d’examinar-les, tal com faig quan
miro peces de museu i observo les marques de desgast:
frecs, ratllades, esquerdes. En el cas dels humans, els
àtoms no paren de bellugar-se des del moment que naixem.
La pell d’ella devia haver perdut de feia temps la
capacitat de regenerar-se; no obstant això, jo la trobava
una dona elegant, sobretot pel seu posat juvenil, d’una
lleugeresa gràcil que destacava per damunt de qualsevol
altre signe de vellesa. L’observava amb ulls de conservador
de museu, dels que som recargolats per naturalesa i
patim la dèria de descriure-ho tot al detall per posar les
peces en valor.
A la xarxa... i més... i més...
Hui, u de febrer de 2018 es commemora el centenari del naixement de Montserrat Abelló. Aprofite l'avinentesa en companyia de les paraules d'Oriol Izquierdo al pròleg LA VEU JOVE DE MONTSERRAT ABELLÓ en Enllà del parlar concís per festejar els seus poemes:
[...]
Llegim a ENLLÀ DEL PARLAR CONCÍS una trentena de poemes breus, aparentment prims, treballadament despullats, que comparteixen aquella "polimetria" del seu vers "necessari i lliure" a què fa referencia Feliu Formosa, citant Marta Nadal, al pròleg de Memòria de tu i de mi. Sí, hi retrobem la veu feta d'Abelló, però això no treu que ens torni a sorprendre i a emocionar.
Ens sorprèn la seva capacitat de mirar endintre, d'evocar el record fins a dubtar-ne, fins que les paraules es desdibuixen. D'admetre cansament i perplexitat, la irremissible buidor a les mans: aquesta impressió que la llibertat s'escapa i que de tot només acaba per restar-ne una ombra, un miratge, una sensació d'irrealitat. Ens sorprèn, i ens emociona, la valentia amb què aborda les veritats esquives. Amb què accepta la solitud, que la fa més forta. Amb què escolta el silenci i es meravella, més enllà dels noranta anys, dels moments irrepetibles.
Irrepetibles, sí, com ho és la contemplació de la pluja, dels núvols, del capvespres. Cada vegada que plou podem mirar o escoltar la pluja. Cada tarda podem tenir l'ocasió de veure pondre's el sol. En qualsevol moment podem alçar la vista i descobrir en els núvols signes i motius. Però cadascun d'aquests moments de contemplació, i n'hi ha uns quants que poblen el llibre, és únic i té la capacitat de connectar-nos amb les veritats, els silencis, el misteri que ens envolta, que protagonitzem. Tot això ho diu, sense dir-ho, la música suau que ens ofereix Abelló, com qui tot ho veu tan lluny, i tanmateix sent-hi tan a prop, tan endins.
[...]
Oriol Izquierdo
Gener del 2014
Montserrat Abelló. Més enllà del parlar concís. Pròleg d'Oriol Izquierdo. Col·lecció de poesia. Edicions de la Guerra. Editorial Denes, 2014.
SAPS QUE ÉS ENDINS DE TU
Saps que és endins de tu
que has d'extreure la força
per sobreviure.
No tinguis por,
amb fermesa prem
la ploma.
No sents com
t'allibera
dels més negres presagis?
VISC PER NO MORIR
Visc per no morir
i lluito per viure.
Per no perdre cap
d'aquests moments
que sé irrepetibles.
L'HIVERN S'ACOSTA
L'hivern s'acosta,
un calfred el cos m'omple
i en la llar penso
on desgranar memòries,
amb tots aquells que estimo.
Qualsevol tarda,
sense tan sols pensar-hi,
altra vegada
ens trobarem, com sempre,
units per la mirada.
a la xarxa
i més... i més...
