dilluns, 4 d’abril de 2022

PELS CAMINS DE CASSANA; d'Albaida a Agres

 


Va ser el gener del 2021, durant el període de confinament en casa de la mare, que vaig acabar de llegir la darrera part de la trilogia de Cassana, d’Enric Valor, Enllà de l'horitzó, quan em vaig fixar amb una ruta de les moltes que recorren les més de mil pagines del cicle, que em va cridar especialment l’atenció. Ruta per la qual he passat i passe per davant, en multitud d’ocasions, i mai no se m’havia ocorregut parar. Es tracta del camí que va des d’Albaida fins a l’estació d’Agres que és el recorregut que Frederic, el protagonista, fa el dia de Nadal, quan ix des d’Albaida, cap a les quatre de la vesprada amb un fred que pela i un cel que pronostica neu, on estava destinat, per anar a Cassana, el seu poble, a veure la família i passar el cap d’any. Reconec que de vegades desconeixem les coses de més a prop, en canvi, anem a veure coses lluny de casa, alguns més que altres, que passat el temps van esvaint-se de la memòria, quedant només allò que recordem gràcies a les fotografies. Mentre que al costat tenim paisatges preciosos i mil camins que recórrer on podem anar tantes vegades com vulguem fins a saber-nos-els de memòria. I tant en el cicle de Cassana com en les Rondalles de Valor he descobert que, a banda del propi relat, més o menys fictici, n’hi ha un munt de recorreguts per les nostres muntanyes que no ho són i que per tant es poden fer.


I un bon dia, fa unes setmanes vam decidir fer el recorregut. Encara que no és ben bé l’autèntic camí tal i com es descriu en la novel·la:  “Eixint des d’Albaida, i pujant el port, a mitja hora del poble, després de passar un alt a la dreta [...] trobarà el peu de la senda [...] tothom la coneix per la Senda La Palla, ací al poble”. Nosaltres no hem seguit aquesta explicació, que haguera sigut la que hauríem d’haver fet, l’autovia no permet eixir per on vols. En canvi, ens vam dirigir cap a la Casa Forestal que hi ha al mateix costat del port, un poc més amunt. Vam deixar el cotxe i vam començar a caminar camí amunt, tot buscant trobar-nos amb l’encreuament de la Senda La Palla, que vam trobar quasi al capdamunt de tot, camí de la Covalta. Les pinedes impressionants que es descriuen a la novel·la, deuen ser coses del passat, actualment, hi ha quatre pins esclarissats, després dels molts incendis que ha patit aquesta serra, encara que el sotabosc entapissa el sòl d’aromàtiques, romers, timons, pebrelles, ginebres dels nostres, estepes, coscolls, etc. A mesura que agafem alçaria, destaquen les vistes, d’una banda l’autovia que recorre el port, de l’altra els pobles de la Vall d’Albaida que aconseguim veure, Albaida, Benissoda, Agullent, Olleria, Aielo de Malferit, Benigànim, Atzeneta d’Albaida, casetes disseminades, i més. El dia no és massa clar, n’hi ha prou núvols i l’atmosfera, tèrbola, impedeix distingir amb claredat els pobles més allunyats. Després vam planejar un tram i ens vam trobar un camí ample i nou, amb triturats als dos costats. Cap a l’esquerra per als que pugen a la Covalta, cap a la dreta, cap a Agullent, nosaltres, dret, i, tot seguit, de seguida el camí ens encamina cap avall. Passats quatre pins mal contats ja es veu a l’altre costat, la Valleta d’Agres, amb Agres, davant nostre. El camí és estret, però ben marcat per les sospedrades que hi ha construïdes tot al llarg de la senda que donen compte que, aquest era un camí ben trafegat, que els anys encara no han malmès. En un no-res ja es veu al fons l’estació del tren d’Agres. En realitat Frederic, el protagonista de la novel·la, no va agarrar aquest tren, aquesta és l’estació d’Agres del tren Alcoi-València, d’enfront de l’actual estació, hi ha una estació abandonada que anava de Muro a Cieza que passava per Biar que era on Frederic baixava, i xino-xano cap a Cassana. I cap a les envistes de la mitja nit tocava a la porta de casa. Nosaltres no vam arribar fins l’estació, ens vam quedar mirant-la des de lluny. Vam fer mitja volta i se’n vam tornar per on havíem vingut. Mentrestant pensava amb Frederic i aquest trajecte d’anada i tornada que va fer en aquells dies nadalencs, i amb Enric Valor que es devia de conèixer aquests camins de memòria ja que va passar moltes temporades vivint a Agullent.



 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada