EL GAUDI DE MIRAR
Fa uns dies que la làmina del cavall del temps que em va regalar Manuel Baixauli ja està emmarcada i col·locada al capdamunt del moble dels CD, més o menys a l’altura on anirà penjada el dia que em decidisca a fer-ho —a l’estiu fa peresa de fer cap feina que no siga indispensable—. De moment, només la mire, mentre observe minuciosament els detalls del dibuix que no havia pogut fer fins ara. Estava guardada dins d’una carpeta lligada amb vetes d’un roig fosc del mateix color amb què està fet el dibuix. Aquell dia que ens vam veure a Sueca, jo duia uns llibres per a donar-li, La història social de la cultura d’Arnold Hauser, ell a canvi em va regalar aquesta làmina del cavall, abans però la va treure i me la va ensenyar, de seguida vaig reconèixer les seues formes estilitzades i deformades, en què predominen els verds, els ocres i els roigs ataronjats. Quan vaig arribar a casa, la vaig tornar a treure i la vaig mirar amb més deteniment. Des d’aleshores l’he treta de tant en tant per tornar-la a mirar. Fins que, fa no res, em vaig decidir per fi a dur-la a emmarcar. Ara, però des que la tinc col·locada allà dalt l’he poguda observar amb més deteniment. De fet, des de fa uns quants dies m’assec en la butaca per les vesprades, i m’estic mirant-la una estona, i així poder copsar que ha volgut expressar l’autor al fer el dibuix, i quina relació té amb la frase que encapçala la carpeta. Perquè les frases que Baixauli hi escriu a sota dels dibuixos tenen un valor afegit que pretenen fer pensar a qui els mira. I mentre mire la làmina m’imagine a aquells que es gasten grans fortunes en l’adquisició d’obres d’art valuosíssimes per poder tindre’ls ben a prop i poder-les mirar tantes vegades com vulguen. Veus!, ja no els envege, la meua mirada ja pot gaudir-ne també de la contemplació d'una obra d'art.
El cavall del temps, avança al galop
El cavall del temps, avança al galop:
corre, amic, corre!
mantén les pulsacions del metrònom
del compàs de quatre temps:
un, dos, tres i pausa;
un, dos, tres i pausa
fins que arribes al destí.
El cavall del temps, avança al galop:
et pregue no vages al trot
ni faces el pas de passeig,
avança per prats i boscúries,
per caminals de terra i de pedra,
per muntanyes i rierols,
per carreteres d’asfalt de segona,
per carrerons estrets de poble,
per carrers amples de ciutat.
El cavall del temps, avança al galop:
des de la tendra primavera
al tòrrid sol estiuenc;
des de l’abundosa tardor
que ens ha de proveir l’hivern.
El cavall del temps, avança al galop:
amb la força que li permeten les potes,
amb la crinera solcada al vent,
amb el cap amagrit per la inèrcia,
amb la cua guiant el camí.
A Manuel Baixauli
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada