Una setmana trista, la que acabem de passar. Trista en el sentit que han desaparegut dues persones amb les quals mantenia una certa connexió, tot i que, més sovint del que és de desitjar és rara la setmana que no me n'assabente de la mort d'algun nom conegut. Però bé, n'hi ha amb els quals mantens una certa relació que dol molt més que els de la resta.
L'una, Isabel Clara Simó, per ser alcoiana, com jo; per haver llegit molts dels seus llibres, entre els quals Júlia que em va obrir un món desconegut d'Alcoi, o el conte Alcoi-Nova-York; per haver-la trobat en més d'una ocasió i haver conversat amb ella; per haver-la seguit en el seu trajecte, llegint alguns dels articles que publicava en la premsa com per exemple "De fil de vint"; per escoltar alguna de les moltes entrevistes que li han fet al llarg de la vida. Sabia que estava delicada, ja ho havia dit en la darrera entrevista que li van fer, però mai no creus que s'extingirà tan de pressa. I ara, em fa no sé què saber que ja no la podré tornar a veure si no és per mitjà dels records que ens ha deixat.
L'altra, Josep Lluís Bonet. Només l'he vist una vegada, però l'estima que els seus amics li tenien m'ha fet conèixer-lo fins arribar a estimar-lo.
LLARG, AMB IMATGES
I
La mar serà un silenci ara.
I em badaré el cos: pell
clivellada,
clivellats ulls,
mans,
llavis.
Cos clivellat pertot,
obert al somni.
I escriuré damunt meu
psalms de silenci.
I m'ompliré de pols.
La mar
serà per mi un silenci ara,
una pols de silenci
per aquest dolor que qualla en glops de sang,
mossos,
ganivetades,
llençols en solitud.
I m'ompliré de pols: la mar,
un silenci només
encara.
Cap colpejat als murs d'aquest palau de cendra cuita freda.
Plens de pols els clivells,
nafres,la mar
un silenci, la platja
bruta de cranes, eixuta
pols que m'ompli.
II
Quan torni,
qui sap quan,
l'oreig dolç, muntaré
pel terrat:
teulades i cloquers,
núvols.
heura salvatge.
Núvols.
I aniré
pels prats alts: gram i gespa,
pels arbres
dels tossals, pels camps
del blat, i de les flors:
Pous amb ulls
d'ofegats, bruixots
sedegosos.
Badat a l'oreig nou fecund de pol·len,
bruixot de l'esperança de la pluja
per prenyar-me de pol·len
com un orat.
III
Com un orat, de dol,
però blanament,
tendre:
llunyana encar la mar,
silenci,
llunyana remor d'ona,
només aquest silenci,
clivellat i nu, vull
nedar en tolls d'oblit i rentar-me el dolor:
ple de pols,
llavors nues,
i amb la blana esperança
de la pluja, d'aigua,
d'aigua.
Qui no sap quan
plourà suau.
I a l'erm d'aquest silenci l'aigua vingui
que neix de la mar blava:
meva
potser, o d'altres
desconegudes.
I em mullarà pertot.
I esborri psalms, nafres,
silenci,
record d'un horitzó esquitxat de sang.
IV
I els clivells, amb la pols
i les llavors, revifin:
roselles,
gira-sols,
geranis,
fenoll, gespa, i els ocells
tornin.
Brolli nou un jardí
d'aquest fang dels clivells, verd
i groc: batre
d'ales.
I el sol roig i la mar en la finestra oberta
i amb les donaré l'aigua a una pell
i uns llavis
i els cabells ompliran la meva cambra.
Carn fresca. Poesia valenciana jove. Amadeu Fabregat. Perifèric Edicions, 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada