Un any més acaba de començar. I com sempre bons propòsits i moltes ganes de continuar amb els projectes en dansa i amb la il·lusió de mamprendre'n de nous. Els propòsits de l'any passat han passat a millor vida i no se'n parle més, però hi ha una cosa que l'any passat hauria d'haver fet i vaig oblidar per complet. El juny de 2021 el blog va fer anys -10 anys- per ser exacte. Tot l'any esperant el moment i arribat l'hora no em va vindre ni al cap, estava per altres coses. I és que l'any passat va ser un any confús i desordenat. Tot va començar quan a primers de gener vaig haver d'anar-me'n de casa i confinar-me a cuidar la mare i la germana contagiades de Covid19. Tres setmanes confinada amb les consegüents proves PCR i amb la incertesa de l'evolució dels malalts. Res, que no em vaig contagiar, però vaig viure una situació angoixant, fora de casa, sense poder eixir al carrer, tant sols passejar per la terrassa els dies assolellats. Més encara si el metge de capçalera et bonega dient-te que tu també ets una persona de risc i no devia d'haver-me'n anat. Bé, ja es veu que no li vaig fer cas i me'n vaig anar, deixant a la meua parella, també confinada i a expenses d'una prova PCR que haguera pogut donar positiu, amb tots els supòsits que u es puga imaginar d'embolicar la troca. Una situació que em va destarotar ja que no va acabar ací. Des de llavors he hagut d'estar pendent més de la mare que amb 92 anys li ha costat més de refer-se. Amb tot se n'ha eixit millor que altres. Però l'edat és l'edat i com diu un refrany, en cada bugada es perd un llençol. Les forces van minvant poc a poc, però de tant en tant alça la cara i et mira amb eixos ulls d'un color incert entre blau verd gris, segons el color del cel que traspuen alegria i animen al més pintat.
I la il·lusió no s'acaba en aquest nou any que acabem de començar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada